Pel que fa als canvis hormonals, hi ha una idea que ens juga una mala passada: creure que tot passa quan “toca”. Que hi ha una edat concreta, una mena de calendari biològic universal, i que si no hi encaixem, alguna cosa no quadra. Però el cos no funciona així.
Igual que amb la primera menstruació, que pot arribar entre els 8 i els 16 anys aproximadament, amb la menopausa passa exactament el mateix. Hi ha dones que comencen a notar canvis als 35 i d’altres que no ho fan fins passats els 50. I, encara que no sigui el més habitual, totes dues situacions formen part de la realitat.
Des del punt de vista mèdic, quan aquests canvis apareixen abans dels 40 anys es parla de menopausa precoç. Però més enllà de l’etiqueta, el que sovint falla és el reconeixement: costa posar-hi nom quan arriba abans d’hora.
El problema no és la variabilitat. El problema és la sorpresa. Perquè, com en tantes altres etapes vitals, quan no estàs dins del que es considera “la mitjana”, no t’ho esperes. I quan el cos comença a canviar, sovint no ho relacionem amb el que està passant. Ho atribuïm a l’estrès, al ritme de vida, a una mala temporada. I mentrestant, el cos va parlant.
Ser conscients que això pot passar ja és un primer gran pas. Ens dona marge, ens dona perspectiva i ens permet mirar el que ens passa amb uns altres ulls.
Per això avui volia compartir amb vosaltres alguns d’aquests desequilibris més invisibilitzats, aquells que no sempre s’associen d’entrada amb els canvis hormonals, però que poden donar pistes importants.
■ Canvis en el son: dificultat per adormir-se o despertars nocturns sense motiu aparent.
■ Més irritabilitat o canvis d’humor que no acabem d’entendre.
■ Sequedat de pell o de mucoses.
■ Disminució de la libido.
■ Cansament que no marxa, encara que descansis.
■ Dificultats de concentració o petits oblits.
No són espectaculars ni molt evidents. Justament per això passen tan desapercebuts. No es tracta d’obsessionar-nos ni d’etiquetar qualsevol cosa que ens passi. Però sí d’escoltar-nos una mica més, d’estar atentes i, si cal, posar-hi nom. Perquè, sovint, entendre alleuja. I, a vegades, poder fer aquest camí acompanyades ho fa tot una mica més fàcil.
No està a les nostres mans decidir quan arribarà cada etapa. Però sí que podem fer una cosa: que no ens agafi per sorpresa.
I, com sempre… feu-me el cas que vulgueu, celebreu qualsevol petit canvi i cuideu el cos que us sosté, que tant vosaltres com ell us mereixeu el millor.
