Vanesa Freixa (Rialp, 1977) va marxar del Pallars per anar a Barcelona, com tants altres joves del Pirineu. Va estudiar Belles Arts, però en un moment donat va decidir tornar i impulsar activitats que donessin vida a la comarca. Va ser cofundadora de l’Escola de Pastors de Catalunya i va crear l’Obrador Xisqueta. Des de la casa on viu ara, una antiga borda de pastors, fa d’il·lustradora, té un petit ramat i escriu llibres com ‘Ruralisme: la lluita per una vida millor’ (Ara Llibres).
Ara gairebé és obligat començar amb una pregunta: com teniu la sequera, al Pallars?
No som dels territoris que la patim més. Al gener va ploure, i la terra aguanta la humitat, hi ha saó. Però les muntanyes estan netes de neu, i per tant aquest rebost natural de cara a la primavera ara mateix no hi és. La neu que no cau al gener o febrer és la que trobarem a faltar en el desglaç de la primavera. Estem veient el que passarà i adaptant-nos-hi.
Què entenem per ruralisme, perquè aquest és un concepte que pot incloure implicacions culturals, econòmiques, socials…
Tampoc m’agrada d’incloure-ho tot en un sol concepte. En podem dir ruralisme, però és tenir una vida més racional amb relació al nostre paper en el lloc on vivim. Està associat, per exemple, a intentar alimentar-te d’allò que tens tan a la vora com sigui possible. I també incidir-hi, en aquest entorn. Tots els canvis que veiem al món, fer-los primer a casa nostra. I estar més connectats als cicles de la natura: en les darreres dècades ens hem desnaturalitzat, portem unes vides més urbanes, i és l’origen de molts malestars que tenim. Estem fora del nostre medi, se’ns ha apartat d’actituds que ens farien més autònoms i som cada cop més dependents d’algú que ens ofereixi béns i serveis. Ens convertim en simples consumidors.
Aquesta connexió amb els cicles de la natura que hem perdut, pot semblar més fàcil des del món rural que des de l’urbà. Però en la nostra societat tecnològica, a vegades es pot viure en un poble i totalment desconnectat de l’entorn.
És un apreciació fonamental. No ens n’hem adonat, i al final tenim tots una mentalitat urbana, siguem on siguem. El que configura la nostra mentalitat no és, per desgràcia, la identitat individual –el que som com a persones– sinó un sistema econòmic que marca el dia a dia de la nostra vida. Com ens relacionem, el lloc on vivim, la feina que tenim, com hem de pensar fins i tot. Sense que nosaltres en siguem conscients, ens fan ser desitjosos de moltes coses que al final són superficials i poc importants per a la nostra vida. És important de pensar fins a quin punt som autònoms en les decisions i si tenim un cert marge per modificar-ho.
Aquest marge és petit, en la majoria de nosaltres.
És així. No hi ha gaire gent que disposi de marge de maniobra per canviar la seva vida perquè estem totalment endeutats. Deutes econòmics, però també altres mandats que ens hem cregut que són obligatoris per dur una vida normativa, o per ser més feliços, quan resulta que al final ens porten poca satisfacció. Tenim prou llibertat per canviar cap a la direcció on intuïm que voldríem portar al nostra vida?
Els darrers que van poder portar aquesta vida més autònoma al marge del consumisme eren, justament, els pagesos? Ho diu vostè al llibre…
Són fets que han passat però que potser no havíem interpretat des d’aquí. La pagesia era aquest últim reducte d’autonomia. I en alguns racons encara ho és. Perquè són els que tenen els coneixements, la capacitat i l’espai per fer-se els seus aliments, com a mínim. I aquest tenim clar que és un bé bàsic per a la nostra vida. Però estem en un moment que tot això està en dubte. Ja fa temps que la pagesia és captiva d’aquest sistema, que depèn d’uns ajuts que la fan anar en la direcció que convé a uns altres, a un mercat determinat. Se’ls orienta a una producció intensiva que acaba fent mal al nostre territori: contaminant el sòl i els aqüífers, o gastant l’aigua en excés. No només emmalalteix la terra sinó que ho fem nosaltres mateixos. Tenim assumit que és així perquè si no, no serem capaços de sobrerviure, no podrem guanyar-nos la vida.
I no és així, en part?
Canviar-ho no vol dir que se’ls ensorri la vida d’un dia per un altre. S’ha de fer amb l’acompanyament d’un govern que ara mateix no el fa i està permetent la deriva. Però estic convençuda que ve un canvi que trencarà tot el model que hem viscut fins ara.
La sequera, o els pics de contaminació que s’estan vivint en alguns llocs de Catalunya, apunten cap a al final del cicle actual?
La sequera no només és no poder consumir l’aigua que jo vull a casa, no poder omplir la piscina o no poder regar el jardí. Serà fer que sigui molt més difícil produir els aliments a casa nostra. I potser ens hauríem de preguntar això, si Catalunya és capaç de produir tota l’alimentació que necessita com a país. Perquè encara que siguem, paradoxalment, uns grans productors de fruita o de carn, Catalunya no és sobirana en la seva alimentació. Només ho som en un 40% i la resta ve de fora, a vegades de molt lluny. Estratègicament, és inversemblant: el govern hauria de treballar per garantir determinades sobiranies, i l’alimentària és la principal. En canvi, estem afavorint un sistema que promou l’especulació amb els aliments. El que seria desitjable és que la pagesia cobrés un preu just pels seus productes, que pogués fer una feina digna i se la reconegués. A dia d’avui la situació de la pagesia no és aquesta. Se sent trepitjada i escanyada.
Les mobilitzacions pageses d’aquests dies tenen a veure amb tot això…
Crec que no m’equivocaria, perquè ho he sentit força vegades, que la majoria de la pagesia preferiria no haver de tenir ajuts i que se’ls pagués bé la seva feina. El que no pot ser és que encara avui estiguin cobrant molt malament o per sota del preu de cost. A més, quan hi ha legislació de l’Estat que garanteix aquest preu just i no s’aplica. Alhora ens trobem amb fets conjunturals, com guerres que evidencien la nostra dependència: hem d’importar productes per alimentar el bestiar. Ens podríem posar d’acord que la pagesia vol dignitat, i que se’ls paguin preus justos.
Mediambiental…
No és natural ni normal que al centre de Catalunya, per exemple, el 70% dels aqüífers estiguin contaminats, quan és un bé bàsic. O que es permeti aquest flux de productes en què estem exportant però a la vegada important i som una titella més dins d’aquest sistema.
També han servit, les mobilitzacions, per preguntar-nos què podem fer-hi nosaltres, amb la capacitat de decidir que tenim com a consumidors.
Tot i que encara estem lluny d’això, hauríem de desitjar que allò que entra a casa nostra sigui de tan a la vora com es pugui, i que tingui noms i cognoms: aquella vedella de l’Albert, el formatge de la Clara o el pa de l’Enric… A partir d’aquest moment, la gent que ens alimenta és important per a nosaltres i ens fa tenir l’empatia que qualsevol cosa que els passi a ells ens afecta a nosaltres. I que tenen una funció per mantenir l’entorn on vivim. Els pagesos són els guardians de la terra.
Vostè va fer un canvi personal important, i en sentit contrari al que és habitual: quan ja era a Barcelona va decidir tornar al Pallars. Va costar-li?
No, perquè va ser molt volgut. Un canvi que es va fer gradualment i que no el vaig entendre en la seva complexitat fins que el vaig veure fet. T’adones que, per algun motiu que desconeixes, no t’han transmès determinats coneixements. Segurament, perquè no se’ls donava valor, i en el món rural, a la gent que vivia en aquests valors se’ls va desprestigiar. Va afectar la seva autoestima, i la de les generacions que van venir després. Fins al dia d’avui ha perviscut això, per desgràcia. I es tracta de tornar a valorar el lloc on havies viscut, el coneixement de les persones que t’havien envoltat, de la teva comunitat i cultura. I a partir d’aquí, tornar-les a posar a la pràctica i viure-les des d’una altra perspectiva. Jo m’he trobat al Pallars mateix que alguns no entenen que me n’hagi anat a viure en una borda, que doni valor a la terra. Jo, que no soc ningú, penso que tinc una missió de realçar el que eren aquestes persones com a cultura, i el que són.
Comarques com la seva, el Pallars, viuen ara abocades al turisme. El projecte dels Jocs Olímpics d’Hivern va crear debat sobre si realment era beneficiós o no per al Pirineu.
Potser més a l’entorn urbà. Allà on havien de passar els Jocs Olímpics no hi havia debat perquè encara es veia lluny. I estàvem a punt d’iniciar una cosa molt lletja que era un conflicte en el territori. Estaven obligant que la gent es posicionés en un tema que es veu de maneres molt diferents. Per sort, tot just quan això començava s’hi va renunciar. Jo, en el que em vull fixar és en que es prenen decisions des de fora del món rural –cosa que passa sovint– i són territoris molt fèrtils perquè vingui algú de fora i t’imposi el que sigui dient que això t’anirà bé i et salvarà. La majoria dels ajuntaments són petits, treballen des del voluntariat i no tenen temps per pensar aquestes estratègies. El que fan és apagar focs.
El món rural es planifica, com diu vostè, des de l’urbà i en funció de les necessitats d’aquest i no de les pròpies?
És així. Jo visc en una comarca molt turística, com deia. El 80% de l’activitat es dedica al turisme. No criminalitzo la gent que es dedica a això, de cap manera. Però voldria que miréssim que tot això ha estat deliberat. Han convertit Catalunya en un territori especialitzat: al Pirineu i la costa, colònies vacacionals, turisme; al sud, colònia energètica (amb les nuclears i ara els molins eòlics o les plaques solars) i la part central de Catalunya, de Ponent a l’Empordà, una colònia de producció d’aliments en intensiu amb els problemes que comporta. En un territori especialitzat, què passa? Que hi ha monocultius i la gent acaba vivint d’una activitat, majoritàriament.
I per això en llocs com el Pallars deu sentir allò que “si no vivim d’això, de què viurem?”
Molt bé, doncs llavors la resposta és que sí, que és veritat. Avui en dia és així i tenim un problema molt gros. En el moment en què hi hagi qualsevol sotrac, la gent pot patir. Això ens hauria de fer qüestionar moltes coses, començant per la nostra fragilitat a qualsevol cosa que vingui de fora. Són territoris molt poc autònoms. I repeteixo, si ens hem dedicat al turisme és perquè ha estat deliberat. La política també hauria pogut dirigir els recursos cap a altres bandes. Per exemple, a reforçar la pagesia extensiva, que a més sabem que és una gran protectora del medi ambient quant a generació d’activitat. Podríem haver apostat per oficis autònoms i artesanals… però no, es va apostar pel turisme. I la prova és que més del 50% dels pressupostos per a l’Alt Pirineu del 2024 van destinats a pistes d’esquí, en el projecte que s’ha presentat. Això ho decideix la Generalitat, no les comarques del Pirineu. Com volem decidir per nosaltres mateixos que el camí ha de ser un altre? Però m’agradaria pensar que el sector turístic s’està qüestionant aquestes coses.
Si més no, obligat per fets com la sequera…
I això pot ser una constant. A més, demana una despesa energètica molt important per tenir, al final, una activitat totalment artificialitzada, amb pistes que són fileres de neu enmig de muntanyes on no n’hi ha. I nosaltres depenem de l’aigua també a l’estiu, amb els esports d’aventura. És a dir, depenem al cent per cent de l’aigua. Repensem-nos, no? Penso que hi ha una línia vermella que no s’hauria de traspassar: que la manera de viure d’un territori sigui a costa de consumir-se ell mateix.
Vostè té ara un petit ramat d’ovelles. Diu que va veure que la casa on viu i el seu entorn, les necessitaven. Com li va?
Doncs molt bé, perquè si no hi fossin, es perdria fertilitat en aquella terra. Ja estava passant. I l’única manera de millorar-ho va ser posant-hi una mica de ramat. El més increïble d’aquesta petita acció és que en només un any ja vèiem al canvi. I en cinc anys, el canvi ha estat molt gran.
