Gran part de la trajectòria de Rafael Manzano l’ha passada a Vic. Abans ja havia estat durant un període a Ripoll, a la Seu d’Urgell i després d’una dècada i mitja a Osona, el 2018 es va incorporar al Ripollès en substitució de Joan Aloy. La jubilació imminent és un bon moment per repassar la feina feta.
Observant la seva trajectòria, quin regust li queda de la tasca al cos de Mossos?
Vist amb una perspectiva de 33 anys, estic content d’haver triat aquesta feina. He gaudit i m’ha enriquit molt tant personalment com professionalment, tot i que hi ha hagut situacions de tota mena. El balanç és positiu. Marxo orgullós de la feina i d’haver format part dels Mossos d’Esquadra.
En quin moment va ser conscient que tenia vocació de policia?
En aquella època hi havia molt pocs mossos. Vaig entrar a l’Escola de Policia el 1991. Encara no s’havia fet el desplegament i els agents estaven concentrats a Palau, conselleries o presons. Jo soc de Tona i gràcies a El 9 Nou vaig veure un anunci on es parlava de convocatòries i promocions per a nous agents. M’ho vaig rumiar i vaig presentar-me a les oposicions. Pensava que era una bona sortida professional i m’agradava la feina. No me n’he penedit.
A què s’havia dedicat anteriorment?
Tasques de tècnic de lampisteria, fent instal·lacions en una empresa familiar.
Li hauria agradat assumir càrrecs superiors al de subinspector?
A mesura que vas ascendint la feina canvia i la responsabilitat, també. Quan més he gaudit ha estat a peu de carrer, treballant amb la gent. Durant molt temps vaig fer de cap de torn en un escamot, i això comporta solucionar molts imprevistos. En càrrecs superiors ja et toca fer tasques d’organització, de representació, de direcció, o de despatx. És diferent, tot i que la responsabilitat és més gran, perquè incideixes sobre més persones. Com a cap d’escamot, acabes el servei, te’n vas a casa i no tens més maldecaps fins que tornes a començar. Sent cap ningú et relleva ni et fa la feina. No desconnectes en les 24 hores del dia.
Quan veu les noves promocions d’agents, considera que preval la vocació de servei o creu que les condicions i seguretat laboral també hi tenen molt a veure?
Hi ha gent de tota mena. Al final que tinguis vocació ja està bé, perquè faràs la feina amb una millor actitud. Però així i tot, en el dia a dia i les circumstàncies que sorgeixen, la vocació queda una mica arraconada. Com en qualsevol altra feina, pot agradar-te molt i estar molt motivat, però també pot no ser ben bé com t’imaginaves o que siguis un negat. Es tracta de fer la feina el millor que sàpigues, agafar-ho amb interès, posar-hi tots els sentits. Jo no he demanat mai vocació, sinó que fessin la feina bé.
Té la sensació que avui dia la tasca policial és més complicada del que ho podia ser en altres temps, com ara les dècades dels 70 o 80, de drogues més dures o de quinquis?
Cada època té les seves coses. És cert que a Catalunya ens trobem cada vegada més en situacions amb armes de foc, grups organitzats, on la marihuana està a l’ordre del dia sobretot a la regió de Girona, o barris més conflictius. En general, i no només ho diem nosaltres, sinó també professors, metges o pares, el respecte a l’autoritat s’ha diluït una mica. Cal més mà esquerra, sobretot en festes o quan hi ha gent que va beguda. Es tracta de contemporitzar una mica i no ser massa invasiu, fins i tot si t’insulten. Potser abans no passava tant.
Ara mateix els cossos policials tenen més efectius dels que s’han disposat mai…
Estem en procés d’augmentar encara més. Hi ha gent com jo mateix en procés de jubilació, i alhora estan entrant nous agents. De cara a 2030 hi haurà un augment significatiu d’efectius.
Vostè es va incorporar a la comissaria de Ripoll com a sotsinspector un any més tard dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Com va trobar el poble?
Va ser un xoc important que va afectar les persones d’aquí. Pel que fa a la conflictivitat o problemàtiques que se n’hagin pogut derivar, he de dir que molt poques. No podem dir que ens hagi afectat molt en la nostra feina. En el moment que va passar, s’hi van posar tots els mitjans.
Va tenir la sensació d’haver de treballar amb un material social més sensible pel fet que els autors dels atemptats fossin del municipi?
És possible. No pots negar el que va passar, ni que eren d’aquí, ni l’afectació sobre la població. Sempre ho tens en compte, i estàs més amatent a qualsevol situació. Pel que fa al control del terrorisme, ja hi ha unitats especialitzades de seguiment i abordatge d’aquesta problemàtica.
Que la cèl·lula sorgís de Ripoll va ser una casualitat, com podia haver-se generat a qualsevol altre lloc?
La radicalització la podien haver patit tranquil·lament a qualsevol altre poble. Es va donar el cas que l’imam va venir a la mesquita de Ripoll. Les coses van anar com van anar, i ens va tocar.
Ripoll és un poble més problemàtic que altres on ha treballat en el decurs de la seva trajectòria?
Vinc d’Osona, i Ripoll no és pas més problemàtic. És un lloc tranquil tot i que sempre hi ha alguna incidència. El Ripollès no és insegur. La immensa majoria de delictes són lleus.
Els canvis socials i demogràfics que pateix el país, amb immigració de molts més punts del planeta, el fan més complicat de controlar policialment?
Gent d’orígens diferents, amb cultures diferents, amb escales de valor diferents, fan que les situacions siguin més variades i complexes. Això afecta a tots els nivells socials. A la seguretat, també. Però ens hem d’adaptar al que hi ha en cada moment. No és el mateix la immigració dels expats que arriben amb poder adquisitiu i feines ben remunerades, i que tot i això també generen altres problemàtiques, que la gent que ve per motius econòmics a guanyar-se la vida.
El Ripollès és una comarca molt marcada per les seves valls. Entre Molló i Toses hi ha una distància que fa complicat cobrir-la amb prou seguretat?
Afortunadament els extrems són poblacions molt petites. Les capitals de les valls, Camprodon i Ribes, intentem tenir-les molt controlades. Als pobles més petits també hi anem perquè tots hem de tenir servei de policia, però ho fem amb serveis de proximitat, torns de dia, al matí o a la tarda. Això sí, els requeriments que tenim al 112 o a urgències, les responem al més ràpid possible. I, així i tot, si has d’anar de Ribes a Toses hi ha una estona. Fent-ho des de Ripoll encara és més gran. Per això intentem repartir els efectius.
La sensació que la gent de pagès s’espavila millor que la més urbana pot extrapolar-se als pobles més petits que no necessiten tanta presència policial?
De vegades hi ha problemàtiques que ens fan estar més a sobre de determinades situacions, sigui per onades de robatoris o altres incidències. Quan això passa, intentem fer una tasca d’escalf en aquestes comunitats.
En moments com el del tiroteig d’un veí de les Llosses contra agents del cos, què ha de fer un policia per mantenir el cap fred?
Tenim una formació i unes obligacions, però no s’ha d’oblidar que també som persones. I en una situació de perill o de risc cadascú reacciona de forma diferent. Intentes fer-ho de la millor manera que saps i arriscant el mínim. Així i tot, no som robots i sovint t’hi pots trobar molt de sobte. Quan hem hagut d’anar a fer un aixecament de cadàver en un suïcidi, ens passa el mateix. Amb el temps vas fent una mica de cuirassa. El procediment que tenim en situacions d’aquesta mena és intentar aïllar la persona que pot causar un perill, i avisar un grup d’intervencions especials, preparats i amb eines específiques.
A Ripoll ha coincidit amb Francesc Campayo, l’inspector de la Policia Local que també havia estat mosso. Ha estat fàcil la feina conjunta entre tots dos cossos?
Ja abans que jo hi fos s’ha intentat tenir una bona relació. I més amb en Francesc, que ve del cos, el coneix internament i és un professional molt bo i qualificat. Hi he tingut una bona relació, també per donar un millor servei. Tenim obligació d’entendre’ns.
Els esdeveniments polítics al municipi han requerit en alguns casos la presència de reforços i fins i tot vehicles antidisturbis. Hi ha hagut perill que la tensió derivés en incidents rellevants?
Sempre hem adaptat els recursos de què disposem a cada situació. Preveiem com aniran les coses i en funció d’això demanem ajuda a la regió de Girona. La nostra feina és garantir drets i deures. Qui vol manifestar-se hi té dret, i nosaltres hem de vetllar perquè ho puguin fer.
L’alcaldessa Sílvia Orriols rep protecció i vigilància després de les amenaces gihadistes que ha rebut. Havia viscut precedents similars en altres destinacions?
Aquesta situació concreta no. Però sempre es fa avaluació de personalitats amb rellevància política per si hi ha un risc, tot i que ja tinguin un servei d’escorta. I segons com es valori se’ls ofereix més protecció. No ho fem només amb electes, també amb dones que han patit violència de gènere.
