Aquest divendres fa 40 anys de la gran nevada de l’any 1986, que va comportar greus problemes de comunicacions a Osona i el Ripollès durant dies.
L’episodi meteorològic, acompanyat d’un fort vent, va tombar dotzenes de torres de conducció elèctrica, una imatge que ja és històrica a ambdues comarques.
L’incident va deixar sense electricitat la majoria dels municipis, alguns durant més d’una setmana, com va ser el cas de Torelló, que va estar 11 dies sense llum.
Així, una nevada que en un principi va ser ben rebuda per la falta d’aigua es va convertir en un niu de problemes.
La caiguda de les torres va fer efecte dominó en altres serveis com l’aigua o el gas, i va permetre entendre la dependència social envers l’electricitat, tant per treballar com per a altres activitats de la vida rutinària.
Per altra banda, l’acumulació de neu va col·lapsar les carreteres, especialment entre Ripoll i Ribes de Freser i també a la collada de Toses, fet que va provocar que molts cotxes i camions quedessin entravessats a les vies.
En aquest sentit, les existències de botes de neu, pneumàtics de claus i de contacte o cadenes per als cotxes es van exhaurir ràpidament.
El mateix va passar a les botigues de queviures, amb lots, piles o llums de gas.
De fet, el caos que va comportar la situació també va deixar imatges inèdites, com les llargues cues per comprar el pa en una fleca de Manlleu.
Actualment, i des del 2002, el pla d’emergència Neucat de la Generalitat de Catalunya és obligatori per als municipis de més de 20.000 habitants o que estiguin a una alçada de 400 metres o superior, amb l’objectiu d’afrontar i gestionar incidències per nevades com la del 1986.
A Osona, el Ripollès i el Lluçanès, tots els municipis en disposen.
Tot i així, entre les tres comarques, fins a 24 el tenen pendent de revisió –ja que el pla té una vigència homologada de quatre anys–, o bé s’hi han de fer modificacions, segons dades de la Direcció General de Protecció Civil de la Generalitat.
“Hi vam posar el nostre granet de sorra”
Era el 30 de gener de 1986 i cap a les 6 de la tarda va marxar la llum. “Tota la comarca va quedar a les fosques a causa del temporal”, recorda Josep Anglada, propietari d’Anglada Electrodomèstics, SL.
Aquell episodi va mobilitzar l’Ajuntament i la companyia elèctrica, que van necessitar ajuda externa per restablir el servei.
“Ens van convocar perquè érem una empresa gran d’instal·lacions elèctriques i necessitaven tanta gent com fos possible per ajudar. Ells ja tenien els seus equips, però calien reforços, hi vam posar el nostre granet de sorra.”
En aquell moment, l’empresa comptava amb una trentena de treballadors.
La prioritat immediata va ser el barri de Gràcia. “Ens van dir que ens centraríem primer allà. Hi vam destinar personal, vam passar cables i vam començar a restablir el subministrament de manera provisional.”
La zona va ser la primera a recuperar la llum, al cap de 24 hores, mentre que a la resta de la comarca el servei es va restituir progressivament.
La seva atenció, però, no es limitava als nuclis urbans i una de les principals preocupacions van ser les masies.
“Sense electricitat, els pagesos no podien munyir ni atendre correctament els animals. Es van estendre línies provisionals pels camps per anar donant corrent a les cases afectades.”
Moltes masies els trucaven “exagerant una mica” per tal que els atenguessin com més aviat millor, sobretot “perquè no tenien escalfor per als garrins i deien que s’arruïnarien”.
Per això els van anar a ajudar de pressa. “Els pagesos són dels que ho van passar pitjor”, recorda.
També la indústria va patir. En alguns casos, van trigar fins a quinze dies a recuperar el subministrament.
Moltes empreses van haver de llogar grups electrògens, “una solució que aleshores no era gens habitual i que sovint s’havia de gestionar des de Barcelona”.
Una vegada superada la crisi, la companyia elèctrica va reconèixer l’esforç del seu equip.
El director general d’Enher –l’empresa que avui equivaldria a Endesa–, Alfredo Pastor, els va fer arribar una carta d’agraïment.
“Ens va felicitar molt sincerament per la col·laboració prestada i per l’eficiència demostrades durant aquells dies” i bromeja que “hauria preferit un viatge, però guardo la carta amb molta estima”.
Per Anglada, que en aquell moment ja feia molts anys que estava al capdavant de l’empresa, l’episodi de la nevada ocupa un lloc destacat a la seva memòria.
“Encara avui em sorprèn recordar-ho amb tant detall, tot i que han passat 40 anys.”
Així mateix, rememora altres situacions extremes viscudes a la comarca, però destaca la singularitat de la nevada: “Mai havia viscut una situació semblant.”
“Veníem les piles a carretons”, i fins i tot tenien un treballador que es dedicava a anar a magatzems de Barcelona, ja que als d’aquí a la comarca ja no els quedaven existències.
Amb 88 anys, Anglada recorda aquell dia amb una exactitud mil·limètrica: les reunions, com es va anar restablint el sistema, algunes trucades que va fer i que rebia demanant ajuda.
Però sobretot recorda com tiraven els cables pel mig dels camps i com “si ara tornés a passar, per culpa de la burocràcia costaria més, ja que llançàvem els cables per on podíem per anar més ràpids”.
