El torellonenc David Àvila presenta des de fa cinc anys el programa Ja m’entens. Va ser el primer programa de la ràdio pública catalana sobre el col·lectiu LGTBIQ+ i es pot escoltar en format pòdcast.
Per què un programa sobre el col·lectiu?
Va néixer en un moment molt concret. Jo m’havia quedat sense feina i, com a autònom, el que intentes és veure què pots oferir a les empreses. Vaig detectar que a Catalunya Ràdio no hi havia cap programa que parlés específicament de la diversitat sexoafectiva i de gènere. Em va semblar que podia encaixar-hi.
Quin objectiu persegueix?
L’objectiu és donar visibilitat a totes les realitats del col·lectiu LGTBIQ+ i fer-ho des de tots els àmbits possibles. Hem volgut donar veu a persones que habitualment no la tenen: persones amb discapacitat intel·lectual o motora i amb diversitat sexoafectiva i de gènere, per exemple. Encara hi ha el prejudici que les persones amb discapacitat no tenen sexualitat, o que només poden ser heterosexuals. I no: hi ha persones amb discapacitat homosexuals, lesbianes, bisexuals… La diversitat és a tot arreu.
Era necessari visibilitzar el col·lectiu…
Sí. I des del 2020 fins ara han canviat moltes coses, però encara queda molt camí per recórrer. Necessitem espais on divulgar la nostra cultura i la nostra realitat. Als mitjans sovint només se’n parla quan hi ha agressions o quan arriba el Pride. I la realitat LGTBI és molt més àmplia.
Diu que ha notat canvis…
Crec que la societat està més preparada per acceptar la diversitat. S’ha avançat molt en la visibilització de les persones trans i intersexuals, especialment arran de la llei trans.
Hi ha risc de retrocés en drets?
Els drets són fràgils, el que s’ha aconseguit es pot perdre. Ho hem vist en comunitats on governen PP i Vox, amb retrocessos en polítiques LGTBI. Quan avances i et visibilitzes, també hi ha qui s’enfada. Quan algú diu “ara ja no es pot dir res”, en realitat el que passa és que ara té algú al davant que li diu que determinats comentaris no són acceptables. Em preocupa especialment veure gent molt jove amb actituds LGTBI-fòbiques. Pensar que nois i noies de 15 o 16 anys utilitzen insults homòfobs em preocupa molt.
A la gent li costi obrir-se a l’hora de parlar d’aquests temes?
Cada vegada menys. Al principi hi havia actors que em demanaven que no els preguntés per la seva orientació. Fins i tot hi ha representants que em diuen: “Et vull ajudar perquè jo també soc del col·lectiu”. És bonic veure aquesta voluntat de sumar. El que encara costa és aconseguir més presència de dones. Les dones del col·lectiu tenen molt per explicar i cal que hi siguin més presents.
Encara existeix el sexili en llocs com Osona?
Encara hi ha persones de comarques que marxen a Barcelona o a una ciutat gran per poder viure la seva orientació sexual o el seu trànsit de gènere amb llibertat. L’LGTBI-fòbia encara existeix, sobretot en pobles petits. És cert que cada vegada menys, i vull ser positiu. Jo mateix fa anys no podia explicar obertament la meva homosexualitat i ara sí.
Fer el programa per vostè va ser com una “sortida de l’armari”?
Sí, el meu entorn ho sap, però ara ja no me n’amago. Fent el programa he après moltíssim, no només a l’hora de fer periodisme. T’adones que a la comunitat hi ha molta gent que ha lluitat i s’hi ha deixat la pell perquè puguem viure en un món millor.
Es considera activista?
No en el sentit d’estar vuit hores al dia dedicat a una entitat. Però fer un programa que visibilitza realitats invisibilitzades també és una forma d’activisme. No surto cada dia a manifestar-me, però sí que intento contribuir des del meu espai.
Fer el programa tants anys serveix per desmentir tòpics?
Sí, un dels mites és que els gais som persones adinerades i no és cert. Hi ha persones LGTBI en situacions molt precaritzades, especialment persones trans. També hem trencat mites sobre el VIH i les infeccions de transmissió sexual. En educació sexual s’ha avançat molt i crec que les generacions joves estan més informades. El VIH, per exemple, està molt més controlat que fa anys.
El programa ha rebut premis. Què suposen?
Ens van donar un premi d’una entitat LGTBI de Mataró sense que ens hi presentéssim. És un reconeixement que reconforta. Però els millors premis són els missatges de la gent que et diu que s’ha sentit reflectida o que ha descobert projectes gràcies al programa. Saber que el que fas té utilitat és el més important.
Quin futur veu al programa?
M’agradaria que durés molts anys. Hi ha emissores que tenen espais LGTBI i crec que són necessaris. Quan vam començar, algú deia: “Tant de bo un dia no calgui fer-lo”. Però hi ha programes de muntanya o de cultura popular i ningú qüestiona que existeixin. La comunitat LGTBI també necessita el seu espai per explicar-se.
