Fins ben entrats els anys vuitanta del segle passat, la companyia Telefónica era bàsicament una empresa i una marca estatal amb una plantilla que formaven sobretot treballadors de la resta de l’Estat, però “pocs catalans”.
Ho recorda Joan Muñoz, ara ja jubilat, que es va incorporar el 1988 a la central de Vic com a zelador, els operaris encarregats de manteniments i que anaven per les cases a preparar la instal·lació de les noves altes de telèfon abans que els empalmadors completessin la connexió a la línia.
Per aquest motiu, Vic “era considerada una escola”, per on passava molta gent però durant poc temps, “ja que la majoria preferien altres destins i n’acabaven marxant”. La llengua, la meteorologia i el fet de ser lluny de casa eren factors determinants per explicar tanta rotació.
Això no vol dir que entre les persones que durant la segona meitat del segle passat van coincidir en un moment o altre treballant a Vic no es creessin vincles i amistats que han perdurat en el temps, però que mai fins ara s’havien fet visibles en una retrobada conjunta.
La celebració del centenari de la companyia, que en l’àmbit corporatiu ha començat aquests dies, va ser l’excusa per muntar un dinar en què aquest dimecres van coincidir un centenar de persones a la Vila dels Masramon, de Vic. La immensa majoria, extreballadors, i quatre que encara estan en actiu.
“No va ser buscat, però finalment haurem estat pràcticament tants com els anys de l’empresa”, comentava una de les ànimes de la reunió, Juan Manuel Naves, que va treballar 40 anys a Vic des que s’hi va incorporar el 1967. “I aquí em vaig casar.”
Foto de rigor al marge, al mateix menjador els va acompanyar durant el dinar una petita exposició feta de records personals que havien aportat diverses d’aquestes persones i que acaben essent un retrat de tota una època. “Abans, el canvi d’una generació a una altra podria ser de quatre o cinc anys. Ara, si és que hi arriba, d’un any per l’altre ja es revoluciona tot.”
Com també ha passat, en un altre sentit, amb els treballadors. En el cas de Vic, per exemple, que va arribar a tenir operatives dues centrals telefòniques al carrer Sant Fidel i al Pere II, als anys vuitanta superaven el centenar de treballadors. “Ara en queden dos.”
Dimecres, a Vic, es van retrobar antics treballadors d’Osona però també de la resta de Catalunya i de l’Estat, com Extremadura, Madrid, el País Basc, Navarra, el País Valencià, Andalusia o les Canàries.
Sebastián Medina, per exemple, va venir des de Mèrida per a la trobada. Havia treballat a Vic en dues etapes, de 1981 a 1987 i a partir de 1991. “Sempre m’hi vaig sentir molt ben acollit, però la llengua era un problema, clar”, admet. “I la boira de l’hivern!” Havia fet els cursos per ser operari de Telefónica dins de l’exèrcit. Li van garantir plaça però no li trucaven “i quan em vaig moure jo em van oferir Tona, que vaig haver de buscar on era”.
Per Medina, la feina de Vic “va ser un gran aprenentatge”. I del bon ambient entre els companys de feina “en va acabar sortint fins i tot un equip de futbol”.
Ramon Delgado, cordovès, va treballar a Vic de 1982 a 1984, amb vint-i-pocs anys. “En feia exactament 40 que no hi havia tornat. M’agrada pensar que la ciutat ha mantingut l’essència del que era, amb el seu fantàstic centre històric medieval”, recorda. Vic ser “una experiència boníssima, que recordaré tota la vida”, deia.
També com a jugador de l’equip de futbol, que va arribar a estar federat i li va permetre conèixer pobles com Alpens i Rupit, d’on també té una anècdota: “Quan l’alcalde ens va veure amb els nostres mallots amb línies horitzontals ens va dir Els Abejitas. I aquest nom ja ens va quedar per sempre més.” Vic
