La llengua és comunicació, però també “identificació”. Per això, cal que el català sigui “la llengua comuna i habitual a la ciutat i al país”. Ho va defensar Dolors Solà, filòloga i exdirectora del Centre de Normalit-zació Lingüística d’Osona, investida pregonera de la festa major d’enguany.
Solà va aprofitar per felicitar el nou equip de govern municipal per la creació d’una nova regidoria de Cultura i Llengua, i va expressar dos desitjos: el retorn de les persones que continuen exiliades arran dels fets de l’1 d’octubre, i que la festa major pugui esdevenir, realment, “una eina de cohesió social, que ens ajudi a vertebrar la nostra ciutat”.
Abans que això, Solà va voler anar a l’arrel etimològica de la paraula festa, com a expressió de celebració, espectacle i solemnitat, però també de “diversió, cohesió o sentiment de pertinença”. Als catalans, va dir, “ens agrada la festa; ens agrada celebrar-ho tot”. I de totes aquestes celebracions, la festa major esdevé “la festa local per excel-lència”, que a Catalunya té els orígens, com a mínim, al segle XIII.
De la festa major de Vic, dos records d’infantesa. El primer, la “certa por” que sentia quan el Merma empaitava la canalla, al crit de “mori el Merma”, carrer Sant Miquel amunt; el segon, la forta impres-sió que li causava el castell de focs, quan encara es feia a la plaça Major, en especial quan amb la traca final “semblava ben bé que les cases tremolessin”.
Records que avui ja formen part de l’imaginari festiu col·lectiu. “No és casual que la pregonera d’aquest any sigui Dolors Solà, pel moment que viu la llengua i el moment històric del país”, va apuntar en la pre-sentació l’alcalde, Albert Castells, per a qui “és un honor” començar el man-dat vivint la festa major.
Aquest era el segon any que el pregó se celebrava un cop superat l’equador de les festes i just abans del concert de la vigília de la banda l’EMVic, amb l’objectiu de donar-li més ressò i visibilitat
{{ comment.text }}