Jordi Munell (PDeCAT) es va estrenar a l’alcaldia de Ripoll l’11 de juny de 2011. L’endemà mateix, el càrrec el posava a prova: es va esfondrar un edifici desocupat del municipi, al carrer Raval de Barcelona. No hi va haver ferits, però va ser un bany de realitat. Calia estar emetent les 24 hores del dia, sobretot perquè “darrere de qualsevol desgràcia hi ha una història humana”. Aquest agost, amb 26 anys d’experiència política al sarró, s’ha trobat amb una crisi en majúscules: evitar el trencament de la societat ripollesa després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. De com s’han gestionat les emocions col·lectives des d’aleshores –o fins i tot del suport que han rebut els familiars i amics dels terroristes–, Munell en va parlar a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona a mitjan gener, en el marc d’un cicle de diàlegs que vol acostar els estudiants a la gestió pública des de la perspectiva local.
Justament a la ciutat on va tenir lloc l’atropellament massiu, i cinc mesos després dels atemptats, l’alcalde va pronunciar diverses vegades la paraula maduresa, “la capacitat que ha tingut la ciutadania de Ripoll de tirar endavant i no estigmatitzar [el col·lectiu magribí]. Vam ser prou adults per veure que posar el món occidental en contra del musulmà és precisament el que busca Estat Islàmic”. Això no vol dir que el camí hagi estat fàcil. I Munell en posava un exemple concret: “Després del partit solidari entre el Ripoll i el Girona, en què vam recaptar 12.000 euros per a les víctimes, em va trucar una mare dient que no donéssim més diners a la gent de fora. Jo li vaig preguntar a qui es referia i si el seu fill, per exemple, mirava d’on eren els companys –o quina religió professaven– a l’hora de jugar”. L’endemà va rebre una trucada de la mateixa mare. Volia retractar-se: “El meu nen va portar un amic a sopar a casa, un amic musulmà”. De l’anècdota, l’alcalde de Ripoll en feia lliçó. “Aquesta realitat”, un bocí de la globalitat del món concentrada a Ripoll, els més petits “l’entomen com a normal. És l’actitud que ha de transcendir”.
“Em va trucar una mare dient que no donéssim més diners a la gent de fora”
L’Ajuntament ha mirat de posar les eines per fer-ho possible. Tal com recordava Munell, després del 17 d’agost van habilitar un servei d’atenció psicològica i social per als familiars i veïns dels terroristes i van avançar les reunions de pares per tractar l’inici del curs escolar. L’objectiu era continuar vetllant una integració que ja jutjaven exitosa. Sense fer soroll ni buscar grans titulars. Amb accions fines però de calat, entre les quals fomentar l’entrada de població nouvinguda a les associacions de mares i pares o oferir ajudes econòmiques a les famílies perquè tots els infants, sense excepció, poguessin apuntar-se a equips esportius o a activitats extraescolars.
“Vam analitzar el model d’integració social i ens semblava immaculat”
Amb do de paraula i to crític amb la majoria de mitjans de comunicació, l’alcalde també va posar en context el Ripoll d’abans dels atemptats: un percentatge d’immigració del 9% –molt per sota del de Vic o Manlleu– i una agenda política municipal sense problemes de convivència. “Vam analitzar el model d’integració social i ens semblava immaculat”. Els joves que van perpetrar l’atemptat, de fet, “parlaven un català perfecte, havien anat a escola, formaven part de l’equip de futbol i estaven treballant”. Tampoc procedien de famílies amb dificultats econòmiques, ja que –de les quatre que s’hi van veure implicades– tan sols una era usuària dels Serveis Socials. En aquest punt aflorava la figura de l’imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty, considerat el cervell dels atemptats. “Va exercir una captació a nivell sectari i, més que la integració social, això ens ha de fer plantejar com detectar casos similars”. Un cop provat que va ser confident del CNI, Munell tampoc estalviava crítiques als responsables de seguretat de l’Estat espanyol: “M’ha sabut greu no comptar amb tota la informació. Implica jugar a lligues diferents”. I també defensava que, com a qualsevol persona que treballa amb menors, s’hauria d’exigir als imams un certificat d’antecedents penals.
Trasbals. Gestió. Reflexió. I una conclusió: “La ciutadania no estava preparada per acceptar els atemptats, però s’hi ha sobreposat. S’ha d’acabar el discurs dels de fora. O és que les galetes Birba de Camprodon o l’Aigua de Ribes no es venen més enllà del Ripollès?”
