Joan Sala es va convertir, el 2018, en el primer síndic municipal de greuges de Vic. Després de cinc anys, el seu mandat hauria d’haver acabat, però va acordar amb l’alcaldessa Anna Erra mantenir-se al càrrec fins després de les eleccions municipals. El proper govern haurà de decidir-ne la continuïtat.
Quina valoració fa d’aquests cinc anys?
La valoro bé. He fet una trajectòria dins de l’Ajuntament perquè no és fàcil començar en un càrrec nou, que no existeix, sense precedents, sense conèixer la mecànica ni el personal de l’ens. Déu-n’hi-do tot el procés que vaig haver de fer per situar-me a la casa. Ara hi estic ben situat. Poden pensar que soc més o menys emprenyador, però saben qui soc. Tothom m’agafa el telèfon. La resposta em pot satisfer o no, però jo faig resolucions, no sentències.
Amb què o qui es va emmirallar? Com ha après a fer de síndic?
A base d’assaig i error, com tothom. M’han ajudat síndics que estaven en exercici, com el de Manlleu (Jordi Casellas) o el de Mollet (Lluís Martínez). A aquest últim vaig acompanyar-lo a la candidatura del Fòrum de Síndics. Els anys que vaig estar a la junta vaig aprendre molt.
Està en temps de descompte. Té ganes de continuar?
No sé si soc algú per dir-ho. Em poso a disposició del nou ajuntament que hi hagi a partir de les municipals. Si creuen que puc continuar i és útil per Vic, no tinc cap problema per fer-ho. I si volen una altra persona, no tinc cap incomoditat. Ni em postulo ni no em postulo. Al contrari del que es pensa alguna gent, no estic gens cremat d’aquesta feina.
Durant aquest període quines han estat les problemàtiques més recurrents amb les quals s’ha trobat?
Tradicionalment, el que genera més conflicte és la mobilitat i l’urbanisme. I aquests últims tècnics contesten, però costa. No ho posen fàcil. A vegades, quan reaccionen ja hi ha una queixa seriosa i forta.
També ha derivat altres casos. Li costa saber a la gent què pot fer el síndic i què no?
Cada vegada menys. N’hi ha que són habituals i ho saben perfectament. Hi ha gent que ve per primera vegada pensant-se que el síndic arregla tots els problemes. I en realitat, fa el que pot. Sempre intento que la persona surti millor del que ha entrat. Aquest objectiu l’he tingut sempre.
És un càrrec d’escoltar, escoltar i escoltar, malgrat que no sempre es pugui resoldre.
Escoltar i anar una mica més enllà. A vegades, quan la gent t’explica coses, els costa trobar paraules per expressar sentiments, emocions o simplement allò que els passa. En alguns casos, doncs, si no aprofundeixes, aquesta persona no se sent ben atesa ni satisfeta de la intervenció del síndic. En canvi, si un cop t’explica el que t’havia de dir, i veus que hi ha més coses al darrere que no diuen per vergonya o perquè no gosen, s’ha de furgar. Arribar a aquest nivell és quan se senten ben atesos.
El frustra no trobar solució a algunes peticions?
En segons quins casos sí perquè no s’entenen. També n’hi ha d’altres que no són competència de l’Ajuntament. Una cosa que vaig entendre de seguida quan vaig entrar és la meva funció i la meva feina: només puc emetre resolucions i donar opinions. La resposta em pot agradar més o menys, però el tècnic és el tècnic.
Sembla una feina solitària. S’ha sentit sol?
Al principi d’entrar, sí. No coneixia ningú i ningú em coneixia. Després hi ha hagut una familiarització. Ara sé que la meva feina la faig sol, però no m’hi sento a l’Ajuntament. A la planta baixa hi ha molt bona relació amb tothom. I quan tinc dubtes jurídics, per exemple, me’ls resolen des de secretaria o els consulto al Fòrum de Síndics.
La relació amb l’equip de govern i de l’oposició ha estat fluida?
Amb l’oposició és la que ells volen. El despatx sempre està obert. Com a síndic no faré d’oposició perquè és feina seva. Per això, quan al principi vaig parlar molt de mediació administrativa a l’Ajuntament i ERC va agafar-ho com a bandera política, vaig retirar-me. No n’he parlat més perquè ja hi ha un grup que vol implementar-la. Pel que fa al contacte amb els regidors de l’equip de govern n’hi ha que és més fàcil i d’altres més difícil. En cap cas, impossible. A l’alcaldessa li he d’agrair que mai m’ha posat ni una sola limitació per parlar amb algú. Soc molt conscient que he de defensar els drets d’aquells que es venen a queixar, però aquesta defensa s’ha de fer amb les formes adequades. No puc trencar relacions perquè si ho faig, se m’ha acabat la feina aquí.
