Òmnium Cultural d’Osona-Lluçanès va celebrar aquest dissabte al Mas l’Esperança de Gurb la reparació jurídica de 49 persones que van rebre un judici sumaríssim durant el règim franquista. Aquest tipus de judicis es van imposar als represaliats republicans, que van ser condemnats i, en alguns casos, executats pels seus ideals. Fins al moment, a Catalunya s’han llistat un total de 66.643 persones que van ser jutjades en procediments militars, 8.333 de les quals se n’ha emès documents de reparació.
L’acte es va emmarcar en les vuitenes Jornades de Memòria Democràtica d’Osona i el Lluçanès, impulsades per la mateixa entitat, i que, enguany, van centrar l’atenció en la pedagogia de la por. D’aquesta manera, segons va assenyalar la presidenta d’Òmnium Cultural d’ambdues comarques, Assumpció Martínez, “la idea és manifestar que milers de persones d’arreu del territori català van ser jutjades injustament i, per tant, trencar amb el silenci que es va generar aleshores”. En aquest cas, a Gurb, de la llista de 49 persones víctimes dels judicis, es va arribar a identificar els familiars de 24. D’aquestes, es va poder contactar amb les famílies de 20, que van ser els reconeguts dissabte amb el certificat corresponent, com a document oficial de restauració jurídica. També s’han donat ja 86 certificats a Centelles; 45, a Taradell; 32, a Tona; 15, a Balenyà, i 10, a Prats de Lluçanès.
Aquest reconeixement és possible des de l’any 2017, quan es va aprovar la Llei de Memòria Democràtica, amb la voluntat de reparar l’anul·lació dels judicis del franquisme. L’exconseller de Justícia, Carles Mundó, que en el seu moment va començar el procés de restitució de la memòria, va explicar a la commemoració que calia, no una declaració genèrica cap a les víctimes, sinó una d’individual. “Darrera de cada persona jutjada hi ha una història, però també un oblit, i, per tant, cal recordar-les una per una”, va remarcar. A partir d’aquesta fita, es va iniciar un procés que s’ha repetit en diversos llocs i que, finalment, ha arribat a Gurb, d’on és el mateix Mundó.
En aquest sentit, el director general de Memòria Democràtica del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Xavier Menéndez, va atribuir el mèrit als ajuntaments. “L’administració local és la que té contacte directe amb les famílies i la que, per tant, més vetlla per l’organització dels actes”, va assegurar.
De fet, per a poder dur a terme el reconeixement dels afectats, es necessita un treball de recerca prèvia, que l’Ajuntament de Gurb va encarregar a la periodista Dolors Altarriba. Segons va explicar, en l’encàrrec de buscar els descendents de les persones de la localitat que van patir un judici sumaríssim, es va trobar amb diversos casos. “Hi havia gent que ni sabia que els seus familiars havien tingut un judici”, va puntualitzar. A més, tal com va reforçar l’alcalde del municipi, Josep Casassas, “inclús dels que sí que ho sabien, la majoria no coneixien la història completa”.
Així, tal com va exposar Altarriba, “tot i que el reconeixement que anul·la aquests judicis és una qüestió moral, atès que no permet als familiars de recuperar la persona executada o el temps perdut dels que van ser a la presó, els atorga certa pau”. És el cas de Maria Gallifa i Toni Deseures, filla i net d’Antoni Gallifa, que va ser represaliat, condemnat, i finalment assassinat l’11 de desembre del 1939. En el transcurs de l’acte, van pujar a dalt de l’escenari per commemorar el pare i l’avi, i agrair tota la feina feta per restituir la seva memòria. “Quan érem petits, de tota aquesta història no en parlàvem massa, perquè hi havia por –va apuntar Deseures–, però no hem d’oblidar que totes aquestes persones van lluitar per la democràcia que tenim avui en dia i, per tant, els hem de considerar uns herois”.
De la mateixa manera, Mercè Sala i Maria Carceller van relatar la història del seu avi, Josep Sala. En aquest cas, Sala va ser empresonat a La Model, primer condemnat a 30 anys de presó, i més tard a 20 anys i un dia, després que li commutessin la pena. Davant de l’empresonament, la seva dona, Maria Vilaregut, “que tenia prou formació per l’època”, va escriure una carta demanant que se li concedís presó atenuada. No havia passat un any de l’enviament d’aquesta carta, però, que Vilaregut es va posar malalta i va morir. “Van permetre que l’avi assistís a l’enterrament, emmanillat –explicava una de les netes–, i quan va acabar la condemna es va dedicar a llaurar la terra, amb desfici, per oblidar i tenir la ment ocupada”. Talment, després de tants anys, tant Sala com Casteller van agrair la reparació del judici que, segons van detallar, “havia deixat orfes als fills de la parella”.
L’acte es va cloure amb l’entrega dels certificats per part de Menéndez i Mundó, com a missatge exprés a les famílies de les víctimes, però també a la societat en general. “En un context d’auge de l’extrema dreta, que defensa els mateixos valors que defensaven els que van imposar els judicis en el seu moment, cal més que mai fer divulgació de la memòria històrica d’aquestes persones”, va detallar Mundó. Així mateix ho va acabar recollint Menéndez, que va sostenir que “en termes de memòria democràtica, tot impacte és poc i, per tant, cal conscienciar, sobretot als joves, perquè tot el que va passar no torni a succeir”.
