“Partia de la base que si tots els tribunals m’han cregut i reconegut els fets tal com els explico, que és el més difícil en termes judicials, la sentència seria coherent i donaria sentit a la meva lluita contra un monstre. Desgraciadament he perdut la confiança en el sistema.” Aquestes frases condensen la ràbia i decepció d’una jove d’Osona a qui un amic va violar l’abril del 2019, quan ella tenia 18 anys. Tal com recollia l’edició de divendres d’EL 9 NOU, els fets van tenir lloc en una casa de Sant Feliu de Guíxols, tornant de festa, i d’entrada es va imposar al noi una pena de sis anys i mig de presó per agressió sexual i una altra de tres pel mateix delicte en grau de temptativa. Ara, però, en una carambola esperpèntica després d’un recurs de la defensa i l’aprovació de l’anomenada llei del “només sí és sí”, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha rebaixat la condemna a gairebé la meitat, un total de quatre anys i mig. Part de l’explicació rau en el fet que, amb la nova normativa, la pena mínima per una agressió sexual ha passat de sis a quatre anys de presó.
Això, que poden semblar números, són en realitat canvis que cauen com una llosa sobre les víctimes. I més encara si ja havien intentat passar pàgina i ara es troben que els seus agressors consten entre els més de 200 que es beneficien de revisions a la baixa o resolucions posteriors al moment en què va entrar en vigor la llei del “només sí és sí”. “Quan vaig llegir la sentència del TSJC em vaig ensorrar”, confessa la jove osonenca. A punt de graduar-se en Dret en una universitat de Barcelona, ja s’ho veia a venir, però igualment hi va haver impacte: “No m’entra al cap que després d’una violació de tantes hores s’acabi imposant una pena de quatre anys i mig de presó. El missatge que et venen com a supervivent és que se’t donarà suport, però sentències com aquesta trenquen tota la confiança en el poder legislatiu, l’executiu i el judicial”. La noia és especialment crítica amb el govern espanyol i la ministra Irene Montero, en el sentit que va tirar endavant la nova llei malgrat que òrgans com el Consell General del Poder Judicial ja havien advertit que beneficiaria els agressors. “Els polítics són els principals culpables d’aquesta bogeria”, assegura la jove, “ens han enganyat i a sobre es creuen amb el dret de parlar sobre els nostres sentiments”.
És per tot plegat que ella té previst presentar un recurs de cassació davant del Tribunal Suprem, amb l’esperança que conclogui que la condemna actual no s’ajusta a la cruesa dels fets: “Com a molt ens quedarem igual, però ho hem d’intentar. Quan vaig llegir la pena de quatre anys i mig em vaig sentir com si em diguessin que tot l’esforç de resistir-me al moment de la violació no havia servit de res”.
Malgrat la decisió de mantenir l’anonimat per qüestions legals, la noia assegura que ha pogut reconstruir la seva vida, i dona les gràcies a un entorn que “em va donar suport des del principi”. Aquesta mirada endavant entronca amb el plantejament de presentar-se a si mateixa com a supervivent en comptes de víctima, una etiqueta que remet “a persona dèbil, que fa llàstima. Jo considero que no s’ha de pensar en nosaltres i dir pobretes, sinó valorar el pas de denunciar i aguantar interrogatoris de judici en què es diuen moltes bestieses. Hem sobreviscut a una cosa terrible i tenim força perquè se senti la nostra veu”.
La jove posa èmfasi en com d’innecessari és torturar-se buscant explicacions: “Em vaig creuar amb un monstre i, com que jo no soc una mala persona, no puc entendre per què va fer el que va fer. No parlo mai de superar la violació, sinó d’acceptar que ha passat i aprendre a conviure-hi”.
