A finals d’octubre va dir que sí. A principis de desembre, El Sayol tornava a obrir portes amb una nova etapa. Clàudia Navío, de 26 anys, dissenyadora especialitzada en espais i gràfic, va acceptar la proposta de la seva sòcia, Manela Alegre, de 52 anys, d’assumir conjuntament el negoci. “Ho provem”, recorda que va respondre. Amb una condició clara: obrir al desembre per aprofitar la campanya de Nadal.
El mes previ va ser intens. Navío encara tenia una altra feina i defineix aquell novembre com “tirar-se a la piscina”. Buscar proveïdors, dissenyar la carta, decidir què volien que fos el nou Sayol i “pedalar perquè tot sigui possible”. L’horari actual comença a les 7 del matí i s’allarga fins a 2/4 de 4 de la tarda. Ofereixen esmorzars i vermuts, però el projecte va un xic més enllà del servei de cafeteria.
A la sala polivalent de la planta superior hi organitzen tallers i activitats culturals. Presentacions de llibres, ceràmica, trobades amb artistes. “A Ripoll hi ha pocs espais on fer aquestes coses”, explica. La idea neix del seu vessant artístic i de la seva implicació prèvia amb entitats i la comissió de festes. “Està tot molt mort i és important barrejar cultura i bars”, defensa.
Navío no coneix gaires joves que hagin fet un pas similar. Reconeix que no és fàcil ser autònom. A casa, però, ha tingut referents com el seu pare i la seva tieta, que han estat sempre autònoms amb la fusteria familiar. “La primera reunió amb el gestor espanta molt”, admet. Ella ja havia estat autònoma com a dissenyadora durant gairebé dos anys, una experiència que li ha servit per afrontar aquesta nova etapa.
Compagina els matins a El Sayol amb projectes de disseny. Treballa molt i diu que mentalment i físicament es nota cansada, però assegura que és un dels moments més feliços de la seva vida. “Si t’agrada, ho vius diferent.”
Abans havia treballat a Osona com a dissenyadora. Va marxar quan va veure que no guanyava prou i havia de combinar la feina fora amb l’activitat d’autònoma a Ripoll. Malgrat tot, sempre ha tingut clar que volia quedar-se a la comarca. “Soc molt d’arrelar-me aquí i m’agradaria que hi haguessin més oportunitats per a joves.”
El Sayol, amb prop de cent anys d’història, li va semblar una oportunitat per reactivar un espai emblemàtic i aportar moviment a un centre que el percep aturat. No sap on es veu d’aquí a cinc anys. A la seva sòcia ja li va dir que s’hi sumava, però sense marcar terminis. “Els joves també tenim por al compromís de per vida”, reflexiona. Tot i això, admet que aquests primers mesos han passat volant i que, ara per ara, s’hi veu uns quants anys.
En l’àmbit del disseny, considera que a la comarca hi ha poques oportunitats laborals en empreses, però també detecta un buit de servei que pot ser una oportunitat per a autònoms. “Si et mous, surt feina”, diu.
Als joves que dubten entre marxar o quedar-se els recomana “perdre’s”. Ella ho va fer: després de la universitat, de provar feines que no la convencien i de passar sis mesos a Tailàndia, va tornar sense tenir clar el camí. “En menys d’un any m’ha canviat la vida.” El seu consell és provar-ho: “Si tens clar què vols fer, tira’t a la piscina. Sempre ets a temps de dir fins aquí.”
Entre els bons records d’aquests mesos destaca els clients. El tracte proper i la idea que el cafè sigui una pausa. “Venir aquí és parar el temps.” Entre els moments més difícils, el fet que alguns proveïdors no es creguessin que una noia de 26 anys pogués ser copropietària. Sovint es dirigien només a la seva sòcia. “Ens empetitim molt els joves per culpa dels prejudicis que fa la societat.”
Navío defensa que, si es vol treballar, sempre hi ha alguna cosa a fer. El seu cas és una aposta personal per quedar-se i construir des d’aquí.
