Des de principis de setembre de l’any passat, el Departament d’Educació ha registrat 2.000 possibles casos d’assetjament escolar que les direccions dels centres educatius han comunicat al Registre de Violències de l’Alumnat (REVA). Els suïcidis de joves a Sevilla i Almacelles, que havien denunciat patir-ne, han tornat a posar el focus en una problemàtica que no és nova. En parlem amb la psicòloga i professora de la UManresa (UVic-UCC) Cristina Junyent.
N’hi ha més que abans, d’assetjament, o és que ara es denuncia més?
Hi ha més sensibilització social i més visibilització i això fa que es conegui un volum de casos més elevat que anys enrere. No és una problemàtica recent, tot i que sí que és relativament recent el concepte del bullying. És cert, però, que hi ha més accés a poder fer assetjament i les dues coses fan augmentar-ne el nombre. El volum de casos és alarmant però alhora ajuden a fer conscienciació.
Les dades del registre REVA indiquen que un terç dels casos són d’assetjament psicològic i un 25% és combinat amb la violència física. Quins senyals cal observar per detectar-ho?
Hi ha signes d’alerta molt visibles com un descens de les qualificacions en casos en què les notes són bones, però sobretot es veu en la conducta. Hi ha preferència per l’aïllament, per no voler estar en contacte amb xarxes socials de la mateixa edat o centre educatiu o per voler evitar determinats entorns socials. També hi ha falta d’autoestima o autolesions.
Un altre 13% de casos correspon a ciberassetjament. Va a l’alça aquest tipus?
Sí, i és la manera més senzilla que hi ha. És molt complex trobar un adolescent o preadolescent sense xarxes socials i hi ha moltes eines per assetjar de diverses maneres, fins i tot amb perfils falsos. És un accés directe a la persona en qualsevol moment del dia i no només en l’àmbit escolar.
Això amplifica l’impacte emocional per la víctima?
Sí, té un impacte molt més elevat perquè són les 24 hores del dia i amb una versió pública. No només és un tu a tu entre l’agressor i la víctima sinó que es pot viralitzar.
Com es pot controlar això, que a més a més passa fora de l’horari escolar?
La realitat ens mostra que el control per ara no hi és i que s’haurien d’implicar tots els àmbits que rodegen l’infant o adolescent, incloses les administracions. És un tema de corresponsabilitat i és important que tothom posi de la seva part per intentar-ho frenar.
La comunitat educativa té prou recursos per identificar aquestes situacions a temps i actuar-hi?
Els recursos s’hi estan posant, hi ha molta formació i sensibilització, però el que s’està veient és que tot i tenir protocols, que ja és un pas important tenir-ne, el que no s’està fent és arribar a temps. El temps és molt important en aquests casos i quan algú porta molts anys aguantant activar un protocol al límit fa que tinguis molt poc marge de maniobra. L’agilitat és una mancança. Jo no diria que no funcionin els protocols, però hi ha d’haver molta més coordinació de serveis i això està dificultant parar a temps l’agressor. És alarmant el nombre de suïcidis.
Els protocols estan massa centrats en l’actuació i poc en la prevenció?
En molts casos quan s’activa és quan ja hi ha la detecció. L’actuació és molt correcta, però nosaltres sempre parlem de prevenció per evitar que possibles perfils d’agressors arribin a fer l’acció. Jo convido tothom a explicar sempre que es visqui una situació. Si no és una conducta agressora ja ens encarregarem els professionals de validar-ho o no, però que ho exposin.
Falten professionals al sistema educatiu per ajudar els alumnes i els docents en aquestes situacions?
Sí, falten molts professionals principalment de psicologia, però tots els perfils d’orientació educativa hi podrien intervenir. Ara, hi ha un psicòleg per cada 1.000 estudiants quan l’Organització Mundial de la Salut ho posa al voltant d’un per cada 250. Aquí s’evidencia una mancança d’aquest recurs que podria donar un cop de mà als docents, que prou feina tenen a atendre les altres casuístiques que passen a les aules.
El prestigi de l’escola condiciona la manera d’abordar la problemàtica?
Tenir casos d’assetjament escolar no agrada perquè no és una bona publicitat i probablement l’escola senti que queda marcada. Però per mi, si li donem la volta, tota actuació que sigui un èxit també és una medalla per a aquesta escola. Ho hauríem de visualitzar des d’aquest punt de vista, perquè en la majoria d’escoles n’hi ha i no són coses de nens. Intentar minimitzar-ho provoca més inconformisme a les famílies. Si deixem de veure-ho com una cosa negativa i ens adonem que tenim protocols i detectem a temps això donaria molt bona imatge.
Què més es podria fer?
L’educació emocional és important, però per mi també ho és l’educació digital. Crec que hauria de ser obligatòria a totes les etapes, perquè han de conèixer tot el que impliquen les xarxes socials. També formar docents, tot i que soc conscient que és més càrrega per a ells, perquè detectin senyals d’alerta, facin una bona prevenció o puguin parlar del tema. Molts ja ho han fet i tot i així n’hi ha, d’assetjament, però seria una ajuda per als que no s’han format. Hi ha d’haver ajudes externes i també tornar a parlar de respecte i convivència. Ens caurem millor o pitjor, però hem de conviure dins una escola.
Hi ha eines per tractar o reeducar els agressors?
Sí, i sense voler defensar cap conducta inadequada, hi ha molts agressors que ho són per la mancança absoluta d’eines que han tingut tota la seva vida. Això no justifica que ho hagin de pagar amb una altra persona, però sí, també s’ha de treballar amb els agressors, tot i que evidentment la víctima ha de ser el centre d’atenció.
La solució sempre és el canvi d’escola de la víctima?
Moltes vegades és així per falta d’opcions. La família pren la decisió com a mesura ràpida per deixar de patir, però des del meu parer no hauria de ser així perquè és un canvi i una adaptació que se sumen al patiment que porta la víctima.
Ho poden rebre, a més a més, com un doble càstig?
Sí, perquè pot sortir culpabilitat i es barregen moltes coses. Són etapes d’edat molt complexes i el canvi té un impacte per la víctima.
I això també invisibilitza la problemàtica?
Hi dona poc valor. Si marxa la persona no és cert que desaparegui la problemàtica perquè qui ha fet aquest assetjament pot tornar-lo a fer. La seva conducta no té per què canviar. No estem solucionant el problema, l’estem tapant i obviant.
Sovint es parla només dels agressors, però hi ha qui ho reforça o qui se’n desentén i això els fa còmplices.
Formen part de la problemàtica i agreugen algunes de les situacions. No dir res ens parla molt de l’ètica de la persona. No val a quedar-se mirant. Moltes vegades es fa per por de represàlies, però s’ha d’afrontar.
Hi ha perfils més exposats, ja sigui per origen familiar o orientació sexual?
Sí, hi ha un perfil més vulnerable, que a banda de tot això també poden ser trets físics, ulleres o ferros, però avui en dia és molt general i tothom hi està exposat. És important crear un vincle potent amb el docent per poder verbalitzar-ho.
