Facin l’exercici: què els ve al cap quan senten la paraula natura? Probablement boscos, mar, muntanya, un ocell, estampes tenyides de verd… Però la natura és també als combustibles dels cotxes, als plats de menjar o als materials a partir del qual la humanitat ha construït metròpolis on viuen milions de persones.
És amb aquesta idea –l’argument que “som natura” i que “la natura ho fa tot”– que la biòloga torellonenca Bet Font obria divendres passat la desena jornada d’Osona Debats, una tarda de reflexió impulsada anualment per la Fundació Antiga Caixa Manlleu i que aquest 2024 es va centrar en el medi ambient de la comarca d’Osona i la seva salut.
Així, van parlar sobre aigua, boscos i aire Marc Ordeix, Martí Boada i Xavier Querol, mentre que la trobada la tancava una conversa amb Ferran Campillo, pediatre especialitzat en salut mediambiental i una veu cada cop més reconeguda a l’hora d’analitzar com impacten en les persones les condicions del lloc on viuen.
Font recalcava, en aquest sentit, que més de la meitat del PIB mundial depèn altament o en gran mesura de la natura, és a dir que “ens n’hem d’ocupar, ni que sigui per egoisme”. I assenyalava directament la responsabilitat de les administracions públiques i les empreses: “La manera de procedir pensant que ens podríem servir per sempre de la natura, i sense límits, se’ns està girant en contra. Ella no té temps d’adaptar-se i nosaltres, tampoc”.
Marcava com a grans titulars del problema les emissions de diòxid de carboni, el consum desmesurat de recursos, la degradació dels ecosistemes i, entre altres, l’elevada producció de residus.
Pel que fa a solucions, els imprescindibles consensos i plans a escala planetària, però també iniciatives que es podrien tirar endavant ara mateix a Osona, des de potenciar l’agricultura regenerativa fins a intervenir en la contaminació dels aqüífers o assegurar els carrils bici necessaris perquè moure’s en bicicleta no quedi en una declaració d’intencions.
Agafava el relleu a Font al micròfon un altre biòleg, Marc Ordeix, coordinador del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis de la UVic-UCC, que va detallar com malgrat que cada cop plou menys, el cabal dels cursos fluvials disminueix proporcionalment en major mesura, “és a dir que passa alguna cosa riu amunt”.
I, en concret, que augmenta la superfície forestal. O el que és el mateix: el dispendi d’aigua que xuclen els arbres a fi de desenvolupar les seves funcions vitals. “Les aigües subterrànies d’Osona també són un drama”, hi afegia Ordeix, a banda d’augurar que les fonts presentaran l’any que ve “valors tremends de nitrats” a causa de les esperades pluges d’aquesta primavera i les escorrenties carregades amb l’adob que s’aboca als camps.
“El canvi climàtic hi és, però ara mateix el que més es continua notant als rius són les pressions humanes”, apuntava el biòleg. La part positiva és que hi ha remeis a aplicar, alguns ja en curs: “Enderrocar rescloses i elements sense valor que hem anat construint als rius, a més a més de continuar restaurant els boscos de ribera”.
També millorar “la manera com fem anar les depuradores” i, en el cas de la ramaderia, reduir caps de bestiar o ser definitivament efectius pel que fa al tractament dels purins.
Les derivades mediambientals del sector porcí van ser també presents en la xerrada de l’investigador del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) Xavier Querol, una eminència en anàlisi i plans de millora de la qualitat de l’aire.
Tal com va explicar, Osona és, amb la Vall del Po, al nord d’Itàlia, la zona d’Europa que presenta pitjors indicadors. A la comarca l’afecten sobretot quatre compostos –el diòxid de nitrogen, el benzopirè, les partícules en suspensió i l’ozó– i, excepte el darrer, per influència del trànsit a l’àrea metropolitana de Barcelona o els creuers, els altres tres són atribuïbles a orígens locals i més perillosos aquí que en altres llocs perquè l’orografia i les condicions climatològiques de la Plana de Vic els reforcen en la faceta de contaminants.
La bona notícia és que, igual amb l’aigua, “no s’ha d’inventar res”. “Hi ha mesures que ja podem aplicar”, tant bastir “una economia circular del nitrogen” com revisar els pneumàtics i les pastilles de fre dels cotxes perquè no se’n desprenguin partícules, o activar sí o sí les zones de baixes emissions, i amb perspectiva comarcal.
“Quant a subvencions, haurien d’anar encaminades a electrificar les furgonetes de repartiment, els vehicles que fan més voltes al dia”, recomanava Querol, “o a substituir sistemes antics de calefacció per calderes de biomassa d’alta eficiència i que cremin només productes certificats”.
L’expert també insistia que cremar els marges dels camps i restes agrícoles és altament contaminant, si bé acabava tal com havia començat, amb un missatge en positiu: “Tenim directives europees cada vegada més estrictes.
Actualment ja estem menys contaminats que anys enrere, però és que igualment els límits continuen tornant-se més i més servers. Les sancions per incompliment també seran cada vegada més ràpides”.
En la ponència menys guionitzada, el geògraf Martí Boada va fer gala de l’humor i la ironia que el caracteritzen per ressenyar com ha canviat la relació de la humanitat amb els boscos arran de la revolució energètica dels hidrocarburs.
Una pèrdua de valor tant en termes purament econòmics com de prestigi social, connexió i coneixement d’arbres, plantes o animals. El resultat és que “els boscos van augmentant, fins al punt que Catalunya és el segon país d’Europa amb major superfície forestal”.
Boada receptava d’antídot desplegar el sentit comú: “Existeixen més de 130 afirmacions sobre què vol dir desenvolupament sostenible. Jo contestaria que és que el que aplicaven les nostres àvies i besàvies: conèixer i estimar el lloc on es viu, sentir-se’n part, i saber que si volem ous no podem posar la gallina a la cassola”.
També feia notar com han canviat els postulats de l’educació ambiental des dels seus orígens, posant el focus en els beneficis de la natura, a les excursions actuals en què s’ensenya als infants abocadors o depuradores.
I qui treballa també cada dia amb els més petits és Ferran Campillo. El pediatre a l’hospital d’Olot afirmava divendres des de Manlleu que els nens i nenes són un col·lectiu especialment vulnerable a qualsevol problema mediambiental: “De més petitons s’arrosseguen per terra, respiren més vegades per minut que els adults, proporcionalment mengen i beuen més líquids… i quan entren tòxics a l’aire ho tenen més difícil per detoxificar, és a dir que els compostos romanen més temps al seu organisme”.
És per tot plegat que coincidia amb Boada a demanar una reconnexió amb la natura: “És clar que és important tenir CAP i bons hospitals a prop de casa, però hem anat descuidant tots els condicionants que tenen a veure amb el lloc on vivim i els nostres hàbits”.
Reforçava la teoria amb dades com que el 80% dels anomenats determinants de la salut estan relacionats amb el codi postal de les persones. “La natura és una gran aliada per al nostre benestar, i l’hem de conservar. Ens hi va la salut”, sentenciava Campillo.
{{ comment.text }}