Recordo que fa uns quaranta anys, quan va arribar al mercat el ZX Spectrum, vaig quedar totalment enlluernat pensant en les infinites possibilitats d’aquell fabulós aparell programable. Funcionava amb cintes de casset i hi podies carregar jocs o escriure els primers programes senzills a base de temps i paciència. No obstant la meva il·lusió, vaig haver d’esperar uns anys i fer guardiola abans no vaig poder comprar el meu primer ordinador personal. En aquella època, tenir un ordinador era un luxe reservat a les empreses o a les butxaques privilegiades que s’ho podien permetre, ja que fora de la vessant lúdica o de programació poca cosa més podies fer-hi.
Avui en dia les coses han canviat molt i m’atreveixo a dir que l’ordinador de torre que tinc a casa deu ser l’andròmina més vella que figura en el meu inventari tecnològic. Els assistents de veu i els sensors que ens acompanyen en el nostre dia a dia de forma imperceptible fa que sense adonar-nos de la seva presència tinguem una vida molt més fàcil, però que ens obliga a no baixar la guàrdia i fer-nos conscients que tot té una contrapartida. La infinitat de sensors que ens ajuden a guiar el cotxe o fer-lo més eficient energèticament, la facilitat de triar un contingut audiovisual segons les nostres preferències o incorporar la intel·ligència artificial en les nostres vides són ajudes molt llamineres que ja no tenen marxa enrere, però cal adonar-se que si ens deixem engolir per la tecnologia i permetem que els nostres sensors interns es rovellin podem perdre’ns fàcilment i trobar-nos dirigits exclusivament per factors externs superflus.
Per ajudar a reactivar aquests sensors interns només cal posar-hi la nostra atenció i fer un exercici d’autoobservació. Observem els nostres pensaments quan anem a dormir i quan ens despertem, observem igualment la qualitat dels somnis, observem el temps que dediquem als pensaments tòxics al llarg del dia, observem el tracte que oferim a les persones del nostre entorn de forma habitual, observem i escoltem el nostre cos. Això sí, cada exercici d’autoobservació cal fer-lo sense judici i amb l’únic propòsit de posar-hi consciència. Si li dediquem temps i afinem més l’oïda interna fins i tot és possible que també aparegui la solució que cal aplicar en cada cas.
Al Japó, fa quaranta anys, quan jo estava hipnotitzat amb l’aparició del primer Spectrum, van incorporar el que ells anomenen “Shinrin-Yoku”, o dit d’altra manera, “els banys de bosc”. És curiós com un dels països del món més vinculat a l’ús de la tecnologia ha estat capaç d’engegar aquesta iniciativa tan regenerativa que consisteix en dedicar unes hores a passejar per un espai natural i tranquil amb el propòsit de sentir novament el soroll de les fulles dels arbres mogudes pel vent en lloc del soroll del trànsit de la capital.
Aquest “bany de bosc”, a part d’aportar un munt de beneficis per la salut, ser un acte de meditació en estat pur i abaixar el nostre interruptor tant tecnològic com mental, ens ha de permetre recordar quines són les nostres arrels i quines han de ser les nostres prioritats. Queda clar que per als practicants del Shinrin-Yoku és més important practicar el silenci tot sentint la veu del bosc que no pas acabar confonent l’assistent de veu amb el seu terapeuta particular. Salut a tots.
