Una malaltia “molt invisible i frustrant”. Així és com defineix el càncer d’ovaris Susanna Vilaseca, ginecòloga, professora de la Facultat de Medicina de la UVic i doctora del Consorci Hospitalari de Vic (CHV). Coincidint amb el Dia Mundial d’aquesta tipologia de tumor –el 8 de maig–, Vilaseca i la també ginecòloga i doctora del CHV Vanesa Álvarez aprofundeixen en aquesta patologia i fan pedagogia dels tipus de senyals que el cos ens pot donar per detectar-lo en fases inicials.
I és que tal com remarca la doctora Álvarez, el càncer d’ovaris “té uns símptomes molt poc específics” i això fa que moltes vegades “costi arribar al diagnòstic final”. En aquest sentit, remarquen la importància d’escoltar el cos i detectar situacions “que ens poden fer plantejar anar al ginecòleg i mirar-ho tot bé”. Es tracta de molèsties com “l’augment del perímetre abdominal, la sensació de pesadesa després de menjar o el sagnat vaginal sense un origen clar”. Álvarez comenta que aquests indicis “ens poden donar una pista”, mentre que Vilaseca afegeix que la possibilitat de millorar el diagnòstic “és pensar en la malaltia”, tant per part de les dones –fent una consulta i buscant l’expertesa del ginecòleg– com per part dels professionals, ja que amb una “exploració física o una ecografia ovàrica ja es poden detectar tumoracions”.
Tal com apuntava al principi d’aquest text Vilaseca, a la invisibilitat de la malaltia cal afegir-hi la sensació de frustració “tan pel pacient com pel professional sanitari”, ja que sovint les dones arriben a la consulta després de mesos “de símptomes silenciosos”, i més enllà d’informar que pateixen un càncer als ovaris cal explicar que es troba “en una fase avançada”. Les estadístiques mostren que el 48% dels casos detectats ja es trobaven en la fase més avançada –Estadi IV–, mentre que només el 3% es va caçar en l’estadi inicial.
Malauradament, a dia d’avui el càncer d’ovaris registra una taxa de mortalitat força elevada. Segons les dades facilitades pel CHV, transcorreguts cinc anys des del diagnòstic el 48% de les dones no va poder superar la malaltia.
Per fer-hi front, al CHV hi ha un equip de gineoncologia encapçalat per la doctora Sònia Moros. Un cop s’obté el diagnòstic, i valorat l’estadi de la malaltia, Álvarez apunta a un tàndem d’acció. D’una banda, “la cirurgia”, que té com a objectiu “portar el tumor al mínim residual”, i tot seguit, la quimioteràpia com a complement. En aquest camí cap a la recuperació, la part del diagnòstic es fa des del CHV, però en els casos que cal tractament quirúrgic es deriva a l’Hospital Clínic, “amb qui hi ha contacte permanent”.
Sense una eina útil per fer un cribratge entre la població i detectar perfils de risc abans que debuti la malaltia, en els últims anys ha guanyat importància la genètica aplicada “a determinats grups de persones”. A dia d’avui se sap que hi ha certa relació entre el càncer d’ovaris i una mutació genètica concreta. Així doncs, les persones amb càncer d’ovaris o de mama es converteixen en perfils “susceptibles d’iniciar un estudi genètic”. A través d’aquest “punt de partida” i de la mà d’un professional de la genètica es pot valorar si en aquella família “hi ha més perfils de risc”. Actualment, el CHV té identificades 30 famílies amb mutacions genètiques que incrementen el risc de patir càncer d’ovaris i 33 famílies amb alt risc però sense identificació de mutació genètica. En total, doncs, es fa un seguiment a 237 dones. Vilaseca i Álvarez remarquen la importància que l’estudi genètic “estigui dirigit per recomanació professional”, ja que fer-los “a cegues” no tindria sentit, “seria molt car i podria fer augmentar l’angoixa a determinades persones”.
A Osona, entre el 2017 i el 2021 el nombre de persones amb càncer d’ovaris s’ha mantingut estable al voltant de la desena de casos. El 2017 van ser 9; el 2018, 11; el 2019, 4; el 2020, 9, i el 2021, 8. Pel que fa al perfil de dones afectades, Vilaseca explica que es tracta d’una neoplàsia que sol aparèixer entre els 50 i els 70 anys, “ja en edats menopàusiques”, tot i que de manera esporàdica també es detecten casos “entre dones joves, fins i tot en la pubertat”.
{{ comment.text }}