Valentí Martínez esgota els darrers dies com a director general de la Fundació Universitària del Bages (FUB) tancant carpetes i preparant el traspàs al seu successor en el càrrec, Antoni Llobet. Posa així el punt final a un llarg període de 23 anys al capdavant de la institució capdavantera dels estudis universitaris a Manresa. Etapa marcada, entre d’altres fets, per l’acord de federació que va crear la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), on ell va tenir un paper clau.
– Era una decisió que ja tenia pensada?
– Sí, tornant de vacances de Nadal vaig fer saber a l’alcalde de Manresa la voluntat de deixar el càrrec ara, al final del curs acadèmic, per desvincular-ho del calendari polític. I bàsicament per tres motius. Els dos primers tenen a veure amb la institució: aquest curs 2022-2023 ha estat el millor de la FUBages en activitat, nombre d’alumnes, pressupost, personal contractat… sempre havia pensat que quan deixés la direcció general havia d’estar en un bon moment. Perquè no m’hagués de perseguir ningú pels passadissos (riu). En segon lloc, perquè a partir del curs que ve comencem amb Vic projectes de llarg recorregut com el grau de Gestió en la Societat Digital o el d’Odontologia. Són projectes de cinc o sis anys i està bé que qui els comenci sigui la mateixa persona que els completi. Amb aquests dos motius ja n’hi hauria prou, però també hi ha l’aspecte personal. Em queden encara uns anys de trajectòria acadèmica i m’agradaria dedicar-m’hi sense l’exigència d’una direcció general.
– Les dades de preinscripció apunten positivament també per al proper curs?
– Crec que l’any vinent, veient les dades que compartim amb el campus de Vic, seguirem en aquesta línia. També és veritat que el paper del creixement aquests últims anys ja l’hem complert, però sap que soc optimista i penso que a finals d’octubre podrem presentar una bona matrícula.
– I més endavant? La demografia és la que és –pugen generacions amb menys naixements– i la UVic-UCC té preus més cars que les públiques. Pot fer patir?
– Hi ha tres factors dels quals hem d’estar al cas, la UVic-UCC en el seu conjunt. Un és la demografia, com vostè diu, que d’aquí a quatre o cinc anys tendirà a baixar. L’altra té a veure amb l’increment de la competència, és a dir, que cada vegada hi ha més oferta. Hem de sortir al mercat amb productes de primeríssim nivell que tinguin interès. I el tercer són els preus: aquí estem competint amb un campus a Igualada, vinculat a la UdL, que va a preus públics. L’avantatge és que ho sabem, i no passarà d’un any per l’altre, ens podem preparar.
– Aquests productes de nivell són, per exemple, els nous grans com el de Gestió de la Societat Digital? Aquest és novedós.
– A Catalunya i a tot l’Estat. És un d’aquells graus que donaran uns coneixements gairebé obligatoris. Recordi aquell estudi de l’OIT, que deia que el 85% de llocs de treball actuals no existiran l’any 2030.
– I Odontologia, un nou grau de la UVic-UCC que implica els dos campus…
– És un paradigma de la nostra universitat: implica els campus de Vic i Manresa en un projecte conjunt, que també integrarà col·lectius professionals. Com Medicina, que ha estat un èxit de la UVic-UCC.
– Ens encaminem cap als deu anys de la federació. Vista en perspectiva, podria dir allò que “el temps ens ha donat la raó”?
– Absolutament. I no perquè ho digui jo, que sempre n’he estat partidari, sinó perquè l’evidència és aquesta. Parlant en concret del campus de Manresa, el creixement qualitatiu i quantitatiu, el fet de formar part d’una universitat amb la qual tens projectes com la Facultat de Medicina o el centre de recerca IRIS, la formació continuada… tot aquest recorregut hauria estat impensable sense l’acord federatiu de 2014. Hauríem continuat fent un recorregut com a centre adscrit a una universitat pública [la Universitat Autònoma de Barcelona] però no aquest, ni de lluny. Ara mateix no hi ha ningú a Manresa que discuteixi l’acord federatiu amb Vic.
– Fa deu anys, sí. Li va costar convèncer els escèptics?
– Ens vam alinear tots plegats. Des de l’àmbit polític també van veure clar que era l’oportunitat de fer una aproximació Manresa-Vic a través d’un projecte universitari conjunt. Els alcaldes Vila d’Abadal i Junyent ho van veure clar. I les persones que vam treballar-hi –Joan Turró i jo mateix–, igualment. Comptant amb el pal de paller acadèmic, el rector Jordi Montaña, que era el gran defensor de l’acord. No li negaré que va ser complicadíssim, al principi: reaccions en l’àmbit universitari, empresarial, fins i tot polític… però teníem un full de ruta i voluntat de fer-ho. El soroll que teníem fora de les organitzacions, intentàvem que no ens afectés. I el dia a dia ens anava donant la raó. Potser va haver-hi algun moment que el més fàcil era deixar-ho córrer, però jo era dels grans convençuts que havíem de fer-ho. Al final, és de les decisions que estic més satisfet d’haver pres. I jo reconec que era un gran desconeixedor de la societat vigatana. No per res, només perquè no mirava cap a Vic.
– S’han sentit ben tractats?
– Absolutament. I ho he dit a tothom. Entenent que cada un volia el millor per a la seva institució, però buscant la fórmula perquè tothom hi guanyés.
– Va ser vicerector…
– Sí, a la primera època. Dins dels acords federatius, vam defensar que Manresa tingués un vicerectorat. El doctor Montaña no era coneixedor de la comunitat universitària de Manresa i com que a mi sí que em coneixia, ho vaig iniciar. No era tan important qui sinó el que representava. Vaig estar-hi poc temps, i després ja s’hi va incorporar la doctora Sílvia Mas. Amb tota normalitat.
– A part de Medicina, es va treballant en projectes conjunts entre els dos campus?
– Sí. Hi ha passos que van definint el camí. L’any 2014 es crea l’entitat federada, l’any 2017 es posa en marxa la Fundació d’Estudis Superiors en Ciències de la Salut (FESCS) per a la Facultat de Medicina, després arriba l’IRIS com a institut de recerca en salut, tenim postgraus i màsters de l’àmbit d’empresa i grups de recerca amb investigadors dels dos campus… els passos s’estan fent.
– Centrar-se a crear coses noves i no a discutir el que ja existia, va ser una manera d’avançar? No es van plantejar unificar graus que es repeteixen a Vic i Manresa?
– Hauria estat un error, en aquell moment. Ho teníem molt clar, amb Joan Turró, que s’havia de pensar en futur. Si en comptes de crear coses noves ens haguéssim plantejat tancar alguna de les que ja teníem –va haver-hi algú que ho plantejava– hauríem donat un missatge estrany. Encara que siguem competència en Infermeria, Fisioteràpia, ADE (Administració i Direcció d’Empreses) o Educació Infantil, hem pogut fer un recorregut extraordinari. I ens ha permès crear confiança: les organitzacions han anat treballant per un projecte conjunt i ningú no s’ha sentit agredit.
– També era una qüestió de massa crítica, de situar-se en el mapa català com a universitat de mida mitjana?
– Fixi’s que el rector, quan cada curs dona les dades de matrícula, la primera que diu és la de la UVic-UCC, els més d’11.000 alumnes. Això és una universitat mitjana, i és bo des del punt de vista territorial.
– Salut és el gran punt fort del campus de Manresa?
– Més que això, és nuclear. Amb la consolidació de Medicina, i amb Odontologia, que serà un projecte extraordinari. De primer a tercer, a Can Baumann de Vic, i quart i cinquè més màsters, a Manresa. Per tant, hem de crear l’espai d’una clínica odontològica universitària, que no la tenim. Això és una inversió important. I amb això tindrem gairebé tota la xarxa de graus de salut. Sense oblidar l’IRIS, que és un instrument cohesionador, universitari i assistencial. Des de Manresa, liderem el projecte d’innovació de l’IRIS i tota la UVic-UCC, que és molt important per captar i fidelitzar talent, que a les ciutats com Vic i Manresa sap que és difícil.
– Vulguem o no, fer universitat fora de l’àrea metropolitana afegeix un plus de dificultat?
– Treballem molt, però hem de treballar molt bé. Perquè competim en un mercat molt ampli, i a preu privat o més car que el públic.
– A Vic i a Manresa el concepte d’internacionalització hi és present. En el seu cas, s’ha focalitzat a l’Amèrica Llatina, per quin motiu?
– És una aposta que es va fer fa cinc o sis anys. Per exemple: tenim un acord estratègic amb la Unió Consorci Formació (UCF), un instrument formatiu que van crear les dues patronals sanitàries de Catalunya: una part important de la formació que fan es canalitza a Manresa. Estem convençuts que els pot interessar a l’Amèrica Llatina i per això hi anem. Ens ha permès tenir acords estratègics amb Xile, Mèxic, Guatemala, Colòmbia… I ara estem intentant portar directius hospitalaris d’allà que vinguin aquí a fer formació de primer nivell. I que vegin el sistema de salut català, que és de primeríssim nivell. Al mes de juny vam ser a Mèxic convidats per una associació que agrupa 144 hospitals privats, perquè es plantegen fer un model publicoprivat com tenim a Catalunya. De fet, és un dels projectes als quals em vull dedicar a partir del setembre.
– Moment en què començarà l’activitat la nova Càtedra de Lideratge en Valors. Amb dos noms tan destacats com Pep Guardiola i Manel Estiarte.
– Jo faig molta formació en l’àmbit directiu i del management. Ara fa dos anys, la FUBages va reflexionar sobre els valors que havia de tenir aquesta organització i quins s’havien de transmetre a la gent que hi estudia. Aquí ja teníem la càtedra de Salut Mental amb Althaia i la de Simulació i Seguretat del Pacient… i va sortir la idea de crear una càtedra de Lideratge en Valors. Però com sortíem els manresans a muntar-la sense figures incontestables que donessin musculatura al projecte? Vaig fer llista i de seguida van sortir els noms de Guardiola i Estiarte, de Santpedor i Manresa. Després de diversos passos van aconseguir posar-nos-hi en contacte, primer amb Estiarte i després amb Guardiola, que van acceptar d’involucrar-s’hi. Estan molt interessats en la divulgació, explicar com es pot gestionar amb valors, i això es pot fer en molts nivells, començant pels instituts i acabant per la gent gran.
– Serà una de les línies de la càtedra?
– Sí. Al costat d’aquesta, hi haurà sessions en què puguem explicar els valors de Guardiola i Estiarte en una hora. Ho tenim preparat, la primera sessió serà a l’octubre en el congrés de la Red de Educación Contínua de Latinoamérica y Europa. L’altra són sessions de formació d’unes cinc hores i la tercera, cursos normalment adreçats a directius. Tot molt progressiu i en quatre àmbits: salut, empresa, educació i esport. I també es farà recerca sobre el tema.
– Han treballat amb programes per acostar el món universitari tant a gent gran com a persones amb capacitats diverses.
– Partim de la idea que la societat és diversa, i la universitat ho ha de ser. Per això vam crear el programa Universitat Diversa i Inclusiva, on hi ha el programa USènior i UniversiMés. En el primer, la persona matriculada més gran que hi tenim farà 90 anys al desembre. Són gent que vol incrementar les seves competències en l’àmbit universitari però de forma tranquil·la, sense exàmens. L’altre projecte, UniversiMés, possibilita que cada any hi hagi 25 joves amb diferents graus de discapacitat intel·lectual que puguin accedir durant dos anys a un itinerari formatiu universitari. Estan becats, i és la primera experiència d’aquest tipus que hi ha en una universitat a l’Estat. Per cert, el curs passat hi vam tenir uns quants matriculats d’Osona.
– Vic i Manresa han seguit models diferents de desenvolupament de les infraestructures universitàries. A Vic s’escampen per la trama urbana, i a Manresa estan concentrades en un campus. Però les dues ciutats serien molt diferents sense la seva condició universitària?
– Que hi hagi gairebé cinc mil persones que utilitzin els serveis universitaris a Manresa, i que d’aquestes gairebé sis-centes hi visquin, mou una activitat importantíssima, des de l’oci i la restauració fins al lloguer de pisos i el transport. Vic va fer l’aposta per la ciutat universitària, i Manresa ha concentrat el campus. Són models diferents, però a cada ciutat li ha funcionat molt bé. Fa vint anys, aquí on som hi havia camps. Mentre tinguem espai per ampliar, ho considerem molt eficient.
– Deixa la FUBages on volia i s’imaginava?
– No m’ho hauria imaginat mai. Si fa 23 anys hagués pensat que acabaríem aquí ho hauria firmat seguríssim. I seguim caminant, el projecte es va fent. Perquè tenim un actiu, que és la gent, compromesa, entregada al projecte. En marxo molt content.
