Clara Macaya i Nico Rivera busquen pis per compartir a Vic i ho tenen complicat. “Ens trobem que principalment els lloguen per a estudiants i després que no estan ben adaptats”, explica Rivera, de 27 anys.
Ell, de fet, és qui porta més temps buscant-ne per emancipar-se: gairebé dos anys. I ho prova sense èxit setmana rere setmana. N’ha anat a veure més d’una vintena i, tal com exemplifica, s’ha trobat des d’ascensors molt petits fins a portes que pesen massa o la mateixa distribució de la casa que no permet moure-s’hi amb la cadira de rodes.
“Els lavabos han de tenir l’amplitud necessària per poder maniobrar allà dins. A la que et trobes una mampara o un plat de dutxa amb una mica de graó ja no tens autonomia”, il·lustra per la seva banda la Clara, que té 22 anys.
En el seu cas, va començar la recerca fa menys temps que en Nico, uns cinc mesos. S’ha trobat casos en què no ha pogut ni tan sols visitar l’habitatge en si perquè hi ha un graó a l’entrada que li ho impedeix. “Avisem que tenim mobilitat reduïda.
No ho fem perquè sí”, diu mentre lamenta la pèrdua de temps que suposa. En una altra ocasió també li han dit que pot entrar pel pàrquing. “Ja tinc prou fragilitat com perquè a sobre hagi de posar la meva vida en perill. Una entrada ha de ser segura”, remarca.
A més d’això, també ha viscut situacions discriminatòries en què s’ha posat en dubte que puguin viure de manera autònoma en un pis. “Això dol molt”, lamenta.
Qui els acompanya en aquesta recerca de pis és l’Associació Diversitat Funcional d’Osona (ADFO). El procés, però, ja fa temps que camina. L’entitat proporciona un servei de vida autònoma que s’inicia a l’alberg Canonge Collell, de Vic, on els dos joves “han après a viure sols”, tal com explica Cristina Barceló, treballadora social de l’entitat.
Com si es tractés d’un entrenament, els ensenyen tant a fer rentadores com a moure’s per la ciutat. Aquest alberg, remarca la treballadora social, “ja ha fet tota la tasca que havia de fer i ara hem de trobar un pis”.
Precisament, és la mateixa ADFO qui s’encarrega de llogar el pis i després fa les adaptacions necessàries per al nou inquilí.
Per exemple, anivellar el graó de la dutxa, posar una barana o instal·lar una aixeta de la pica de la cuina que es pugui moure i estendre fàcilment. A més d’això, l’entitat també fa el procés d’acompanyament amb aquelles tasques que fins ara no feien a l’alberg, com anar a comprar.
Aquesta recerca d’habitatge, doncs, és un pas més. “Busquem un pis per poder continuar donant-los suport i a la llarga també que puguin emancipar-se de l’ADFO amb la troballa d’un habitatge totalment adaptat”, conclou Barceló.
Als preus desorbitats i a la manca de pisos adaptats i accessibles, s’hi suma un altre factor: el temps. Actualment, els dos joves viuen a l’alberg on d’aquí poc s’hi faran obres de rehabilitació. Per tant, trobar un pis encara els corre més pressa.
Tots dos en marxaran amb un molt bon record. Mentre que en Nico destaca que l’han “ajudat a fer coses tan bàsiques com fer rentadores o netejar l’habitació”, la Clara apunta que li han donat un cop de mà a l’hora de canviar-se els llençols del llit sola.
“Pot semblar una cosa molt senzilla, però ho he de fer amb un caminador”, afegeix. En definitiva, tal com resumeix ell, “m’han ajudat a progressar, a valer-me per mi mateix”. Ara, un cop fet l’entrenament, volen volar del niu. Ells estan a punt, el que no ho està són els pisos de la ciutat.
