Després de 492 dies retinguda en un soterrani humit d’una casa de Sant Pere de Torelló, el 27 de març de 1994 apareixia en una benzinera de Lliçà de Vall (Vallès Oriental) la farmacèutica d’Olot Maria Àngels Feliu. Jesús García Fustel, el tinent coronel de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil, que va acabar resolent el cas, explica en el pròleg del llibre Olot. Crònica d’un segrest que les condicions que va haver de patir Feliu –espai, higiene, il·luminació i incomunicació– van ser pitjors que moltes víctimes de l’holocaust en els camps de concentració nazi. El llibre de l’exsecretari judicial d’Olot Jacinto Vicente es presenta aquest dissabte a Sant Pere de Torelló, al Casal Cultural, i Manlleu, a la llibreria Contijoch.
Com el va marcar professional i personalment el cas del segrest d’Olot?
Era pràcticament el meu primer destí com a secretari judicial. Tenia 29 o 30 anys i això va ser un avantatge. La jutgessa [Pilar Castillo] també era jove i veníem sense cap motxilla al darrere, sense pressions ni complexos. També érem una mica inconscients.
Tenien sobre la taula una petició de la Fiscalia perquè s’arxivés el cas després de set anys.
Sí, la Fiscalia havia demanat que s’arxivés perquè la investigació no havia aportat cap pista sobre els autors un cop es va alliberar la farmacèutica i van sortir de la presó Joan Casals i Xavier Bassa. Però la jutgessa, abans de prendre la decisió, volia tenir la seva pròpia convicció. Teníem clar que per respecte a la víctima havíem d’esgotar totes les vies i aquí va ser quan es va recuperar una antiga línia d’investigació que apuntava que alguns agents de la policia d’Olot hi podrien estar implicats.
En el llibre, més que donar moltes respostes, el que fa és obrir nous interrogants. Per exemple, apunta que Sebastià Comas, Iñaki, no va decidir tot sol alliberar la farmacèutica.
Tot i que hi ha una sentència que diu el que va passar, és cert que la investigació va deixar alguns serrells oberts. El que em va motivar a escriure el llibre és això, plantejar els dubtes que em van quedar després d’escoltar totes les declaracions i seguir la investigació de primera mà. A part de les meves pròpies vivències, he anat a parlar amb el mateix Iñaki, amb policies i advocats. Amb tot això surten els dubtes que plantejo al llibre.
Un altre dubte: es va pagar rescat?
La sentència diu molt clarament que no.
Però vostè pensa que sí.
El que exposo al llibre és que la família va fer uns intents de pagament i hi va haver una sèrie de negociacions amb els segrestadors. El problema és com es materialitzen aquestes negociacions. La part final del segrest és la que menys s’ha conegut. Ara bé, insisteixo que la sentència judicial diu que no.
També insinua que hi podria haver alguna persona vinculada que Ramon Ullastre va tapar.
Al llibre plantejo una qüestió molt concreta a partir de la qual jo crec que en un moment del segrest hi va participar una altra persona o altres persones. No ho podem afirmar amb rotunditat però sí que hi ha elements suficients, moments concrets, declaracions d’alguns detinguts i situacions que ens fa pensar que hi havia algú més. Hi ha coses que no quadren amb el que s’explicava i jo ho explico com es va evidenciar durant una declaració de Ramon Ullastre.
Joan Casals i Xavier Bassa van ser detinguts i empresonats durant el segrest de Maria Àngels Feliu i se’ls acusava de la seva mort. Creu que tenien alguna relació amb els segrestadors confessos?
La sentència diu que són innocents. I és una sentència ferma. Quan va aparèixer viva a la benzinera de Lliçà Maria Àngels Feliu, hi ha una mena de caos al procediment perquè hi havia dues persones empresonades i acusades de la seva mort. Es va considerar que tota la investigació feta fins al moment era un desastre, però jo crec que no. Amb els indicis que hi havia llavors era normal que un fiscal demanés que poguessin estar a la presó. Hi havia relacions, declaracions i pistes que ho justificaven. La sentència va acabar dient que no però amb el pas del temps, investigacions posteriors, converses que he tingut amb els advocats d’uns i altres, que no puc explicar del tot, penso que potser ho hauríem pogut demostrar d’alguna altra manera.
Feliu va ser segrestada l’any 1992 i no es va detenir els seus autors fins set anys després. Per què es va trigar tant a resoldre el cas?
Era un segrest de caire econòmic i la voluntat dels segrestadors era resoldre-ho molt ràpid. El fet que hi haguessin policies ficats [Antoni Guirado i Josep Zambrano] va dificultar que el cas es resolgués abans. La Guàrdia Civil al principi no entenia per què determinades línies d’investigació no donaven resultats. Sempre ens deien que semblava que els segrestadors anaven un pas per davant d’ells. Quan es va saber que hi havia policies implicats ho van entendre tot. Com que ells sabien que estaven sent investigats per tots els cossos policials del país, no sabien com fer el pagament i resoldre-ho.
Al llibre defineix el santperenc Ramon Ullastre com una serp de foc. El va sorprendre el personatge?
He de dir que és una persona poc habitual. Era físicament molt forta, va cometre un delicte gravíssim i no tenia cap inconvenient a mostrar-se davant de la Maria Àngels com una persona dura i dolenta. Però per altra banda, tenia la capacitat de seduir policies locals, guàrdies civils i molta gent del seu voltant. Un personatge curiós.
I Sebastià Comas, Iñaki, és com el va definir la guàrdia civil com “el menys dolent dels dolents?
En un delicte d’aquest nivell parlar del menys dolent dels dolents, se’m fa difícil fer-ho per respecte a la Maria Àngels. Suposo que quan la Guàrdia Civil va utilitzar aquesta expressió va ser per buscar una certa col·laboració en la investigació. És cert, però, que dins d’un fet tan horrorós sí que era la persona que va tenir més contacte amb la víctima i que arribat el moment li deixava cinc minuts per passejar fora del cau. Però el que van fer és massa greu per poder utilitzar el qualificatiu de menys dolent.
Insinua al llibre que els autors del segrest d’Olot podrien estar al darrere d’altres segrestos exprés que es van fer a empresaris catalans en anys anteriors.
En el seu moment, els investigadors de la Guàrdia Civil van comentar que havien tingut coneixement de determinats fets, manifestacions que mai es van traslladar en via judicial que anirien en aquest sentit. Però no es va poder investigar mai perquè no es va arribar a denunciar.
En les últimes pàgines hi apareixen un comissari de policia que es podria identificar amb José Manuel Villarejo o algun polític que fins fa poc ha estat en primera línia. Què hi ha de realitat i què hi ha de ficció?
Un 95% del llibre és real i només un 5% és ficció. Ja explico que hi ha una part novel·lada però és la persona que ho llegeixi qui ha d’interpretar el que és real o no.
{{ comment.text }}