David Guitart / Eduard Gil / Miquel Giol | D’entre totes les activitats que les universitats ofereixen més enllà de la carrera, una de les que sempre ha cridat més l’atenció són els castellers. La UVic fa 22 anys que té la seva pròpia colla castellera, els Emboirats, que han arrencat un nou curs de la competició amb les altres colles de Catalunya i a finals d’aquest novembre han celebrat la seva diada particular.
Els resultats, però, són només una petita part de la colla. “Emboirats és la família que es tria, és seny, valor, constància i rauxa”, explica la Rocket –àlies que té dins de la colla– durant la diada dels Emboirats. És la forma de “viure la universitat d’una manera diferent. Tens un altre àmbit on passar l’estona i desconnectar, i fas moltes amistats noves que potser mai t’imaginaves tenir”, diu entre castell i castell la cap de colla dels Emboirats, Bibiana Pascoet, que defineix el grup com un “nucli de la universitat”.
La Rocket fa sis anys que va deixar de formar part dels Emboirats perquè va acabar la carrera, però després de tots aquests anys hi manté el vincle i continua assistint a les diades. Fins i tot, ara “em caso i hi ha una taula només d’Emboirats. Es fan lligams molt forts de convivència a partir de sortides, excursions…” i reivindiquen que la colla va molt més enllà dels castells i surt de les portes de la universitat. A mesura que passen els anys “agafes perspectiva, t’hi involucres cada cop més i aprens moltíssim”, relata la Bronte, que afegeix que “si no hagués entrat als Emboirats, no seria la mateixa”.
Marta Guimerà, psicòloga i responsable del Servei de Suport a l’Estudiant de la UVic, afirma que gran part de l’èxit universitari “recau en estar bé emocionalment” i explica que molts joves arriben a aquesta etapa amb reptes com marxar de casa, adaptar-se a un nou entorn, afrontar la pressió acadèmica o la incertesa sobre el futur, motius pels quals sovint “necessiten parlar amb algú”. Per això, defensa la importància de participar en activitats socials i esportives per crear xarxa, sentir-se part d’un grup i trobar un equilibri entre la vida personal i l’acadèmica.
“Fer castells és viure la universitat de forma diferent: desconnectar, passar l’estona i fer noves amistats”
Entre les colles convencionals i les universitàries, de la qual forma part els Emboirats, la principal diferència és que a les convencionals “hi ha canalla molt més menudeta i aquí tothom és major de 18 anys, per tant, el castell pesa més”, explica en Gerard, que juntament amb la Rocket i la Bronte formen part del grup de veterans. “L’altra principal diferència és que aquí cada quatre anys la gent acaba la universitat i, en conseqüència, entren i surten moltes persones”, afegeix. Aquesta és una de les qüestions que fa que cada any “sigui com començar una temporada nova”. Alhora, és el que fa que la classificació entre universitats no sigui el més important per a ells, sinó que les trobades castelleres que fan a punts com Girona, Mataró, Lleida o Manresa acaben sent “un espai on cadascú exposa els castells que ha estat assajant, i després acabem amb una festa que fa molta germanor entre totes les colles”, explica en Gerard.
Aquest any han entrat als Emboirats un total de 70 novells, i a trobades com la de Vic han aconseguit reunir prop de 100 persones. “Tenim bona salut castellera”, sentencia la cap de colla. Aquest primer semestre s’estan centrant en els castells de sis pisos, que necessiten molta gent per poder-lo portar a plaça, i de cara en endavant “si arribem als castells de 7 ja és el segon tren”. De fet, un 4 de 7 és el castell més gran que la colla de la Universitat de Vic ha aconseguit mai carregar, tenint en compte que tenen menys actius que a altres universitats. “A Barcelona, les universitats són el doble o el triple de grans, i tot i això estem cap a mitja taula i en molt bona posició. Estem orgulloses”, conclou Pascoet.
A diferència d’una colla convencional, aquí cada any entren i surten persones: es comença de nou cada temporada
El Pol, estudiant d’Enginyeria Mecatrònica, recorda perfectament el seu primer dia. Diu que hi va entrar “perquè un col·lega de classe” li va dir que provés sort, i que des d’aleshores no ha marxat. “Em va començar a agradar moltíssim. Sobretot pel tema de fer castells. És cultura de Catalunya i m’encanta.” Per ell, la clau ha sigut el sentiment de comunitat: “Hi ha un àmbit molt de família. Jo estic molt còmode allà dins”.
Durant els seus quatre anys a la colla ha vist com els Emboirats evolucionaven, sobretot en la manera d’acollir els nous. “Al principi hi havia una mica més de grups dividits: la gent que hi portava quatre anys i els de primer. Però ara hi ha molta més integració. Tots ens coneixem entre tots i és molt bonic, això.”
Ell mateix es mostra sorprès pel volum d’incorporacions d’aquest any: “És una burrada. Normalment, quan acabem temporada, en tenim uns 40. I ara estem a finals de novembre i ja n’hi ha 70”. Ho atribueix al fet que la colla es fa veure, que s’exposa, que desperta curiositat. “Molta gent ve i ens diu: ‘Tinc curiositat, però no ho he fet mai’. La nostra feina és incloure’ls: que ho provin una vegada. Després ja sabran si els agrada o no.” I sembla que enguany agrada, i molt.
Entre aquestes noves històries que arriben cada any, hi ha la de la Mariona, una de les novelles, que ha afrontat la integració a la colla amb molta naturalitat. “Jo porto el primer any i estic més amb Emboirats que amb la gent de la meva carrera”, explica. La Mariona, que ve de Granollers –una ciutat amb una forta tradició castellera–, diu que no va dubtar ni un moment: “Allà hi ha una colla, tinc una amiga que hi és i el que vaig veure va fer que m’hi posés. Quan a Vic vaig veure que hi havia colla universitària, vaig pensar: ‘És clar que sí”.
Tot i el relleu constant propi de les colles universitàries, una de les singularitats dels Emboirats és la seva capacitat de ser un punt de trobada per a estudiants que arriben de fora. Cada semestre, la colla acull joves que aterren a Vic buscant maneres de fer arrels en un entorn que encara no coneixen. I sovint són els castells els que obren la porta a aquesta nova vida. “La cultura catalana se’ls explica. Al final aquí hem tingut gent francesa, holandesa i diferent de tot arreu”, apunta en Gerard.
Perquè aquesta integració funcioni, els veterans saben que cal posar-se en marxa des del primer minut. “La gent que està aquí a Emboirats i que ja hi porta dos o tres anys ja sap que quan ve gent nova hem de fer el pas primer: anar-los a buscar, presentar-nos i preguntar si tenen interès a conèixer tota aquesta cultura”, afegeix.
La Bronte ho descriu tal com és: “Et trobes amb anglès o francès o qualsevol altre idioma… és comprensible que t’acabi costant una mica posar-te en un grup tan gran amb un altre idioma”. Habitualment, quan comencen “no entenen per què se’ns va ocórrer la idea d’enfilar-nos els uns als altres”, explica rient la Núria, que recorda com els primers assajos són, per a molts, un xoc cultural en tota regla.
Amb el temps, però, la curiositat es transforma en un sentiment molt més profund. Alguns hi troben la seva gent; d’altres, una mena de casa temporal. I després hi ha qui ho viu amb una intensitat que sorprèn fins i tot la mateixa colla. “Han agafat avions des dels seus països per venir a la nostra diada només perquè saben la importància del que és la diada de casa”, diu la Núria.
