“I ara el rellotge de l’entrada per a qui tocarà les hores?” És l’últim que va dir un dels germans de Montserrat Serra en sortir de casa seva a Vic camí de l’exili, recorda ella 80 anys després. És una de les 500.000 persones que van creuar la frontera cap a França el febrer de 1939, durant la retirada a les acaballes de la Guerra Civil a Catalunya, en un camí incert que la va acabar portant a Mèxic, on resideix actualment.
Amb els dos germans, la mare i una tieta van marxar cap a Puigcerdà amb cotxe. “En aquest aspecte vam tenir sort perquè molts amics d’aquí [a Mèxic] van anar a peu”, comenta Serra encara amb un català perfecte, una llengua que els seus fills “l’entenen perfectament”, assegura. El seu pare, Marià Serra i Badell, que fins al setembre de 1938 havia estat alcalde de Vic, va marxar uns dies més tard i es van retrobar a l’altra banda de la frontera. “El pare deia que no havíem fet res dolent i que segurament en un any podríem tornar”, relata.
De Puigcerdà recorda veure “una gran quantitat de gent que marxava carregada” i que allà “no es trobaven hotels” fins que en un on “feia un fred espantós” els van permetre quedar-se en unes butaques. Ja a França es van instal·lar a Monjouet, on tenien uns parents llunyans que “pagant ens van acceptar en una casa de camp”. Allà el pare, que a Vic havia estat propietari d’una fàbrica d’adobar pells, hi feia tasques de pagès i de ramader i la mare “coses de la casa que a Vic mai havia hagut de fer”. La seva tieta, llevadora i cirurgiana, “cuidava un fill tuberculós” dels parents llunyans. Montserrat Serra i els seus germans anaven a l’escola i de Monjouet, al camp, “en tinc un bon record perquè feia coses que a Vic no podíem fer”, però és conscient que “érem petits i no ens adonàvem d’un patiment que era pels pares i la tieta”. Aquesta nova casa la van poder pagar un any, amb l’ajuda dels diners que els enviava una altra tieta que era a l’Argentina. Per això es van traslladar a prop de Bordeus, on, recorda, el pare agafava un tren per anar a treballar.
Amb l’entrada dels alemanys es van traslladar fins a Montpeller. Vivien en una casa als afores “compartida amb altres refugiats”. Allà el pare “adobava pells de conill i les venia”. Hi van viure més d’un any fins que “va sortir l’oportunitat de venir a Mèxic”, explica Serra. “No és que ens fes molta gràcia, però a França a causa de la guerra mundial no hi havia menjar.” Era el 1942 i començava el viatge cap a Mèxic, amb sortida des de Marsella i parada a Casablanca, al Marroc, durant un mes. A l’Àfrica “dormíem al terra d’una escola i vam menjar una mica millor” i, comenta, “vam arribar tots amb polls”.
El viatge fins a Veracruz (Mèxic) el van fer amb el vaixell Nyassa, un dels que havia contractat el govern de la república a l’exili per traslladar persones que havien hagut de fugir. De la travessa per l’Atlàntic recorda que en arribar prop de les Bermudes es deia que “un submarí alemany es va posar molt a prop de nosaltres i que hi havia la possibilitat que enfonsessin el vaixell, però ens en vam escapar”. De Veracruz a Mèxic DF hi van anar amb tren i des de llavors sempre ha viscut allà.
El govern a l’exili va donar diners a les famílies per llogar un pis. Ells van rebre 300 pesos, recorda, i van poder escollir entre tres escoles per estudiar de forma gratuïta. El pare va treballar un temps en una empresa que feia cordes de guitarra, “que antigament es curtien”, i poc temps després “va provar de fer allà el que era ell, una fabriqueta per fer pells”. Però necessitava diners i com que al Banc de la Propietat, “que era de catalans”, no els en van deixar va trobar dues persones que tenien una fàbrica i van voler fer una societat, un català i un valencià. El negoci va ser un èxit, però al cap de poc temps el pare es va posar malalt i el 1944 va morir. Llavors al germà gran “no el van deixar entrar a la fàbrica”. I a partir d’aquí “ho vam passar molt malament”, mentre que els altres dos socis “es van fer milionaris”.
“El que més ens va marcar va ser la mort del pare i quedar en un país estranger abandonats”. La tieta, que sense el títol físic mai més va poder treballar de la seva professió, cosia i teixia “per mantenir-se”, com la mare, que abans de l’exili “per sort mai havia tingut la necessitat de treballar”. “Ho vam passar molt malament”, assegura Serra, i fins i tot en una ocasió “els van haver de fer fora del pis perquè no el podíem pagar”. Però amb el temps, es van refer. Serra va trobar feina i en una d’aquestes va conèixer el seu marit, ara un reconegut enginyer al país.
De la seva infància a Vic, on va tornar dècades després de visita, en recorda el cine Vigatà, el pa de pessic i els gegants, “que em feien por”, i “desgraciadament els bombardejos” que va patir la ciutat”. De fet, ja a Mèxic “quan sentia una sirena o avions, el cor m’anava més de pressa”.
