És una de les persones d’aquest país que coneix més bé la cultura islàmica, que ha passat mitja vida ensenyant a la Universitat de Barcelona. Dolors Bramon (Banyoles, 1943) és doctora en Filologia Semítica i en Història Medieval, i ara acaba de publicar ‘Professora d’islam’ (Fragmenta Ed.), llibre que recull converses amb l’editor Ignasi Moreta. Bramon ha rebut enguany la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria.
Ha hagut de precisar moltes vegades que es pot ser professora d’islam, com diu el títol, mirant-se el fet religiós des d’un punt de vista estrictament acadèmic.
Jo diria que és millor ser professor d’una cosa si tu no n’ets, d’aquesta cosa. M’ho puc mirar des de fora, puc comparar amb els altres monoteismes perquè els conec tots tres. Els abrahàmics, és a dir, el judaisme, el cristianisme i l’islam… I n’hi ha més, de monoteismes, i això ho diem poc.
De fet, a vostè li agrada més parlar de “maneres d’entendre Déu” que de religions. Per què?
Això és una troballa meva. Moltes coses te les troba un altre, perquè de gent millor que tu n’hi ha molta… però aquesta és pròpia. És el mateix Déu per als uns i per als altres, perquè només n’hi pot haver un. Dir judaisme, cristianisme i islam son maneres d’entendre aquest Déu que és únic. Cada grup de creients l’entén la seva manera, però Déu no canviarà per com l’entengui jo o l’entengui vostè.
D’aquí que vostè digui que “si tots els monoteismes comprenguessin que creuen en un mateix Déu, l’entesa seria més fàcil”. Cosa que pot semblar gairebé òbvia, però quan parlem de qüestions de creences res no és obvi: això que diu vostè no passa.
Més aviat passa el contrari. Aquests tres grups immensos de creients en un sol Déu (que és el mateix, insisteixo) han passat més temps de la seva llarga existència buscant les divergències que buscant les similituds. Han cercat allò que els pot enfrontar, i no les característiques comunes, que n’hi ha moltes: Noè, Abraham, David… Jesús!
Són tots història compartida, hi ha personatges que els tres monoteismes tenen tots com a propis!
Amb alguna petita diferència. Entre el judaisme i el cristianisme, hi ha un personatge, Abraham, que té un fill, Isaac. I Déu li diu que el sacrifiqui, que déu-n’hi-do, aquest Déu! A l’Islam, Abraham té un fill que es diu Ismael, i també li diu que el sacrifiqui. I aleshores li deixa néixer l’Isaac, tot i que la mare, la Sara, ja és molt vella. Perquè Abraham estava disposat a creure el mandat diví. O sigui, que aquí es divideixen. Jueus i cristians deriven d’Abraham, a través d’Isaac, i els musulmans deriven d’Abraham, però a través d’Ismael. Diferències sí, n’hi ha, però no haurien de costar tant d’arreglar.
Parlem del conflicte d’Israel i Palestina. Des de la consciència que vostè no és politòloga, per descomptat. Però aquest conflicte, què té de territorial i què té de religiós també?
Sí que és territorial però, evidentment, els va molt bé tenir l’excusa de la religió. O bé és religiós i l’engega un territori. Una terra que tots tres monoteismes en diuen santa. Com en el cas de Déu, és santa per a tothom. Ens tornem a trobar amb les semblances. Jo em dedico a posar de relleu les coses que s’assemblen i altres posen èmfasi en les diferències. Però pensi que quan jo estudiava, els protestants ens els explicaven com una secta, i ara els posem al mateix nivell que els catòlics. Hi ha coses que van canviant, afortunadament.
Hamas és un moviment islamista? En el mateix sentit que ho era el mal anomenat Estat Islàmic?
El felicito per això de mal anomenat. Un estat que no compleix les lleis de l’islam no pot ser anomenat islàmic. Aquesta gent que assassinava a tort i a dret no seguia les normes de la religió. Però tornem a la pregunta sobre Hamas. Van néixer com un grup islamista, però de gent que practica un islam tergiversat… i de tant tergiversar-lo han acabat essent un grup terrorista. Jo no dubto que ho sigui. Ara bé, tampoc dubto que hi hagi gent que hi sigui per convicció i no es pensi ser terrorista, però quan s’analitza el que fan, hi ha pocs dubtes. Pensi que ETA, al principi si més no, es deia catòlica.
Quan parlem de definicions, també qüestiona la de fonamentalisme islàmic.
No passa res per dir-ho. Però cada religió (o cada manera d’entendre Déu) té dret a tenir el seu propi vocabulari. Per exemple, a la mesquita gran d’una ciutat no li’n puc dir catedral, oi? Ja tenim catedral pel cristianisme, o sinagoga pel judaisme. I fonamentalisme és un terme propi del protestantisme de començaments del segle XX. Els fonamentalistes eren un grup que proclamava que la Bíblia no té error. Per tant, si el Gènesi diu que Déu va fer el primer home amb fang i després li va treure una costella per fer la primera dona, és que va anar així. Quan evidentment, tothom sap ara que no és veritat. Fins i tot ho admeten els capitostos de les religions. Per l’islam vam inventar termes com islamistes. Ells es diuen islam polític, perquè les desviacions de l’islam sempre han vingut per motius polítics, com el xiïsme en el seu origen. O els talibans. Hamas és un moviment polític, i terrorista, però en canvi té poca doctrina. Si em permet la ironia, deu haver-hi més instruccions per muntar una bomba que per salvar una ànima.
Per ser rigorosos hauríem d’anar als textos originals de les religions…
Cal anar-hi!
Però tal com vostè diu, l’Alcorà és un text que va ser escrit en un àrab antic, del segle VIII, que ara no parla ningú d’aquesta forma. I que poca gent entén. Per tant… el poder el tindrà qui interpreta el text, no?
El mateix passa amb l’Antic Testament i el Nou Testament, i a més s’ha de llegir tot. Que Jesús és pacifista, cert si llegeixes segons quin tros dels evangelis. Però també hi ha un moment que diu que si un ull et fa caure en el pecat, te l’arrenquis. Hi ha fragments que ens va bé saltar-nos-els, oi? Doncs amb l’Alcorà passa el mateix. Està escrit en una llengua utilitzada al segle VII, i fins al segle XXI, imagini’s com ha pogut canviar! Únicament ara, la televisió d’Al Jazeera ha ajudat a fer que s’entenguin amb algunes paraules d’ús comú. L’Alcorà, una persona que tingui fins i tot estudis mitjans, no el pot entendre. Captarà algunes paraules, però no el sentit de la frase. Li poso un exemple, si vol…
Endavant!
En un centre escolar de Salt, al Gironès, va haver-hi un problema perquè un pare musulmà no volia que les seves filles fessin gimnàstica perquè deia que l’Alcorà ho prohibeix. Anem a mirar aquest passatge de l’Alcorà: diu que les dones del Profeta no moguin les cames de manera que exhibeixin els seus ornaments. Diu això. I a part de les paraules, s’ha de conèixer el context: en aquell moment, les dones del Profeta (i les que no ho eren) portaven polseres al turmell. Per tant, si movien les cames feien soroll! En castellà, aquest tipus de braçalet té fins i tot una paraula que el designa, es diu ajorca. En català, no la tenim… els musulmans d’aquí devien ser més pobres. En resum: l’Alcorà els deia que no lluïssin les joies que duien als turmells, no que no fessin gimnàstica!
Igual com tampoc, segons tinc entès, no hi ha cap lloc on s’especifiqui que s’han d’amagar els cabells…
La paraula cabell ni tan sols hi surt! Diu que els homes i les dones vagin decentment, vestits discretament, més exacte “amb la mirada baixa”. I res de tapar cabells.
Quan anem a les fonts, sempre ens sorprenen. Fins i tot vostè cita el que diu que si el Senyor hagués volgut, tothom ja seria creient…
Hi ha un lloc on encara diu més clar que “no pot haver-hi coacció en qüestions de religió”.
Li preocupa que des d’aquí hi hagi polítics populistes que utilitzin el desconeixement per atiar l’odi? I tant, el que va començar a Vic amb Josep Anglada, per exemple. A base d’exageracions s’acaben fent bestieses. Hi ha gent que s’entesta a fer-nos la vida més dura del que ja és.
A Europa, però, també estan arribant les versions més rigoristes de l’islam…
Té raó. Anem cap a la dreta, tots: jueus, cristians i musulmans. Fixi’s en el cristianisme, el papa actual déu-n’hi-do com n’és, d’obert. Compari’l amb Ratzinger o Wojtyla. Diuen que a tots els inspira l’Esperit Sant, però deu ser prou voluble, perquè a uns els inspira unes idees i a altres, unes de diferents. Però parlem de l’islam. Per exemple, del vel que moltes dones creuen que han de portar. Les nostres avantpassades també en duien, per cert, a tot el Mediterrani. Però sí que es fa com una analogia de “a més roba, més bona dona”… i no! Cap text sagrat ho diu. I els vestits que tapen la cara, jo els prohibiria, clarament. Vull saber qui tinc al davant. Ara vaig a la Universitat de Barcelona, i m’escandalitzo una mica quan veig estudiants amb el vel que els tapa fins i tot la barbeta. Quin mal ha fet, la barbeta?
{{ comment.text }}