L’any 1942, en plena 2a Guerra Mundial, més de la meitat de França estava ocupada per les forces alemanyes. A la resta, al sud-est, hi havia un govern col·laboracionista –la França de Vichy– que Hitler va permetre després de l’armistici francès, signat dos anys abans. Aquest novembre, però, farà 75 anys justos que alemanys i italians varen acabar ocupant, també, aquesta zona. En aquell moment, molts membres de la resistència varen utilitzar els camins que pilots britànics i americans abatuts pels nazis i jueus ja havien utilitzat anteriorment, el “chemin de la liberté”, els mateixos que varen utilitzar els nostres exiliats de la Guerra Civil, els camins de la Retirada.
En aquest sentit, és significativa la història de l’espia Virginia Hall, una dona nord-americana que, en aquell moment, treballava per la Direcció d’Operacions Especials, l’exèrcit secret de Churchill. Nascuda a Baltimore (a l’estat de Maryland) va venir a Europa per treballar a l’ambaixada dels EUA a Varsòvia, i més tard a Turquia. En aquest segon destí és on va tenir un accident de caça que li va provocar una gangrena, que va obligar a tallar-li una cama, just per sota del genoll. Aquesta discapacitat va fer que no l’acceptessin quan feia l’examen oral per treballar al departament d’afers exteriors del seu país. Fins i tot va enviar una carta al Secretari d’Estat, però aquest li va dir que la decisió era final. Quan va començar la 2a Guerra Mundial va trobar refugi a França, i quan aquesta va caure en mans dels alemanys, va viatjar a Anglaterra, on es va oferir als serveis d’intel·ligència anglesos. El seu domini de l’anglès, el francès, l’italià, l’alemany i el rus, a més del seu coneixement del territori francès, va fer que l’entrenessin en l’ús d’armes, en comunicacions, en seguretat i en activitats de resistència, i l’enviessin altre cop a França, amb la documentació falsa i actuant com a periodista del diari americà New York Post.
Flagell de la Gestapo, va fugir quan Klaus Barbie, “el carnisser de Lió”, l’havia localitzada
A partir d’aquí, va començar una carrera que la va convertir en una llegenda dels serveis d’intel·ligència, organitzant xarxes de fins a 90 espies, reclutant famílies franceses per fer rutes de cases segures, donant suport mèdic, abastint d’armes i diners a altres agents… Entre d’altres, va avisar de la base de submarins que estava construint Alemanya al port de Marsella, que va ser destruïda per bombes aliades. Sempre va anar un pas per davant de la Gestapo, que buscava desesperadament “la dama coixa”, com la coneixien.
L’any 1942, però, va escriure una comunicat als seus caps on explicava: “Vichy sap la meva adreça… puc estar sent vigilada. El meu temps està a punt d’acabar-se”. Va ser llavors quan, amb dos agents més, va decidir posar rumb a l’estat espanyol per fugir del cap de la Gestapo, Klaus Barbie, “el carnisser de Lió”. Va traslladar-se fins a Vilafranca de Conflent amb cotxe i, a partir d’aquí, va fer prop de 100 quilòmetres a peu, passant pel Pic de la Dona, a més de 2.700 metres, per entrar al Ripollès i baixar fins a Sant Joan de les Abadesses, en ple novembre. Ho va fer amb una pròtesi de fusta de les que es posaven als anys 30, un tros de fusta pintada de més de tres quilos de pes, que no encaixava bé, que li provocava nafres, i que s’aguantava amb uns cinturons de cuir que Virginia es lligava als malucs. En un missatge que va enviar a Londres durant el recorregut ripollès, Hall va transmetre: “Cuthbert m’està portant problemes”. En aquell moment li varen contestar taxativament i amb la fredor d’una guerra: “Si Cuthbert és un problema, elimina’l”. El que no sabia l’oficial que havia pres la decisió era que Cuthbert era el nom que ella havia donat a la seva cama de fusta. Fa uns dies, la CIA nord-americana li va dedicar un article a la seva web.
{{ comment.text }}