Com si s’hagués parat el temps. En un curs de medicina xinesa que es va fer el 2022; l’agost del 2024, quan hi va haver trobada d’acordionistes a Perafita, o tres mesos més tard, en celebrar-se la desena Fira del Còmic de Folgueroles.
Els cartells enganxats als vidres del Vigatà testimonien, impertèrrits, els cinc anys que han passat des que el cine va tancar portes. Una aturada motivada al seu moment per la pandèmia de la covid-19, però que no s’ha arribat a revertir i per la qual no s’albira marxa enrere.
A sobre la taula de l’Ajuntament de Vic hi ha, de fet, la reparcel·lació del terreny i altres tràmits urbanístics previs a la intenció de la propietat de construir-hi habitatge, l’ús que també preveu el POUM en la façana pel carrer Verdaguer. A la del darrere, el consistori té reservada una zona d’equipaments, amb la idea de dotar de més activitat la Bassa dels Hermanos.
El destí residencial és també el que sembla que acabarà tenint l’espai que avui ocupa el Cinema Nou. En funcionament des dels anys 60, l’equipament va tancar el maig del 2013, víctima de la davallada de públic que ja feia anys que experimentava el sector.
Un escenari costerut que va coincidir, en el seu cas, amb la necessitat d’afrontar el que hauria estat una elevada despesa per digitalitzar el sistema de projecció.
Com el Vigatà, el Cinema Nou ha anat caient en una imatge que des de fora remet a decrepitud, però la propietat té actius els tràmits per obrir un gimnàs a la planta baixa i estudia a sobre usos residencials.
Quan serà realitat tot això és una incògnita, però sí que es dona per fet que cap dels dos recuperarà la seva funció. Sense saber-ho, per tant, el Vigatà posava l’any 2020 el punt final a gairebé un segle d’història (1924), incloent-hi haver conviscut al mateix carrer amb el desaparegut Cinema Canigó o haver sigut, en l’esclat de la Guerra Civil, seu de les assemblees dels partits i els sindicats afiliats al Front Popular.
Del Cinema Nou, en canvi, els espectadors sí que se’n van poder acomiadar, alguns sent-ne conscients abans i d’altres que es van assabentar del tancament per sorpresa el mateix 12 de maig de 2013. Aquell dia es va projectar To the Wonder a la sala 1 i Noche de vino y copas a la sala 2, les darreres pel·lícules d’un cinema en actiu des de la dècada dels 60, quan la Cooperativa de Vic va decidir habilitar-lo al que havia estat l’espai del teatre cafè.
En la tríada de cinemes osonencs amb números d’acabar convertits en habitatge hi ha també el Sidney de Manlleu. Inaugurat el 1970, i amb més de mil butaques d’aforament, va arribar a ser la sala més gran d’Osona, però als anys noranta s’hi van deixar de projectar pel·lícules. Tot i que obria puntualment per a teatre, des que s’hi va representar l’última funció, el 17 d’agost de l’any 2001, mai hi ha hagut cap projecte en ferm per a l’edifici.
El POUM que va suspendre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya qualificava la finca com a equipament social o cultural, però amb l’actual va recuperar l’ús residencial. És la sortida que en principi tenen intenció de donar-hi els propietaris –en mandats anteriors s’havia explorat l’opció de pisos tutelats–, però de moment no hi ha calendari. Comparteix amb el Vigatà i el Cinema Nou una ubicació molt cèntrica, una parcel·la de grans dimensions i, ara per ara, l’anar acumulant pols.
