“Pensava que seria una dona amb la salut delicada per sempre més, però des que em van operar puc fer tot el que espero a la meva edat.” Així resumeix Maria Rosa Vergés el canvi en la seva qualitat de vida gràcies a la cirurgia abdominal que li van practicar a l’Hospital Sant Pau de Barcelona, una experiència que el centre ha donat a conèixer aquest mes de novembre com una intervenció quirúrgica pionera a tot el món.
Amb teixit muscular de l’esquena, una vena de la cama i la connexió dels nervis, el centre barceloní va reconstruir la paret abdominal de Vergés, que havia quedat molt deteriorada a causa d’un accident de cotxe. Amb el temps, la zona ha guanyat força i sensibilitat i li permet fer vida corrent, gairebé com si res hagués passat.
Gràcies a la intervenció, ha pogut recuperar una rutina que es va estroncar a finals del 2019, quan un accident a Tenerife va tenir-la entre la vida i la mort. “Vaig estar ingressada tres setmanes a l’UCI i prop d’una setmana més a planta, fins que vaig estar prou bé per agafar un avió i seguir l’ingrés des de Barcelona”, recorda Vergés.
A part d’altres afectacions, amb el cop, se li va trencar part de la musculatura de l’abdomen i li va quedar afectat l’aparell digestiu. Una hèrnia de grans dimensions i una colostomia eren les seqüeles més visibles, però la debilitat a la zona li impedia fer vida normal i moure’s còmodament: “La bossa de la colostomia no em molestava gaire, la veritat, el pitjor era estar tan limitada, no poder fer cap esforç, ni agafar les meves netes, ni viatjar, i si estava estirada m’havia d’aixecar molt lentament”.
Per millorar el seu estat de salut, des de l’Hospital Sant Pau van veure factible posar en pràctica una intervenció capdavantera, si bé ja tenien la pacient en llista d’espera per sotmetre-la a una altra intervenció amb resultats menys prometedors.
La nova tècnica, ja consolidada, consisteix en l’extracció d’un múscul prescindible –ja hi ha altres a la zona que cobreixen la seva funció– de la cuixa o de l’esquena per col·locar-lo a l’espai afectat i, tot seguit, reconnectar els vasos sanguinis i els nervis perquè el múscul exerceixi la seva funció en un entorn corporal diferent a l’habitual i no s’atrofiï i quedi rígid.
“Vaig confiar en els metges sense saber que era una operació tan pionera”, afirma Vergés, que reconeix que si ho hagués sabut tampoc hauria dubtat a fer-ho perquè “en el pitjor dels casos ja hauria millorat perquè van aprofitar la intervenció per posar-me una malla sintètica, com ja se sol fer per cobrir els òrgans”.
Malgrat que l’operació realitzada el gener de 2022 va ser llarga, la recuperació se li va fer bastant còmoda, ja que només va haver de mantenir-se estirada els primers dies i fer molt repòs durant les primeres setmanes perquè tot es posés a lloc.
Després, amb el moviment del dia a dia, la zona se li va enfortir tota sola i la sensibilitat va anar en augment, a mesura que el procés de reinnervació es consolidava: “Durant els mesos posteriors, em van fer un parell de proves per veure com el nervi conduïa els impulsos elèctrics.
En la primera no van trobar cap millora substancial, però en la segona, uns mesos després, ja van veure que el nervi s’havia regenerat, que el múscul reaccionava i que tot havia estat un èxit”. A més, tampoc té cap seqüela ni molèstia a la zona de l’esquena, d’on van treure-li el múscul donant que van posar-li a la panxa.
Després d’intervenir Vergés, l’Hospital Sant Pau ja ha pogut operar quatre pacients més, tots ells amb sarcoma, un tipus de càncer que s’origina als teixits tous del cos. Es preveu que cada any es puguin fer entre tres i quatre operacions d’aquest tipus amb el suport d’un equip multidisciplinari integrat per cirurgians plàstics i generals, anestesiòlegs i personal d’Infermeria, entre d’altres.
Segons el centre, no existeix cap evidència científica que aquesta intervenció s’hagi fet a cap altre lloc del món, per això la consideren pionera.
Mentre els avenços quirúrgics avancen, Vergés s’alegra de la rutina recuperada després de la intervenció. Ara, pot tornar sovint a fer els trajectes habituals des de Barcelona, on resideix, fins a Vic per veure-hi la seva mare i la resta de la família, o les estades durant l’estiu a una casa familiar de l’Esquirol.
També ha pogut tornar a nedar, un dels hàbits que havia perdut, però no s’ha atrevit a anar més enllà i provar d’esquiar, una altra activitat física que també li agradava: “Amb 67 anys, ja fa temps que no esquio perquè em fa por que algú se m’emporti per davant, però nedar sí que nedo, no me n’estic!”. Tot plegat, com si no hagués passat res, la millor alegria d’una “vigatana” capdavantera en l’àmbit de la medicina, encara que com a pacient.
