Menja bé, dorm bé i té el pes que toca. Aquest seria el resum d’una visita ordinària al metge d’en Bernat quan tenia 2 anys. Els seus pares –la Sandra i en Manel– sí que van comentar al pediatre que li costava comunicar-se. Parlava poc i algunes de les frases que articulava eren en anglès o sud-americà. En aquell moment, però, ni metge ni família van donar-li més importància. Les alarmes es van disparar quan els pares van visionar el documental Pantalles addictives al 30 minuts de 3Cat. “Vam veure el reportatge i vam dir això és el que està passant a casa”, recorda la mare. Hi van veure reflectides les conductes del seu fill en què no es comunicava, no parlava, no seguia les ordres que li indicaven, estava absent o no tenia paciència. També en les rebequeries en treure-li el telèfon mòbil de les mans. “S’enfadava molt, el reclamava i perquè callés l’hi acabàvem donant”, relaten els pares.
Davant d’aquestes evidències van prendre una decisió dràstica: retirar-li la pantalla. En el seu cas era només la del mòbil, des d’on l’infant mirava principalment vídeos de YouTube. Els pares li atansaven quan havien de feinejar per casa, perquè es distragués mentre anava en cotxet, però sobretot a l’hora de menjar. “Era més fàcil, es distreia, obria la boca i així menjava”, apunta el pare. Això al cap del dia suposava entre tres i quatre hores, que van augmentar molt més durant el període de la covid.
“En quinze dies de treure-li la pantalla ja vam veure un canvi radical”, recorda en Manel. Per substituir el mòbil van haver d’empescar-se-les amb altres recursos com contes, plastilina o joguines. Tot i això, també van haver d’afrontar rebequeries que reclamaven l’aparell. Tal com relata la mare, “hi havia dies que hauria cedit”. Al cap de tres mesos, l’infant ja no va demanar més pantalla.
Durant tot aquest procés de retirada, la família va decidir acudir al Tris Tras, el Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) de Sant Tomàs, amb l’objectiu principal de millorar el llenguatge. Aquí, a més de donar-los més eines per substituir el mòbil, van confirmar-los que el nen havia estat sobreexposat a les pantalles.
En el cas d’en Bernat, l’ús abusiu de la pantalla va notar-se en el llenguatge i la parla. Tal com explica Anna Salvans, psicòloga del Tris Tras, els infants de 12 a 18 mesos comencen a desenvolupar-se cognitivament. Això va des de dir les primeres paraules, aprendre a ajuntar-les i després articular les frases. “Si hi ha molt ús de pantalles, pot haver-hi un llenguatge repetitiu, que no parli ni se’ls parli”, apunta la psicòloga, remarcant que “si no parlem, no n’aprenem”. “Si tots els moments de fer-ho hi ha una pantalla es perden oportunitats d’aprenentatge”, afegeix.
I no només això. També afecta en la motricitat i en la conducta. Pel que fa al desenvolupament motriu, “si hi ha nens que estan moltes hores a la pantalla pot haver-hi sobrepès, problemes de visió o altres dificultats”, com, per exemple, aprendre a caminar tard. Per això és important que juguin, facin puzles, pintin o arrenquin herbes.
En relació amb la conducta, la rebequeria és la primera resposta a la retirada de la pantalla. Però també genera altres problemes com l’aïllament social o no saber esperar, per la immediatesa que proporciona una pantalla connectada a la xarxa, i això últim també acaba derivant en frustració. “Hem de pensar que és com treure un xumet. Sabem que costarà els primers dies, però acabaran adaptant-s’hi i hi haurà una millora”, exemplifica la psicòloga.
En resum, tal com destaca Salvans, “hem de tenir clar que de 0 a 3 anys el cervell es desenvoluparà com mai més ho farà”. Per tant, si durant tot aquest temps que hi ha per aprendre es dedica a una pantalla, “hi ha un risc molt gran de trastorns al neurodesenvolupament de l’infant”. Tal com subratlla Salvans, doncs, “la pantalla ens pot fer la vida més fàcil als adults, però no millor pel nostre infant”. La recomanació de pantalles en aquesta franja d’edat, doncs, és zero i si n’hi ha com a màxim ha de ser de mitja hora i supervisada per adults. D’altra banda, tal com apunta Salvans, “també cal que reflexionem sobre quin ús fem els adults davant dels nostres infants perquè és el model que donem”.
UNA CAMPANYA PER A UN NOU PARADIGMA
Segons un estudi fet entre el 2019 i 2023, amb la participació de cinc CDIAP de Catalunya, entre els quals el Tris Tras, el 90% d’infants d’entre 16 i 48 mesos miraven la televisió i només un 2,6% no tenia cap mena de contacte amb les pantalles. Amb aquestes dades, es va constatar que els infants que passaven més hores davant les pantalles presentaven un major retard en el desenvolupament d’habilitats socials, motricitat, el llenguatge expressiu i l’àrea cognitiva, a més d’un augment de l’ansietat i conductes desafiants.
Davant d’aquest nouparadigma el Tris Tras ha impulsat una campanya per conscienciar les famílies de l’impacte negatiu de l’ús de pantalles a la primera infància i alhora oferir recursos de divulgació, tant a centres educatius com a professionals mèdics. Això s’ha vehiculat a través de material informatiu i a xerrades adreçades a pediatres o educadores d’escoles bressol perquè puguin detectar-ho i combatre-ho.
Es tracta d’un fenomen relativament nou i per això fa pocs anys que a les consultes del Tris Tras es pregunta a les famílies quin ús fan de les pantalles.
En el cas d’en Bernat, la informació va arribar als pares a través d’un reportatge i van poder posar-hi mà abans d’acudir al centre, des d’on se’ls va acabar d’orientar i ajudar en el llenguatge. Els pares recorden que al cap de tres mesos des que ho van detectar, ja va haver-hi “un canvi radical”. Actualment ja té 5 anys i aquesta sobrexposició a la pantalla queda en el record. Lluny està, doncs, el nen absent, que li costava parlar, entendre les ordres o articular frases en la seva llengua materna. Parla, té un llenguatge ric i ni pensa en la pantalla. I si té curiositat per saber, conèixer o informar-se, ho consulten al mòbil, durant poca estona, acompanyat sempre d’un adult.
