Austeritat

Jaume S. Sabartés Austeritat. La clau de volta de tot el que ara s’intentarà explicar és aquesta paraula, un mot que descriu perfectament el motiu pel qual la jugada va sortir tan bé. Perquè les coses s’han de fer sense escarafalls, amb la màxima determinació i el mínim d’orelles. Gairebé ningú, doncs, estava al cas que aquella nit d’hivern de 1991, al Collet de Sant Agustí, arribaria Jesús Quintero, El loco de la colina, per entrevistar un desertor de l’exèrcit. Aguantant la tramuntana, cap a les 8 del vespre, Toni Iborra esperava que tan sols es presentés un cotxe, però “quan vaig veure aquell desplegament, vaig quedar esgarrifat, no me l’hauria imaginat ni boig: quatre furgonetes! I molt grosses!”. D’auster, l’equip del Canal Sur, no n’era gens, però en Toni, refet de l’ensurt, reacciona: “Primer, us ensenyo on és. Descarregueu el material i després amagueu les furgonetes perquè no vull que es vegin allà”. Allà és a cal Lluís Suriñach, als afores d’Alpens, on es trobaran Quintero i Josep Antoni Escalada, el soldat que no volia anar a combatre al golf Pèrsic. Els cinc vehicles hi arriben al cap de deu minuts, descarreguen sense fer escàndol i les furgonetes desapareixen d’escena. A dins de la casa, també ho fa el periodista, que ha demanat una habitació per concentrar-se. Mentrestant, la seva gent aprofita el temps per preparar l’equip tècnic i, sobretot, per tapar amb llençols parets i finestres, a fi de no donar cap pista visual que pogués permetre identificar l’espai. Al mateix temps i des de Sagàs, evitant passar per cap població, el desertor, acompanyat de Jordi Rovira i Lluís Parareda, ha resseguit el curs del Merlès per la pista que va de Sant Cristòfol al Cobert de Puigcercós, abans d’enfilar la carretera que ve de Borredà i va cap a Alpens, on arriben quan gairebé ja està tot a punt. Missió acomplerta. Rovira i Parareda, un cop han deixat Escalada amb Quintero, surten a fora a respirar. No necessiten ni que el periodista els doni les gràcies ni, encara menys, cap autògraf o cap fotografia: “No som mitòmans. Però gens. Zero”. Qui ho afirma amb tanta rotunditat és Jordi Rovira, que aleshores tenia 29 anys. Ell és qui va amagar a casa dels seus pares no un sinó dos desertors de la guerra del Golf, perquè poc després de rebre Escalada va acollir un altre soldat fugitiu de la mili, Manuel Blázquez, de Badalona. Un gran risc per a la família, però tothom hi va estar d’acord: “Ni un dubte”, remarca Rovira, que explica que els dos insubmisos van compartir una habitació a dalt del mas pairal des de mitjans de gener fins a finals de març, que feien vida en família a l’hora dels àpats i, sobretot, que Escalada era un fervorós antimilitarista, amb bons arguments i un discurs molt sòlid... i torrencial. Per això Jesús Quintero s’hi havia fixat. Perquè, tot just desertar, Escalada havia fet una roda de premsa a Barcelona per explicar les raons de la seva actitud. D’aquí que el periodista considerés que el personatge tenia prou grapa com per acostar-se a Alpens i veure’s cara a cara, en format televisiu, amb algú que podria defensar dignament una causa que també era la seva. De fet, Escalada aprofitava qualsevol altaveu per fer-se sentir. Però perquè això fos possible, calia que no se sabés des d’on parlava. Fa trenta anys, des de cap punt de vista, les comunicacions no eren pas com ara (encara hi havia telefonistes que anaven posant i traient clavilles davant d’un panell ple de foradets rodons), però ja es podia detectar la procedència de qualsevol trucada. Tanmateix, per sort o pel que sigui, els antimilitaristes del Lluçanès tenien aliats a tot arreu: “Vaig dir a uns amics de tota confiança que treballaven a la Telefónica que ens havien d’alliberar la línia de casa, de 7 a 9 del vespre, cada dia. Aquest telèfon secret servia per comunicar-nos amb l’exterior. Trucàvem nosaltres i ningú no ens podia localitzar”. Rovira és qui va anar a buscar Escalada a Cartagena el dia abans que la corbeta Infanta Elena salpés cap al golf Pèrsic. Ja es coneixien, perquè el noi, nascut a Esparreguera, estudiava a Vic i estava en contacte amb l’Assemblea Antimilitarista d’Osona. El més natural és que no tingués cap intenció de fer la mili, però els seus pares s’hi van oposar frontalment i va haver de claudicar. Però quan, tres mesos després d’haver-se incorporat com a mariner a l’exèrcit espanyol, va adonar-se que se n’anava inexorablement cap a la guerra, va veure claríssim que era l’hora de tocar el dos. Doncs bé: foren els pares els qui, probablement repenedits, van anar a trobar Jordi Rovira per suplicar-li que ajudés el seu fill. Dit i fet. A mig matí del 15 de gener, tots tres baixaven en cotxe a buscar el desertor i a mitja tarda, en un dels carrers portuaris de Cartagena, el localitzaven: “Me’n recordo, com si fos ara, d’aquell tiarro, traginant dos petates plens fins dalt de tot. Contentíssim. Pare i fill no van parar de xerrar durant tot el viatge de tornada”. Trenta-dos anys després, Toni Iborra, Jordi Rovira i Lluís Parareda fan memòria d’aquell temps en què els homes estaven obligats a llençar, pel cap baix, un any de vida per vestir-se de soldat. Des dels orígens, el 1977, del Moviment per a l’Objecció de Consciència, fins a la fi del servei militar obligatori el 2001, l’antimilitarisme va anar entrant a la gran majoria de les llars del país i, progressivament, els objectors van quedar en minoria davant dels que es declaraven insubmisos. La fita que assenyala el canvi de tendència fou, precisament, la guerra del Golf, que va desbordar el sistema per tot arreu: “Aquí, a la comarca, ni sabíem quants insubmisos teníem, de tants que n’hi havia. Era impossible d’aguantar. Va ser una gran victòria”, diu Iborra, mentre que Rovira rebla el clau: “Quan la gent no té por d’anar a la presó, això els desconcerta molt, als militars. I has guanyat”. És el cas de Lluís Parareda, que s’hi va estar un mes, l’octubre de 1989. Juntament amb 15 companys, s’havien presentat a Capitania per manifestar que es negaven a fer el servei militar: “Ens declarem insubmisos i ens quedem aquí: vosaltres mateixos”. Potser la fórmula no és literal, però l’actitud era aquesta. Els tres guerrers del pacifisme segueixen evocant aquell temps en què l’exèrcit espanyol va quedar completament desbordat, però també hi surt algun jutge que afirmava, per escrit, que els antimilitaristes no haurien de sortir mai, però mai de la vida, de la presó. I també recorden que, entre el veïnat, les resistències al canvi radical que proposaven eren notables, fet pel qual aquells joves insolents s’havien sentit a dir de tot. Però el temps els ha donat la raó i Parareda mig s’emociona: “Amb els anys, gent que m’havia tirat en cara la meva actitud m’han vingut a trobar per demanar-me disculpes. M’han fet posar la pell de gallina”. I d’aquella famosa entrevista, enregistrada en una indeterminada nit d’hivern de 1991 i emesa el 27 de febrer pel programa “Los desertores” de la sèrie Qué sabe nadie, què? Doncs gairebé res, segons els testimonis disponibles. Ni se’n recorden, ni tan sols, en algun cas, no la van veure. Perquè encara que hi fossin, la seva feina, la d’aconseguir que es trobessin el periodista i el desertor, ja estava feta. Sembla ser que va durar prop d’una hora, sembla ser que Quintero ho va omplir tot de fum, sembla ser que un mal cop va fer petar un vidre i, fins i tot, sembla ser que les begudes de la casa es van exhaurir. Però el que és segur és que, un cop acabada aquella entrevista que va significar el millor dels altaveus per al moviment antimilitarista, tothom –llevat, naturalment, de l’amo de la casa, que altra feina tenia– se’n va anar en un tres i no res. Per pura austeritat. “Perquè si no –com conclou en Rovira–, no funciona.” Roser Reixach “Desertar és un dret, no un delicte”, “Que no et sortegin la vida: insubmissió”. Aquests són alguns dels lemes que es corejaven en les nombroses manifestacions i actes organitzats durant anys pels diversos col·lectius del territori en contra del servei militar. Un d’aquests grups va ser l’Assemblea Antimilitarista d’Osona, sorgida el 1988 i integrada per un bon nombre d’osonencs i lluçanesos i altres membres de comarques veïnes. Regularment cada setmana ens trobàvem al Casal Sant Just de Vic, lloc on es planejaven i discutien les diferents accions i estratègies a emprendre per donar suport primer als objectors i més endavant als insubmisos. Tot això amb pocs recursos però amb molta voluntat i tenacitat i amb el convenciment que calia l’abolició del servei militar obligatori. El febrer de 1989, joves d’arreu de l’Estat van presentar-se a les diferents delegacions del Govern Militar per comunicar que no farien la mili i que rebutjaven la prestació social substitutòria (PSS). D’aquests, vuit eren catalans que van declarar-se insubmisos al Jutjat Militar de Barcelona assumint-ne les conseqüències legals i penals que a alguns els van suposar mesos de presó. Començava així una llarga campanya de desobediència civil i acció directa no violenta contra el sistema de lleves: la insubmissió, que al llarg de més de deu anys va comptar amb 50.000 insubmisos a tot l’Estat, 15.000 a Catalunya. Finalment, el 2001, dotze anys després d’aquella primera rebel·lió col·lectiva, el servei militar obligatori va quedar definitivament suprimit. El 19 d’octubre de 1989 es va presentar el primer insubmís de l’Assemblea d’Osona, Lluís Parareda, de Prats, que va estar empresonat 22 dies. Després d’ell en seguiren molts d’altres i cal fer esment dels desertors de la guerra del Golf Josep Antoni Escalada, d’Esparreguera i estudiant de l’Escola Politècnica de Vic, i Manuel Blázquez, que havien estat destinats a la base de Cartagena el 1991 i es van negar a embarcar. Gràcies al suport de l’assemblea van poder estar uns mesos amagats a Sagàs, al domicili del també insubmís Jordi Rovira. A part hi va haver altres mobilitzacions que van tenir un gran ressò. Entre aquestes, l’acte de cloenda d’unes jornades que l’exèrcit espanyol va fer a Vic el juny del 1988, quan sis joves, comptant amb el suport d’un centenar de persones, van encadenar-se a l’entrada del recinte on es feien les demostracions militars. Igualment l’any següent es va boicotejar una jura de bandera a Berga i uns quants integrants de l’assemblea van saltar a l’esplanada del camp on es feia l’acte vestits amb samarretes en què conjuntament es podia llegir “Mili no”. Tot aquest treball en xarxa va tenir una gran rellevància, i igualment els suports de la societat i dels diferents col·lectius, però sobretot van ser fonamentals les perseverants conviccions de totes aquelles persones que no van dubtar a emprendre accions davant unes lleis que consideraven injustes. La insubmissió va ser una mostra del poder de la ciutadania per aconseguir canvis des de la desobediència civil i avui, en un context on la repressió també hi és ben present, possiblement ens hi podríem emmirallar.

Austeritat

Bolca un remolc carregat amb quatre vaques a la C-17

“Amb les malalties hem de fer prevenció, no erradicació”

Detenen un conductor begut després de fugir d’un control pel Carnaval de Taradell

“Volem que ens escoltin abans de legislar”

LA PREGUNTA

Creu que l’absentisme és un dels principals problemes del mercat laboral?

Moren cinc joves en un incendi a un bloc de pisos de Manlleu

Aquell local d'adolescents

Trànsit recomana als conductors evitar la C-17 aquest matí

Els menors morts en l'incendi de Manlleu van quedar inconscients i no van poder fugir

Multitudinari comiat a Manlleu als adolescents morts en l'incendi

Manlleu homenatja els morts de l'incendi

Els Mossos atribueixen a una intoxicació per fum la mort dels joves de Manlleu

Una veïna del bloc de Manlleu afectat per l'incendi: "Per sort estic viva i ho puc explicar"

Especial El 9 Informatiu per l'incendi mortal de Manlleu

Una nit llarga i trista a Manlleu