El parc natural de Collserola es presenta sovint com el pulmó de Barcelona i altres ciutats del voltant, un espai de gran valor ecològic sotmès a una gran pressió urbanística que és també una àrea de lleure de milions de persones. Dels seus usos i funcions en parlem amb el pradenc Joan Vilamú, que des del 2019 és un dels encarregats de gestionar-ho com a cap de servei del medi natural i territori.
Amb quins problemes s’enfronten habitualment per a la gestió del parc?
És el més visitat de Catalunya, i hi passen cinc milions i mig de persones a l’any, un volum molt important només en 8.200 hectàrees. Estem una mica al límit, en un equilibri precari, i més ara amb el canvi climàtic. Un dels riscos principals són els incendis, encara que fins ara ens ha funcionat molt bé la prevenció activa. Se’n declaren una mitjana de 60 en estat inicial, l’any passat no vam arribar als 40 i aquest no arribem als 15.
Com s’ha assolit a aquest descens?
Suposo que la gent està prenent més consciència i a part tenim un servei de vigilància molt potent. Hi ha set torres de guaita al parc i sis dins l’àrea metropolitana, totes centralitzades a les nostres oficines i en contacte permanent amb bombers.
Els usuaris són coneixedors que l’ús del parc té unes limitacions?
Hi ha de tot, però sí que en general falta molt respecte. Es pensen que s’hi pot fer el què un vol. N’hi ha que passen amb bicicleta per llocs no habilitats, altres que porten els gossos deslligats on hi ha ramats… A més hi ha reserves naturals parcials, on encara s’ha de ser més estricte en l’ús i la gestió.
De quina manera aconseguiu doncs que els visitants compleixin mínimament la normativa d’usos?
Fa falta molta pedagogia. Treballem molt la comunicació en xarxes, amb la pàgina web, amb tríptics, fem formacions, organitzem activitats diverses… Tot i això, a vegades s’arriba al punt que hi ha d’intervenir la guàrdia urbana o els mossos.
Tenim la imatge de Collserola com a zona boscosa, però també hi ha conreus i pastures. És difícil compaginar aquestes activitats?
L’any 2000 vam encarregar un pla agropecuari i es van definir unes línies estratègiques amb les quals estem treballant amb la col·laboració de l’administració, els propietaris, els pagesos, els ramaders… Un dels inconvenients és que les parcel·les són petites i la terra no és fèrtil com la dels parcs agraris dels voltants. A més, no hi ha gaire aigua, i s’hi afegeixen els problemes de convivència amb els altres usuaris, amb la fauna autòctona, amb els senglars… Nosaltres ajudem els agricultors i ramaders amb un acompanyament actiu perquè puguin desenvolupar la seva activitat.
De fet, l’existència de pagesos a Collserola és un aspecte ben desconegut.
Sí, i a més, a diferència de la resta de Catalunya, la mitjana d’edat d’aquests és de menys de 40 anys. Són persones dels municipis de l’entorn que no venen de tradició pagesa, però que hi posen molt interès. Un exemple d’això és la recuperació de l’anomenat tomàquet mandó, entorn del qual aquest any s’ha celebrat la segona fira a Sant Cugat.
Abans ha mencionat els senglars. Són els animals que creen més problemes?
Segurament és l’animal més mediàtic i realment és el que en causa més, sobretot perquè se’ls ha facilitat trobar menjar als voltants del parc. A més els darrers cinc anys s’han alliberat espècies invasores com el porc vietnamita, que s’ha hibridat amb els autòctons, i ara crien més vegades i en més nombre.
Davant aquesta proliferació quines mesures es duen a terme?
Nosaltres actuacions directes no, perquè la competència és de la Generalitat o de l’Ajuntament de Barcelona. Sí que ajudem la pagesia perquè pugui posar tancats a les seves parcel·les. En coordinació amb altres entitats s’organitzen, entre altres accions, captures controlades o en altres municipis batudes de colles de caçadors.
Per als propers anys hi ha activat algun nou projecte?
Hem engegat un pla de gestió de la conca fluvial de la riera de Vallvidrera, l’únic curs d’aigua gairebé permanent dins de Collserola. Al llarg dels anys, per construccions, abocaments i horts que han guanyat terreny s’ha destruït aquest hàbitat i ara es vol recuperar. És un projecte participatiu compartit amb tots els agents que hi intervenen, no només amb l’administració, sinó també amb entitats i amb la ciutadania en general.
