Sovint es diu que la salut és una loteria. No sempre hi ha d’haver un motiu concret darrere de l’aparició d’una malaltia, però a l’hora de fer aquesta afirmació sovint es tendeix a pensar més en un infart, un ictus o un càncer que no en qualsevol tipus de trastorn mental.
A Natàlia Nogué, de Sant Bartomeu del Grau, aquesta loteria inesperada li va arribar als 13 anys en forma de depressió. Ara, 16 anys després, és autora de “Sigues forta”, em van dir, un llibre en què recopila frases i anècdotes reals de la seva convivència amb la malaltia.
Segons Nogué, quan era petita era una nena riallera, que treia bones notes, que anava a piano i a cant: “A ulls de tothom, i també a ulls meus, tot anava perfecte”. Un dia que estava a classe de piano, però, va començar a plorar i ja no va poder parar. “Quan algú rep un diagnòstic de càncer o de diabetis no ens plantegem què ha fet per tenir això, però amb la salut mental sempre ens pensem que la malaltia es veu a venir o que la persona té un rerefons difícil”, reflexiona.
Ara, amb perspectiva i sabent tot el que sentia en aquell moment, mira fotografies d’unes setmanes abans i sí que hi detecta alguna cosa diferent. “Em veig com amb una mirada més trista, però ningú se’n va adonar, i jo tampoc”, admet.
Per Nogué, aleshores l’hospital es va convertir en el seu refugi: “Em van fer sentir que res era culpa meva. De seguida em vaig trobar que estava en un espai segur, on el que em passava tenia un nom i un tractament”. Un acomboiament que, assegura, la va ajudar molt en un moment en què el seu diagnòstic anava acompanyat de risc de suïcidi.
Tal com exposa, va ser el motiu pel qual la van ingressar a planta, després de començar un ingrés de dia. “Ho vaig explicar a la psicòloga, perquè en el fons era com si hi hagués dues Natàlies i un monstre que m’anava dient coses”, destaca Nogué, tot afegint que “quan el monstre agafa fort, anul·la la part que vol viure realment”.
Malgrat tot, i després d’algunes recaigudes, va iniciar un nou episodi de la seva vida fora de l’hospital i també de Catalunya. Va tocar fons amb la malaltia quan tenia 17 anys: “Era un fons que em va fer pensar que no volia estar més en aquest pou, que no volia que guanyés el monstre”. D’aquesta manera, es va fixar l’objectiu d’estudiar Medicina, una carrera que feia anys que volia fer i, així, “tot el que estava malament se’n va anar una mica al somni”.
De no tenir la nota per cursar la carrera a Catalunya i de la necessitat de sortir d’un entorn en què havia set la Natàlia amb depressió, en va sorgir el pensament de marxar a fora. “Ho vaig plantejar al meu pare i em va dir que no, però després de deu mesos d’insistir i d’anar-li plantejant diferents països, al final va sortir Bulgària”, relata Nogué.
A la ciutat de Varna no només hi va trobar amistats, sinó un entorn professional que la va ajudar molt: “Vaig tenir una sort immensa de localitzar una psicòloga que em pogués fer la teràpia en anglès, amb qui vam connectar molt i que em va fer un acompanyament molt proper”.
De fet, explica que moltes de les idees que recull al llibre formen part de reflexions que l’han acompanyat a la teràpia. “Realment crec que són reflexos d’aquest acompanyament”, sentencia tot rient, ben bé com quan era petita.
Un llibre a partir de l’ajuda dels altres
A Natàlia Nogué, la idea d’escriure el llibre “Sigues forta”, em van dir li va venir a l’avió quan tornava de graduar-se de Medicina a Bulgària: “Vaig pensar que com podia ser que m’hagués graduat amb tot el que m’havia passat, i vaig voler fer una mica d’introspecció de tot aquest viatge”. A l’avió mateix va apuntar en un paper tot un seguit de frases que molta gent li havia anat dient i que l’havien ajudat al llarg del camí. Quan va arribar a casa, va agafar el paper mig arrugat i es va dir a si mateixa que en volia escriure un llibre. De fet, era un pensament que en origen ja li rondava pel cap quan va sortir de l’ingrés a l’hospital: “Vaig pensar que estaria molt bé poder explicar-ho, tenir l’ajuda que en aquell moment potser jo no veia d’una manera tan clara”.
Recopilem a continuació algunes de les frases, que a més a més marquen els capítols de l’obra:
–“La por pot ser bona.”
–“El primer cop que notem que ja no podem més, en realitat, podem una mica més. Sempre es pot una mica més.”
–“No t’ha de preocupar el que tu no pots controlar.”
–“Ens hem de prioritzar.”
–“Mai et comparis amb ningú. No és just.”
–“Només tu saps què necessites tu.”
–“Tots tenim diverses cares. No les podem ensenyar totes a tothom. No ho suportaríem.”
–“Descobreix en qui et converteixes quan no hi ha expectatives de qui hauries de ser.”
–“És que fràgil i forta mai han estat antònims.”
