El padró és una eina administrativa que es fa servir per saber quanta gent hi ha en un municipi i, així, calcular els serveis necessaris. A partir d’aquí, l’empadronament es converteix en una obligació tant del ciutadà com de l’Ajuntament. En els darrers anys hi ha hagut, amb tot, un increment de gent denunciant dificultats. Segons l’oficina del síndic de greuges de Catalunya, és una problemàtica que creix.
Quan es comença a descontrolar el padró?
Sovint succeeix quan alguns ajuntaments, molts més dels que ens pensem, decideixen utilitzar el padró com a eina política –en lloc de com a eina administrativa– per evitar que la gent es pugui inscriure. Quan una persona no s’inscriu al padró no té dret a atenció sanitària, els seus fills no poden anar a l’escola i no pot accedir als serveis socials. En altres paraules, es converteix en un metadret, perquè dona accés a molts altres drets. Tot i així, hi ha excepcions, com el Departament d’Educació, que, amb bon criteri, ha decidit buscar solucions si no es té el padró. Però no sempre hi ha aquesta bona voluntat.
Quin deure tenen els ajuntaments pel que fa a la gestió del padró?
L’única obligació de l’Ajuntament quan algú diu que s’empadrona en algun lloc és comprovar que hi visqui. Al padró li és igual si es tracta d’un ocupa, un milionari, una persona sense sostre o sense papers. Si un sensesostre explica que viu en un banc a la plaça Major de Vic, s’envia un municipal a comprovar-ho i si és així l’empadronen. I això és així perquè és una eina administrativa, és a dir, només pretén saber quanta gent viu al municipi.
Per tant, per empadronar una persona només cal demostrar que resideix al lloc on diu?
Exacte, però això es complica quan per exemple hi ha gent que no té diners per llogar un pis i lloga una habitació. En aquests casos, els contractes acostumen a ser en negre. Davant d’això, els propietaris no deixen que aquestes persones s’empadronin als seus pisos, per evitar que la policia ho comprovi i els enxampin. Per tant, ja hi ha una sèrie de gent que no pot dir on viu i que, segons la llei, no es pot empadronar.
N’hi ha d’altres, de problemàtiques com aquesta?
Sí. També hi ha persones que viuen a casa d’algú cuidant una persona gran que tampoc es vol que s’inscriguin en aquests habitatges, atès que moltes vegades són gent sense papers. A partir d’aquí sorgeix una picaresca paral·lela, quan gent que té pisos ofereix registrar-s’hi a canvi d’un preu. I la persona afectada, com que li interessa empadronar-se, ho paga. Aleshores sorgeix la queixa que hi ha pisos on viuen 50 persones, però realment no hi viuen, sinó que han emprès aquest mecanisme per tenir un lloc on empadronar-se.
Els ajuntaments i l’administració saben que passa això?
Perfectament. Hi ha ajuntaments que, amb la base de voler seguir el que diu la llei, quan se’ls comunica que una persona està empadronada en un lloc, en comptes d’enviar-hi un agent cívic hi envien la Policia Nacional, que el primer que demana són els papers. Això mateix és el que fa que molta gent no sol·liciti l’empadronament. De totes maneres, els ajuntaments, si volguessin, podrien empadronar sense domicili fix. Aquesta és una opció viable dins de la reglamentació: empadronar una persona que, per alguna situació no pot determinar on resideix, si se sap que acudeix als serveis socials i se li envien les comunicacions allà.
El problema ve d’abans o és un assumpte recent?
Fa temps que dura, però ara s’ha agreujat per la crisi de l’habitatge i per les situacions d’increment de vulnerabilitat. I cal dir que recentment, en relació amb el padró, s’està emportant la partida Sílvia Orriols, perquè en parla, però el mateix que a Ripoll passa a molts municipis.
S’ofereixen solucions des de l’administració?
No, perquè el que volen és que se’n vagin. D’alguna manera, hi ha un efecte dissuasiu, s’espera que aquestes persones acabin marxant amb el pretext que en un altre lloc serà més fàcil. També és veritat que els ajuntaments no disposen dels recursos que haurien de tenir per fer front a tots els serveis socials que atenen, però a vegades s’hi barreja l’oportunitat política o la ideologia.
A què pot recórrer la gent sense opcions d’empadronar-se?
El que fan sovint és anar passant d’un municipi al del costat fins a trobar-ne un que els empadroni. Per aquest motiu, des del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya s’està intentant que tots els ajuntaments firmin un acord de quins han de ser els mínims, per evitar aquesta espècie de salts de municipi en municipi. En el fons és un problema que es podria resoldre amb bona voluntat, acceptant que hi ha gent que viu en habitacions i fent servir l’empadronament sense domicili fix.
Com es treballa el conflicte des del síndic?
Normalment, als municipis que hi ha síndic –que són un total de 48 i que cobreixen la meitat de la població de Catalunya, perquè molts són grans capitals–, quan la gent hi contacta, s’acaben solucionant les situacions. Per tant, on hi ha síndic el conflicte és molt menor. El tema és que no hauria de caldre aquesta figura per solucionar-ho.
I als municipis on no hi ha síndics?
En aquests casos, el síndic de Catalunya actua de la mateixa manera, amb el desavantatge que quan rep una queixa ha de fer una carta oficial i el procés és més lent. D’altra banda, també hi ha una sèrie d’entitats que quan detecten problemes amb el padró fan avisos, amb la voluntat de traçar un mapa per tenir identificats els ajuntaments que hi posen més traves. No és un treball científic, però serveix per tenir una idea general de la situació a Catalunya.
