La santjoanina Anna Lara, terapeuta de l’Associació Després del Suïcidi – Supervivents (DSAS), coneix de primera mà la profunditat del dolor que deixa una mort per suïcidi. Fa deu anys i mig, va perdre el seu germà Jordi d’aquesta forma, quan ell en tenia 33.
Durant mesos, es va protegir en el silenci i intentant mantenir el dolor a ratlla tota sola: “Si no en parlava, no em feia tant mal”. Llavors va descobrir l’associació de la qual ara forma part, i es va adonar que compartir el dol amb altres persones que havien experimentat pèrdues similars la podia ajudar.
En aquest sentit, fa èmfasi en la dificultat d’entendre veritablement un supervivent si no s’ha estat en la seva situació. Allà, però, podia parlar sense por que no la comprenguessin o rebre excessiva compassió.
Aquesta necessitat de molts supervivents de recórrer a entitats com DSAS i organitzar-se evidencia una mancança significativa per part del sistema i en la nostra manera d’abordar la problemàtica del suïcidi com a societat.
Les estadístiques oficials no fan més que corroborar aquesta idea. L’any 2022, segons dades provisionals, 4.097 persones varen morir per suïcidi a Espanya, una xifra rècord. Es tracta de la primera causa de mort no natural a l’estat, per sobre de les d’accident de trànsit. Les últimes xifres completes i detallades de què disposem, de l’any 2021, també assenyalen que el suïcidi va ser la principal causa de mort entre la població de 15 a 29 anys, una mica per sobre de les que es varen produir a les carreteres o per càncer.
Malgrat la magnitud d’aquest impacte, no hi ha debat social i les polítiques de prevenció són insuficients. “Fa molts anys que estem lluitant amb els organismes oficials perquè es faci prevenció”, assenyala la representant de DSAS. En aquest sentit, Lara explica que a l’estat espanyol hi ha escrit un pla de prevenció, però que no s’ha posat en marxa, “potser perquè calen més recursos en salut pública i educació, entre molts altres”.
Lara fa èmfasi en la importància d’abordar el suïcidi com a tema de debat públic, però primer cal eliminar un tabú que fins i tot té arrels religioses. La santjoanina recorda que fins fa prop de 40 anys no es va poder començar a enterrar persones mortes per suïcidi en un cementiri catòlic: “Tot i que ja se’n parla més obertament, encara costa molt. D’una manera sensible i amb cura, però se n’ha de parlar, i moltíssim”.
En un àmbit més personal, la seva experiència amb la pèrdua del germà també reflecteix la importància de la comunicació. A ella li agrada que parlin d’en Jordi, tot i la tristesa inherent a perdre un familiar: “M’alegra que la gent el recordi i m’ho digui”. També descriu que moltes vegades la gent s’absté de fer-ho, pensant que potser no és el que desitja. “Si en aquell moment no em ve de gust, ja ho diré”, afegeix.
Per bastir un debat profund, cal desfer-nos dels mites que l’envolten: “Les persones que consideren el suïcidi no són ni valentes ni covardes. Estan en una situació de desesperació. No és que desitgin morir, més aviat no veuen una forma de viure sense patir”, subratlla Lara.
La prevenció és fonamental per evitar més morts. Tenim senyals d’alerta a les quals prestar atenció, com canvis notables en l’aspecte físic o en el caràcter d’una persona, la decisió de desfer-se de pertinences valuoses, o verbalitzacions directes com “no sé què faig aquí”.
Els professionals insisteixen en la importància de no menystenir o trivialitzar els indicadors. Si algú es mostra vulnerable, cal escoltar-lo, discernir si està passant per una situació puntual o si requereix una intervenció més profunda i suport.
