Van deixar enrere el brogit de la gran ciutat i el van canviar pel silenci i les vistes d’una ermita al cel suspesa: Bellmunt, tal com en parlava el poeta Jacint Verdaguer. Santi Torrent i Marina Domingo són des del maig de l’any passat els ermitans del Santuari de Bellmunt, “una localització molt especial i estimada per la gent de la comarca d’Osona”, com la defineixen. Originaris de Barcelona treballaven en el món associatiu, ella, i en la mobilitat, ell, i els agradava molt caminar. Habitualment feien rutes circulars per començar i acabar en un punt amb transport públic i així va ser com van descobrir el que ha acabat sent “una nova vida”. Va ser en una excursió en què van arribar en tren a Sant Quirze, van pujar a Bellmunt i van baixar fins a Torelló altre cop per agafar el tren. A dalt del cim, “vam descobrir un indret que ens va despertar alguna cosa que ja anàvem construint i la necessitat o voluntat de trobar un indret així”. Els ermitans expliquen que “ja somiàvem la possibilitat d’optar per un refugi, una casa rural o una construcció on viure en un entorn natural i desenvolupar-nos professionalment”. I per “un cúmul de casualitats” va ser a Bellmunt mateix.
Van canviar el brogit de la gran ciutat per la tranquil·litat de Bellmunt
Torrent i Domingo no procedien del món de l’hostaleria però “la ignorància és molt atrevida”, asseguren, i “tenien ganes de disfrutar i de fer disfrutar la gent que ens vingués a visitar”. I van començar pel restaurant on des de l’inici “ja teníem una clientela fidel i entregada que vam heretar” de l’anterior ermità. També van donar continuïtat a la carta, “basada en els productes de proximitat i la qualitat”. De mica en mica han anat oferint diferents opcions i han reactivat l’hostatgeria, que aquest estiu ha estat força concorreguda, i compten amb un equip de tres persones més.
Després de poc més d’un any vivint com a ermitans, asseguren que la vida no té res a veure amb l’aïllament que havien pogut tenir antigament. “Ara amb les noves tecnologies tothom arriba a tot arreu”, l’ermità “està molt connectat i vinculat amb l’entorn”. Expliquen que “no és una vida diferent d’un lloc no tan feréstec”, tot i que gaudeixen d’una pau i d’un paisatge que “és una meravella” i que és el que buscaven. La seva feina, comenten, a banda de portar el restaurant i l’hostatgeria també consisteix a fer manteniment de l’edifici, que està protegit, i treballar colze a colze amb l’Associació d’Amics de Bellmunt, que són els gestors de la infraestructura.
Torrent i Domingo van optar per un canvi i no es farien enrere, ara són ermitans del segle XXI.
