Jordi Molet (Roda de Ter, 1954) acaba de rebre un premi a la trajectòria en el marc dels guardons que entrega anualment la Xarxa Audiovisual Local. Director general d’EL 9 NOU durant 29 anys, va començar a treballar a l’edició d’Osona i el Ripollès el 1980, després d’haver fet els primers passos a Ràdio Vic, Ràdio Olot i Televisió Espanyola. L’última etapa professional l’ha viscut al grup Prensa Ibérica, com a conseller delegat i responsable de gerència del Diari de Girona, el Regió7 i l’Empordà.
És estrany trobar-se en el paper d’entrevistat?
Molt. Preferiria ser al cantó habitual de fer les preguntes.
Aquest 2023 s’ha jubilat oficialment del periodisme. En tenies ganes?
Encara escric articles d’opinió, però, sí, estant a primera línia no només ets el responsable últim del contingut, sinó del funcionament de les empreses. I cada dia hi ha coses. Els últims anys el coronavirus ho ha trasbalsat tot. Va deixar la professió en una situació molt delicada.
Deu estar subscrit a més d’un diari. Quins llegeix?
EL 9 NOU, tant l’edició d’Osona i el Ripollès com la del Vallès Oriental; el Diari de Girona, el Regió7, El Punt Avui, El Periódico i, a vegades, La Vanguardia.
En paper?
No. El Regió7 i el Diari de Girona, en línia. No són de la nostra zona i trigarien més a arribar.
Diuen que el format paper acabarà sent només per als romàntics. Què en pensa?
Té virtuts que els diaris electrònics no poden igualar. Una lectura pausada, no només saber què passa, sinó per què, anar al fons. La informació digital generalment és molt més ràpida: titular, subtítol, entradeta… Poca profunditat de lectura. La majoria de gent hi entra a través de les xarxes socials i, a banda de no arribar al final de les notícies, en surt de seguida.
L’espanta, el devessall de subscripcions a cinc, tres o fins i tot un euro?
El sector de la comunicació, però especialment el de la premsa, ha estat una mica suïcida. Quan van arribar les primeres crisis importants li van tremolar les cames. Amb l’aparició dels gratuïts de gran tiratge, alguns diaris de pagament van començar a regalar exemplars. Després, amb la digitalització, semblava que s’aconseguiria un volum important de negoci a través de la publicitat, de manera que es regalava els continguts. Això va devaluar el sentit d’anar al quiosc. A les 9 del matí s’oferia per internet, de franc i actualitzat el mateix que s’havia tancat en paper la nit abans. I llavors va arribar la crisi general del 2008: alguns mitjans van desaparèixer, d’altres van subsistir com van poder, però tot el sector va abaixar preus. El del llibre ha estat més curós: la gran venda continua sent en paper gràcies a la segmentació i el control del pirateig pel que fa l’e-book.
Cal autocrítica, vaja.
Per mi és una veritat innegable que s’han comès errors. També que el món digital està guanyant. Abans, al metro o a la platja hi veies molta gent llegint el diari. Ara tot s’ho ha menjat el mòbil.
Però la crisi és de fons o només de canal? El periodisme ha deixat d’interessar?
Crec que no, però llegir requereix temps i esforç, no és el mateix que badar davant d’una pantalla. Això es compensa adquirint coneixements i entenent el perquè del que passa. Hi va haver un moment que els diaris en paper van caure en les batalletes de declaracions i contradeclaracions. Feien el mateix que la ràdio i la televisió, que són mitjans més immediats. No tenia sentit. Per sort s’ha anat corregint.
El van nomenar director d’EL 9 NOU d’Osona i el Ripollès el 1983, poc després de la transició. Bon moment per liderar un projecte periodístic, no?
Aixecaves la bandera de publicar un diari en català i la gent s’entusiasmava, però EL 9 NOU va sorprendre sobretot perquè explicava coses que no havia dit mai ningú. L’Ausona estava vinculada a la premsa del Movimiento, procurava no fer enfadar, i menys a persones influents. El 9 va aparèixer parlant d’alcaldes, empresaris, sindicats… També té el dret diferencial del periodisme local: apareix al diari la gent que coneixem.
Treure una exclusiva llavors era més fàcil que ara?
L’accés a les fonts ha canviat molt. I jo he variat l’opinió respecte als serveis de premsa. En comptes de facilitar la feina als periodistes, actualment fan de cinturó de seguretat del polític, l’empresari… El blinden. L’objectiu final és que la informació estigui molt filtrada perquè ningú prengui mal. Als anys vuitanta, tot i no haver-hi telèfons mòbils, podies trucar directament a l’alcalde, el jutge, el fiscal, el director de l’hospital, etc. Això és cada cop més excepcional.
I què podem fer?
No perdre de vista que s’ha d’intentar, perquè ens dediquem a explicar les coses bé i en profunditat. També sorprendre. A la redacció sempre deia que havíem de publicar temes que els lectors no s’esperessin. Això se suma a la singularitat d’escriure des d’aquí el que passa aquí. Grans casos de successos poden aparèixer a mitjans de més abast, però cap els explica amb la mateixa proximitat pel que fa als actors de la informació.
Recomanaria a algun dels seus nets estudiar Periodisme?
[Riu] Home, tinc un fill que treballa a la ràdio! Sí que m’agradaria. El periodisme no està per res acabat, però travessem uns moments convulsos de falta d’orientació. Hem viscut tres crisis encavalcades. La del 2008, la pandèmia i la guerra d’Ucraïna. I coincidint amb el canvi de paradigma entre el paper i el digital i els dubtes sobre com monetitzar-lo.
Ha tancat la carrera professional a Prensa Ibérica, un transatlàntic, en aquest sentit.
El digital necessita més massa crítica que el paper i, quan grans empreses busquen molt impacte, des de Prensa Ibérica se’ls pot oferir 27 milions d’usuaris únics. La premsa local abans tenia l’argument de l’alta capacitat de penetració al territori, però amb el pas a internet es desdibuixa. A una web hi pot accedir tothom i des de tot arreu.
El secret podria ser fiar els ingressos més a les subscripcions que no a la publicitat?
La fórmula perfecta encara no l’ha trobat ningú. El que està clar és que com a mínim hem de demanar a la gent que es registri, un compromís. Bon periodisme digital no pot ser consultar un mitjà de comunicació a les 9 del matí i a la 1 del migdia i que no hagi canviat res. Seguir constantment l’actualitat, l’anàlisi, la interpretació, la sorpresa… requereix una redacció. I això val diners.
La seva feina ha estat més de pensar en números que exercir el periodisme?
No. Al 9 no va ser fins al 1990 que va desaparèixer la figura del gerent i la gestió del personal, les nòmines, les factures… va recaure en el director general. Des d’un principi vam dir, però, que se supeditaria l’empresa al projecte periodístic. Ho havíem de fer bé, això sí, que el negoci estigués equilibrat i es guanyessin diners per pagar a la gent. Si n’has de demanar corres el risc de posar en perill la independència.
Capitanejar un vaixell afectat per tantes crisis que no depenen d’ell esgota?
No. Treballant he estat feliç. Això no treu que hi ha hagut moments de tensió, sobretot amb les expansions. A Osona i el Ripollès, del 1983 al 1987 vam fer feina de professionalització: muntar un equip de redacció, un d’administració i un de publicitat. El 1989 ens en vam anar al Vallès Oriental. La idea era clonar-hi una fórmula que aquí funcionava, però el primer any no va anar res. Teníem problemes amb els quiosquers i ens vam trobar una comarca amb quatre àmbits que viuen separats: l’àrea metropolitana de Granollers, que arriba fins a la Garriga; la del Baix Montseny, la del Baix Vallès i la de Caldes. Ens en vam sortir, però també vam aprendre que el model d’Osona no valia a tot arreu. El 1994, Vallès Occidental, un espai policèntric. El de Sabadell et deia que el que passés a Terrassa no li interessava per res. Informacions que aquí haurien estat bombes informatives, allà no generaven ni la meitat de rebombori. Vam patir i ho vam tirar endavant, però amb el Punt ja érem socis en moltes coses i els vam cedir tot el territori quan van engegar l’edició del Barcelonès.
Jordi Molet ha rebut mai directrius editorials?
Mai. Abans de ser director, algú em va dir que si no apostava per un periodisme proper a les esquerres no tindria el seu suport, però poc més. Al 9 vam redactar ja d’entrada uns principis ideològics. Hi va treballar molt en Toni Mirambell, i s’han mantingut: defensa del territori, sentit nacional, interès social…
I vostè n’ha donat mai, de directrius editorials?
Mai.
Ramon Besa diu que fer periodisme local és difícil perquè Leo Messi mai agafarà el telèfon per queixar-se d’un article, però l’alcalde de Perafita sí.
És un periodisme de trinxera. Si EL 9 NOU comet un error, la persona perjudicada pot parlar amb l’autor o es pot plantar al despatx del director sabent que el rebran. A tots ens ha passat anar pel carrer i que algú ens miri malament, o que se’ns retreguin notícies que hem publicat. Quan era director, em trucava gent dient que el 9 no els acabava d’agradar. Jo els contestava que a mi tampoc. Dedicar-se a la comunicació implica explicar coses tant agradables com d’altres que no.
S’ha arribat a enemistar amb polítics, empresaris… per la feina?
És difícil si entens que la relació ha de ser professional, seriosa. Una anècdota: anys enrere, hi va haver un vespre que em va trucar la secretària d’un empresari de Vic dient que l’havien detingut i que volia parlar amb mi. Quan el vaig visitar al dipòsit de detinguts, l’endemà diumenge al matí, em va demanar que al 9 de dilluns no hi sortís res de la detenció, perquè aquell mateix dia quedaria tot aclarit. Li vaig contestar que era impossible. El 1987, l’alcalde de Vic, Ramon Montañà, es va indignar per una notícia que vam treure sobre els antics dipòsits de Campsa al Sucre i el projecte que s’hi volia desenvolupar. Ens van convocar a una reunió molt tensa amb tots els grups municipals, incloses algunes de les fonts que ens havien donat la pista, i vaig acabar dient-li que ho sentia, però que jo només em devia a la meva empresa, els meus lectors i els meus anunciants.
Altres cobertures periodístiques que li hagin quedat gravades?
Evidentment grans successos, com l’atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic. I una investigació que es va fer als jutjats sobre el que en deien pagar el llapis: donar propina als funcionaris perquè els expedients avancessin més de pressa. Quan es va començar a prendre declaració als treballadors, n’hi va haver un que es va suïcidar. Recordo entrar al despatx del jutge i trobar-me’l pàl•lid, amb mànigues de camisa… Em va dir que, tot i la gravetat dels fets, fins llavors només li havien donat suport sis advocats joves i jo mateix. Més endavant va haver d’agafar protecció policial per ordre de l’Audiència. Vist amb perspectiva potser no va ser tant, però nosaltres ho vam seguir a fons i en aquell moment hi havia l’opinió general que érem valents.
Alguna vegada li va trucar a la porta algun altre grup de comunicació?
Al principi se m’havia ofert anar a la televisió, però després ja no. M’he sentit sempre molt compromès amb el projecte d’EL 9 NOU. No aspirava a més.
I el final de carrera a Prensa Ibérica com ha estat?
El Regió7 i el Diari de Girona surten cada dia. L’Empordà, que és un setmanari, els dimarts. Formar part d’un grup tan gran fa que tot plegat agafi una altra dimensió. Dades digitals en reps constantment: usuaris, temps de lectura, quins articles han funcionat més, quins menys…
Sovint passa que el que més tira a internet no és el que més s’ha treballat periodísticament.
Repeteixo el que comentava abans: el periodisme ha de ser de qualitat, i tenir present aquesta màxima de buscar la sorpresa, explicar coses que els lectors no s’esperin. També ens podríem replantejar si treballem amb les millors eines de mesura.
Posar el focus en l’estona de lectura més que en els clics?
Per exemple.
El Regió7 ha estat un diari que històricament s’ha mirat de reüll amb EL 9 NOU. Si més no, en la faceta d’ambaixadors del Bages i Osona en la disputa per la capitalitat de la Catalunya Central. Se li fa estrany haver-s’hi jubilat?
No, amb el Regió7 sempre ens hi havíem entès, havíem treballat junts i sigut socis. Altra cosa és que ens puguem discutir sobre la capitalitat o la seu del Bisbat.
És una batalla que Vic té perduda?
Diria que sí, però no d’ara. En plena època franquista ja es parlava d’una cinquena província amb capital Manresa, el centro geográfico de Catalunya. També s’ha de tenir en compte que es tracta d’una ciutat amb capacitat de captar inversió i 80.000 habitants, més que Vic, tot i que Osona pot presumir de xarxa, molt més vincle i potència en la suma de la capital amb els municipis del seu entorn. Llavors hi ha el relat: Manresa s’ha projectat sempre com a capital. Està mal vista des d’Igualada, des de Vic… Històricament no havia buscat complicitats en aquest sentit, però ara diria que vivim moments de canvi. La federació universitària ha tirat endavant.
