“És una llàstima haver-nos conegut per una desgràcia”

Hi ha ferides físiques que amb el temps es curen; n’hi ha d’altres, però, que van per dins. “D’aquí a un mes estaré amb les mans i els braços bé, el problema és la resta. Jo me’n sortiré, la mare lamentablement no va poder”. Elisabet Caritg, veïna de Sant Hipòlit ferida a l’atemptat de la Rambla, ho explicava fa dos divendres per telèfon a la doctora Maria Saladich, veïna de Vic, que la va atendre a les urgències de l’Hospital del Mar de Barcelona on feia la seva primera guàrdia el dia dels atemptats. Aparentment emocionades totes dues parlaven per primer cop des del 17 d’agost, per via telefònica. EL 9 NOU les ha posat en contacte després de lligar caps en haver-hi parlat per separat. De fet, com recordaven en la conversa, la doctora va deduir “per l’accent” que la pacient era osonenca quan li va fer l’avaluació inicial. Caritg li comentava que el mateix divendres li havien tret el guix d’un dels dos braços i com havia anat millorant. Deia que no recordava alguns dels moments d’aquell dia. “Vaig tenir una mica d’amnèsia”, apuntava, i la doctora afegia que “per això et vam fer un TAC”. Després la van derivar a Traumatologia: a causa de l’atropellament de la furgoneta s’havia trencat el metacarpià de la mà dreta, el radi, el cúbit i l’húmer esquerre i tenia hematomes per tot el cos. La doctora no en va saber res més: “A vegades després d’atendre’ls a urgències als pacients no els segueixes”, i menys en un dia en què va atendre desenes de persones. Però de Caritg se’n recordava. Caritg: "Sembla que no t'ha de tocar mai quan ho veus per la tele, però a mi em va tocar" Caritg explicava un parell de dies abans a EL 9 NOU que aquell 17 d’agost, en què van decidir anar a Barcelona amb la seva mare, Pepita Codina, que va morir a l’acte, “estàvem com predestinades a estar en aquell forat”. La idea inicial era anar a Saragossa, però van canviar els plans. Havien anat al matí a Sant Andreu, no havien trobat lloc per dinar i es van acostar al centre. Van dinar més tard del que ho solien fer sempre i van decidir, per no anar carregades amb les bosses, baixar per la Rambla i pujar després pel Portal de l’Àngel. De cop “vaig sentir un crit i em vaig trobar a terra, vaig pensar que m’havia passat alguna cosa a mi i em vaig adonar que tenia un ferro a sobre meu, tenia cabells a la mà i tothom cridava”. La furgoneta que portava un dels terroristes l’havia ferit just a l’últim tram: “Vam ser de les últimes, estàvem al mercat de la Boqueria pràcticament”. A la mare “ja no la vaig veure més”, assegurava, i després de tot plegat, “em vaig bloquejar”. De fet no va veure la furgoneta blanca que “la tenia a cinc metres”, relatava. En aquell moment la van acompanyar fins al Liceu perquè allà l’havien d’anar a buscar amb una ambulància. Primer la van traslladar al CAP Pere Camps, el més proper, i després a l’Hospital del Mar. “Des del primer moment vaig sentir-me molt atesa, molta solidaritat per part de tothom” i quan va ser a l’ambulatori va començar a ser conscient que allò era un atemptat. “Sembla que no t’ha de tocar mai quan ho veus per la tele, però a mi em va tocar”, lamentava. Laia Guitart, filla de l’Elisabet, era al seu costat quan explicava la “barbàrie” que els ha tocat viure en primera persona. Ella recordava, sobretot, “l’angoixa de no saber o eren” la seva mare i la seva àvia, perquè “se’ns acabaven els recursos. Amb el seu pare van buscar per Barcelona, mentre paral·lelament veïns, amics i fins i tot els alcaldes i regidors de Sant Hipòlit i les Masies de Voltregà “van moure cel i terra”. Van trigar cinc hores a trobar la mare i l’àvia “no era a cap llista”, recordava Guitart. De Pepita Codina no en van saber res fins l’endemà, quan finalment gràcies al suport dels Mossos la van acompanyar a la Ciutat de la Justícia i van saber la fatídica notícia. Caritg recordava les “hores horroroses” sense saber res de la seva mare en què “tenia el pressentiment que havia mort, però tenia esperança”. Lamentablement, “m’ha tocat viure aquesta experiència nefasta i no sabré mai el perquè”, apuntava. Guitart: "El més dur va ser el temps d'angoixa de no saber on eren la mare i l'àvia" La doctora Saladich va viure el 17 d’agost des d’una altra perspectiva. Des de fa prop de set anys és cirurgiana a l’Hospital Universitari de Vic. Aquell dia, però, feia la seva primera guàrdia a l’Hospital del Mar –ara treballa a Vic, Barcelona i Palamós–. Va entrar al centre hospitalari a les 3 de la tarda i a les 5 la van avisar de l’atemptat. Eren dos cirurgians adjunts de guàrdia i dos residents. Era l’hospital de zona i el que va haver d’atendre més pacients. Com a cirurgiana li va tocar coordinar el codi politrauma. Apuntava que molts metges que no treballaven també hi van anar a ajudar. Ella atenia els pacients al primer moment, com va fer amb la ferida de Sant Hipòlit. “Miràvem les possibles lesions, demanàvem proves i després decidíem si anaven a quiròfan, a l’UCI o a observació”. El gruix més gran de ferits el van rebre fins a les 10 del vespre, després ho feien els més lleus. Saladich en tot moment “era conscient que era molt extraordinari el que passava”. Deia que “a nivell professional em vaig sentir molt realitzada d’estar allà i ajudar”. La cirurgiana explicava que “són situacions molt adrenalíniques i és important que tot l’equip estigui coordinat”. Però després hi havia el contrapunt, va ser el moment de la parada “quan paren d’arribar pacients i has de parlar amb familiars: t’adones del drama humà”. I en sortir de l’hospital, “veus que el món segueix girant, és una sensació estranya”. Saladich: "Quan t'atures i has de parlar amb els familiars t'adones del drama humà" Elisabet Caritg sortia de l’Hospital del Mar la nit del 18 d’agost i tornava a Sant Hipòlit. Allà “t’adones que ha estat molt gros”. No entén per què els autors van fer el que van fer: “Tots els que érem allà som innocents, és injust”. La seva filla afegia que li provoca “molta indignació i impotència que et prenguin algú”. Caritg assegurava que des de llavors “tinc por de coses, que és el que volen, quan vas a llocs plens de gent tens por”. Segons ella, “això no t’ho treu ningú, i tens més por que un altre a qui no li ha passat mai res: ho pots pensar, però quan ja ho has viscut no et mouries de casa”, però s’ha de tirar endavant deia. Per contra, però, totes dues remarcaven la solidaritat i l’ajuda que van rebre per part de molta gent, des del personal sanitari, els Mossos, alguns dels quals van acompanyar Guitart a l’homenatge a les víctimes, els membres de l’Ajuntament, veïns del poble per l’homenatge que van fer a Pepita Codina i a amics i familiars. La conversa telefònica entre la pacient i la doctora continuava. Saladich estava contenta de la recuperació física de la pacient i els faria “il·lusió” trobar-se, però no podrà ser fins d’aquí a uns dies perquè la doctora ha marxat de viatge. “És una llàstima haver-nos conegut per una desgràcia”, apuntava Caritg. Una trobada les ajudarà a cicatritzar part de les ferides que van per dins i que costarà de tancar.

“És una llàstima haver-nos conegut per una desgràcia”

La UVic-UCC investirà doctora honoris causa la lingüista Teresa Cabré

Els partidaris de la variant de Roda tornen a tallar la carretera

Un cotxe cau per un marge de 4 metres a Sant Agustí de Lluçanès

Pressió del Parlament perquè es construeixi la nova escola de Santa Eulàlia de Riuprimer

LA PREGUNTA

Creu que tirarà endavant la jornada laboral de 37,5 hores?

Cau una bastida d'obra mentre l'estaven muntant, al centre de Vic

Accident entre quatre cotxes a la C-17 a Gurb

Un poble de pessebre fet pessebre

Enxampats dos lladres que volien robar a la cafeteria de l'Hospital de Vic

Un detingut per robar 13 patinets elèctrics de treballadors dels escorxadors d'Osona

Enxampen a Manlleu tres lladres reincidents

Encasten un cotxe a la botiga de Movistar de Ripoll i se n'enduen material

Detenen un home a Torelló que ratllava cotxes

Comencen les obres per millorar la connexió de la C-17 amb el polígon del Dolcet de Manlleu

Obre a Vic el segon parc lúdic infantil més gran de Catalunya