Oriol Casademunt Villazala, de 12 anys, ho té clar: “Quan volem anar a un parc, moltes vegades la cadira de rodes no hi pot entrar o no avança pel tipus de terra que hi ha”. Això significa que el seu germà, en Nil –de 6 anys i amb un grau elevat de discapacitat–, ni es pot acostar als elements de joc ni compartir l’espai amb la resta d’infants. I és que una mesura tan “fàcil i òbvia”, com instal·lar una superfície per on pugui passar una cadira de rodes, moltes vegades no ho és. “Falta una mica de sensibilitat, però sobretot hi ha desconeixement”, explica el pare, Marc Casademunt, fent evident que els problemes d’accés que han detectat “la majoria de vegades tenen fàcil solució si hi ha un bon assessorament”.
En el seu cas han trobat un ajuntament sensible amb les necessitats dels infants amb diversitat funcional, i a Montesquiu en el moment de construir el nou parc del passeig del Ter “van fer la consulta de què li podria anar bé a en Nil”, apunta la mare, Leticia Villazala. En aquest nou espai, el petit de casa pot gronxar-se en una gran roda, o passar amb la cadira de rodes per un túnel de formigó. La seva evolució motriu també li permet observar tot el que passa al parc posant-se dret i agafant-se a la teranyina de cordes que s’hi ha instal·lat. I és que a en Nil, tal com explica el pare, “el que li agrada sobretot és estar a prop d’altres nens, més que el fet de gronxar-se”. El nou espai inclusiu permet fer ben visible una idea que verbalitza a la perfecció Villazala, i que de ben segur es fan seva els pares i mares amb infants amb diversitat funcional al seu càrrec: “En Nil té dret a jugar al parc, i a fer-ho amb tots els altres nens”.
Precisament Casademunt i Villazala creuen que l’administració pública moltes vegades no fa parcs accessibles i inclusius “perquè no estem acostumats a veure infants amb diversitat funcional en aquests espais”. La realitat, però, i basant-se en la seva experiència, “és que els infants no hi van perquè en la majoria de parcs no s’hi senten a gust”. Així doncs, la seva demanda va en la línia de crear “espais més amables”, on els nens i nenes amb diversitat funcional “poguessin participar més, i sobretot compartir l’estona de lleure amb la resta”.
Una inclusió que també ha de ser present en altres àmbits de la vida. En Nil va al centre d’educació especial Estel, però dos dies a la setmana comparteix classe a l’escola de Montesquiu. Això fa que en Nil “sigui en Nil, amb les seves característiques, discapacitats i capacitats”. Una proximitat que aporta beneficis a totes bandes.
