Crisi educativa, pèrdua de referents, les innovacions pedagògiques, el futur de l’escola… temes que són, més que mai, objecte de debat social. I sobre els quals reflexiona Enric Prats al seu llibre ‘L’educació sense horitzons’ (Premi Ricard Torrents d’Assaig 2026, Eumo Editorial). Doctor en Pedagogia i professor de la Universitat de Barcelona, dirigeix recerques sobre pensament pedagògic i ha publicat altres llibres com ‘L’escola importa’.
El títol del llibre, L’educació sense horitzons, transmet una visió pessimista del moment actual. És aquesta la seva intenció?
Sí. Sense horitzons no podem educar, perquè sense utopia no hi ha educació. La qüestió és com podem fixar avui aquestes utopies i aquests horitzons.
L’educació sempre ha estat vinculada a la idea d’utopia i a la confiança en un objectiu noble. Hem perdut aquesta confiança?
Potser l’estem perdent o potser hi hem renunciat. Sense utopia no hi ha educació i sense educació no hi ha utopia possible. Això ve de lluny, però tots reconeixem que les distopies s’han instal·lat a casa nostra, tant en la literatura i el cinema com en el debat polític. Sembla que tot hagi d’anar a pitjor, i això no ajuda a dibuixar utopies. Sense un horitzó que doni sentit a l’educació, és molt difícil avançar.
Al llibre afirma que la crisi del saber pedagògic es produeix quan l’educació renuncia a la tradició i als seus referents.
No podem innovar sense conèixer la tradició. La tradició ens permet conservar allò que ens agrada i ens convenç, però també transgredir allò que no ens agrada i innovar. Si no la coneixem, no podrem innovar. Una educació que desconegui la tradició, la cultura i els referents, i que no tingui punts de suport, difícilment podrà avançar.
Aquesta crisi és conjuntural, vinculada als conflictes actuals, o té un caràcter estructural?
És una qüestió estructural que va més enllà de les reivindicacions concretes que veiem a les notícies. Al darrere hi ha una crisi de l’humanisme i de determinats valors. Segurament, la Il·lustració ja va generar una mena de reacció contrària, perquè la raó pura sempre ha tingut dificultats per conviure amb el món de les emocions. L’escola ha de sostenir el llegat cultural i polític, i també ha de tenir una funció estètica. Quan assumeix aquestes responsabilitats, entra en conflicte amb altres instàncies. La crisi actual afecta aquests tres àmbits: el llegat cultural, l’autoritat i la manera d’explicar allò que fem de la forma més comprensible possible.
Parla de crisi d’autoritat. És una paraula que sovint genera recels. Què entén per autoritat docent?
L’autoritat no és res més que respecte i confiança. Una de les grans crisis que detectem en educació és que el mestre ha perdut autoritat, tant en relació amb les famílies com amb els infants. Probablement és cert. L’autoritat consisteix a tenir reconeixement, respecte i confiança com a referent. Si no confiem en el mestre, no sé en qui podrem confiar.
Al llibre parla “de tensions, no de conflictes”, i “de crisis, no de desastres”. Per què és important aquesta distinció?
Perquè la crisi és una constant de l’espècie humana i de la vida. Les tensions apareixen perquè compartim interessos. L’escola és un espai de trobada entre infants i joves de condicions, situacions, ideologies i pensaments diferents. També hi coincideixen famílies que no es coneixen i mestres de procedències diverses. Aquesta convivència genera tensions, però això no vol dir que necessàriament derivin en conflictes. Hi derivaran si no les gestionem bé. El que hem de treballar és la capacitat de moure’ns en la incertesa. Aquesta és una de les claus per entendre què passa avui i per què les vagues de mestres són, en bona part, un símptoma. Les reivindicacions fan aflorar insuficiències concretes, però al fons hi ha desconcert, desorientació i una crisi de referents i de pensament.
Catalunya ha estat capdavantera en renovació pedagògica, educació inclusiva i metodologies com el treball per projectes. Hi ha qui creu que ens hem passat de frenada. Què en pensa?
No podem amagar que hi ha hagut ocurrències. De fet, l’educació també viu d’aquestes iniciatives, perquè el mestre ha de prendre decisions constantment i, de vegades, se li acudeix alguna cosa que funciona i li serveix. Però això no és necessàriament una innovació. Innovar va més enllà: consisteix a partir de la tradició per identificar allò que ja no resol els reptes actuals i buscar noves sortides. Per això, no crec que ens hàgim excedit en innovació. Més aviat ens hem quedat curts i hauríem d’aprofundir en metodologies i pràctiques que acostin l’escola al món actual.
Aquestes innovacions necessiten recursos? S’han volgut aplicar sense els mitjans necessaris?
És una de les raons per les quals algunes innovacions que pretenien solucionar grans problemes han acabat fracassant: no hi havia prou recursos.
També hi ha qui qüestiona l’escola inclusiva. És una bona idea que s’ha aplicat malament?
L’escola inclusiva és una idea que deriva de l’escola democràtica. Una escola democràtica ha de ser necessàriament inclusiva: no podem deixar ningú enrere. Una altra cosa és com ho fem a la pràctica. Sense recursos i sense confiança en els docents, difícilment podrem construir una escola realment democràtica. L’escola inclusiva ha d’atendre tothom segons les seves necessitats, perquè cadascú pugui arribar al màxim de les seves possibilitats. És fàcil de dir, però difícil d’aplicar. Cal convicció per part de tots els actors implicats: els mestres, les famílies i l’administració. Tots s’ho han de creure i s’hi han d’implicar.
La societat demana massa coses a l’escola?
És inevitable que passi, perquè cada dia apareixen nous reptes socials. Avui tenim el problema de l’habitatge, la seguretat o la immigració, entre molts altres. Quan la societat no disposa de mecanismes per abordar eficientment aquestes qüestions, busca alguna institució que se n’ocupi. I el més fàcil és recórrer a l’escola. Això passa amb grans temes, però també amb qüestions com l’educació viària o la financera. Totes són importants, però ens hem d’aclarir: quina és la funció de l’escola i quina correspon a altres agents que potser poden resoldre determinades qüestions millor que no pas l’escola? Si definim bé el sentit de l’educació, la funció de l’escola i el paper dels docents, també quedarà més clar el seu rol i la seva autoritat.
Els resultats dels informes PISA han generat molta alarma, sobretot en comprensió lectora, matemàtiques i ciències. Fins a quin punt són greus?
Són greus en la mesura que vulguem que ho siguin. PISA ens ofereix una fotografia estàtica d’un moment determinat, a partir d’una prova concreta en lectura, matemàtiques i ciències a una mostra d’alumnes de 15 anys. Ens diu quin és el nivell d’aquell grup en aquestes matèries. Jo sempre dic que els resultats no són tan desastrosos si els posem en relació amb els recursos que hi destinem. Els mestres ja fan prou per obtenir aquests resultats, no és lícit, legítim ni ètic atribuir-los tota la responsabilitat. Se situen a la part baixa de la mitjana, per sota de la mitjana europea i dels països més rics. Al mateix temps, tenim un nivell molt baix d’inversió econòmica en educació. Hem de relacionar les dues coses.
Els mitjans de comunicació i la classe política contribueixen a magnificar aquests resultats?
Els mitjans de comunicació poseu l’accent en aquestes qüestions, i és positiu que ho feu, però també podeu contribuir a augmentar-ne la gravetat. La classe política es posa nerviosa quan veu el rebombori. PISA té una gran presència mediàtica durant un parell de setmanes, però després apareixen altres temes, com l’habitatge o les eleccions, i l’educació desapareix dels titulars. Si preguntéssim a la població què li preocupa, probablement PISA ja hauria quedat enrere. Els qui observem l’educació de manera continuada sabem que no anem bé, però això no vol dir que visquem en una societat absolutament violenta. El que em preocupa és que possibles canvis polítics puguin comportar retallades no només econòmiques, sinó també ideològiques, amb conseqüències importants per a l’educació.
El llibre es tanca amb un capítol dedicat a la lectura. És una manera de reivindicar un dels pilars de l’educació i de deixar un missatge d’optimisme?
La idea era aquesta. El llibre pot semblar pessimista pel títol, però no crec que ho sigui. Allò que encara identifica l’escola és la lectura. La funció lectora i la cultura lectora s’aprenen a l’escola, i el mestre ha d’estar convençut que el seu paper és fer de mediador amb la cultura a través de la lectura. Si renunciem a aquesta funció, l’escola pot acabar convertint-se en una altra cosa: una guarderia o un espai que faci no sé ben bé què. Allò que identifica l’escola i que cap altra instància de la societat no assumeix de la mateixa manera és precisament ensenyar a llegir. Aquesta ha de continuar sent una de les seves funcions fonamentals.
Actualment hi ha una taula de negociació entre els diferents actors del món educatiu, conduïda per Joan Manuel del Pozo, president del Consell de l’Educació de Catalunya. L’entrevistàvem fa uns mesos a EL 9 NOU i ens deia que el primer que calia és que tots els actors de la negociació pressuposessin la bona fe dels altres. Té esperança que en puguin sortir acords i resultats concrets?
Esperança, cap ni una. Optimisme, tot. L’esperança és més aviat una actitud passiva: esperem que surti bé, esperem que arribi l’autobús, esperem que arribi la revolució… No, el que hem de fer és posar les eines, mecanismes i tots els recursos possibles perquè això tiri endavant. A Joan Manuel del Pozo, tota la meva confiança i tota la seguretat que ho tirarà endavant. Pensar que els actors participants a la taula tinguin bona fe, com diu ell, és pressuposar molt, però ja és un bon element de base. El primer acord al qual s’ha d’arribar –no al Consell Educatiu, que també, sinó en l’àmbit polític– és que els partits es posin d’acord que l’educació no serà una arma llancívola durant 15 anys, si més no en públic. En públic jo crec que s’ha de mostrar una actitud coherent, forta, decidida, que aquest no serà un factor de combat (i de combat electoral) perquè això és el pitjor que pot passar. Això vol dir referir-nos a moltes coses, vol dir l’escola inclusiva, vol dir el tema del català, i vol dir, sobretot, el docent i el seu rol com a persona experta i com a persona que ha de ser qui lideri aquests processos. No podem deixar de banda el docent, no podem deixar de banda el mestre en tots aquests, perquè seria no comptar amb la figura principal per resoldre tot això. El mestre no és el problema, és la solució! Comptem-hi.
