Cristina Fernández Rovira és coordinadora del grau en Global Studies i professora a la Facultat d’Empresa i Comunicació, però abans de dedicar-se a la docència va treballar en diversos mitjans de comunicació, i això li dona perspectiva sobre tots els àmbits.
Llicenciada en Periodisme i graduada en Ciències Polítiques i de l’Administració, i es va doctorar en Sociologia i Antropologia. A més, té màsters en Conflictologia i en Integració Europea. S’ha especialitzat en l’estudi de les xarxes socials, internet i la digitalització, des d’una mirada crítica poc habitual.
D’aquí en va sortir el llibre Segrestats per les xarxes (Eumo Editorial), que va escriure conjuntament amb Santiago Giraldo. Era un crit d’alerta sobre l’efecte que tenen en una generació de joves que se’n declara addicta i no controla el temps que en fa ús. A banda de posar en qüestió la idea estesa que fomenten les relacions socials.
En una Facultat d’Empresa i Comunicació on hi ha estudis de Periodisme, és important diferenciar entre xarxes socials i mitjans de comunicació, és un tema que comenten amb els futurs periodistes?
Sí, perquè és fonamental. Com a professora veig que la seva forma de consum ha canviat tant que donen per entès que la informació és a les xarxes i ja està.
Els mitjans de comunicació queden fora del radar: diaris, televisió, ràdio… I que si ho consumeixen és en forma de continguts d’esports o entreteniment. Aquesta diferència entre el que és un mitjà de comunicació i una plataforma digital, personalment sí que he intentat treballar-la molt amb els estudiants perquè tinguin clares les característiques de cada un, on es pot trobar la informació de qualitat o com es pot verificar. A vegades és confús fins i tot per a ells, que estan especialitzats en comunicació.
Quan arriben a la facultat, són uns usuaris corrents, com qualsevol jove.
S’han d’adonar que necessiten ser experts en tot això, que no els val ser un ciutadà corrent que consumeix informació o entreteniment. Han de ser conscients de com fan la informació, què passa amb els mitjans i les plataformes… i que hi tenen una responsabilitat. Forma part del mateix procés de maduresa, d’entendre que jo soc responsable d’un producte informatiu, cultural o d’entreteniment.
Vostè ha estat a les dues bandes, el de l’exercici del periodisme i el de la docència. El gran repte és com torna a guanyar credibilitat el periodisme davant del “jo m’informo per les xarxes”?
És un gran repte, efectivament, i a la vegada complex. Veuen les xarxes com la seva vida, i no hi ha res fora d’això. Però dins de les xarxes hi ha una gran confusió entre entreteniment, amb molt de contingut banal, i informació. Intentem que assumeixin que hi ha uns mitjans tradicionals que no són perfectes però que tenen un prestigi per la seva trajectòria i per la feina que han fet. En general hi ha un procés en què tot s’ha desprestigiat. No només els mitjans, sinó en general totes les institucions que en podríem dir tradicionals, des de les polítiques fins a la mateixa universitat, que pateixen un descrèdit. Davant d’això hi ha les xarxes en què estem entretinguts i de tant en tant potser veiem alguna cosa que ens interessa i ja ho considerem informació. El repte el tenim no només les facultats, sinó les democràcies en general. I personalment, soc crítica amb l’ús que fan els mitjans d’aquestes xarxes, que ja sabem que són plenes de desinformació… i cada vegada més, ja veu que Zuckerberg també treu de la moderació de continguts a Facebook i Instagram. Si el que més hi ha és desinformació, els periodistes què hem de fer aquí dins?
És clar, els mitjans utilitzem les xarxes. Els nostres continguts es consumeixen en bona part a través d’elles, sovint com a notícies aïllades. La gent clica aquell enllaç i prou.
Això provoca una gran fragmentació de la informació. Va una mica en contra del que ha de ser el periodisme, que és donar context per entendre les coses que passen i les repercussions que tenen. Econòmicament, i segons alguns estudis, tampoc hi ha un gran retorn. Els periodistes omplen de contingut les xarxes però no sempre vol dir que vinguin a veure la teva web. Per tant, no ho rendibilitzes en forma de negoci amb la publicitat. Quan veiem els rànquings dels comptes més seguits a les xarxes, els mitjans no són mai dels primers. Hi havia aquesta idea que “hem de ser on és la gent”. Però i si actualment aquest espai va en contra de tot allò de què ens hem dotat com a democràcies? Entenc que és difícil, però penso que no hi hauríem de ser perquè ara… de què estem essent còmplices?
Ara estem assistint a un pas més: els magnats que controlen les xarxes fan campanya per les ideologies afins. Penso en el pòdcast d’Elon Musk amb Alice Weidel, la líder de la ultradreta alemanya. Sota el format d’entrevista, era una conversa entre dues persones en completa sintonia.
Elon Musk està interferint directament en processos electorals, intoxicant la política europea i interferint en conflictes: hem vist com Elon Musk, quan ha volgut, ha apagat els seus Stalink a Ucraïna o a Gaza. Estem veient fenòmens que van molt més enllà d’aquell primer internet somiat que compartíem. Això és una altra cosa. Actuen clarament en funció dels seus interessos empresarials o personals, o pitjor, de les seves dèries. No tenen ni tan sols un pla mundial, és purament interès.
Però també hi ha hagut altres moments en la història del periodisme en què els propietaris de mitjans interferien en la política. Des que William R. Hearst va excitar des dels seus diaris la guerra de Cuba. Què canvia ara?
La capacitat de viralitzar-se, d’arribar arreu a l’instant. Que tants milions de persones d’arreu del món segueixin un compte. I que el nivell de desinformació és molt alt: les mentides es difonen sense cap vergonya, ni els importa dir-les i que es vegi. Qui marca l’agenda avui? No és només que pengem continguts a les xarxes sinó que a vegades fem notícies a partir del que passa a les xarxes. Per lluitar contra això no hi ha cap altre mètode que el tradicional: molta lectura i molt debat. Llegir i contrastar.
Hi ha qui li dirà que les xarxes són un espai de llibertat davant dels mitjans tradicionals controlats pels poders polítics o econòmics.
Aquest discurs hi és molt. I s’ha d’explicar com funcionen les xarxes, amb aquests algoritmes que fins on podem saber (i no és gaire, perquè són molt opacs) agafen les nostres dades i dirigeixen el que veiem creant aquestes caixes de ressonància a partir del que el mateix algoritme creu que t’interessa consumir. Penso que tot això s’ha d’explicar. I fer-ho cada vegada més evident a tothom. Meta sabia que Instagram era una de les xarxes on es produïa més assetjament a menors i ho van tapar, per exemple. Com podem tolerar això? Si tot i difondre-ho no té repercussió, hem de reflexionar com a societat què estem disposats a acceptar i què no de part de les grans empreses tecnològiques. Els algoritmes, per començar, haurien de ser molt més transparents.
Vostè ha fet estudis comparatius entre diferents països europeus sobre el creixement de l’extrema dreta. Les xarxes en tenen part de responsabilitat, és a dir, hi ha fenòmens polítics que es produeixen sobretot pel seu impacte?
Les xarxes són un lloc on s’hi mou molt bé, l’extrema dreta. TikTok, per exemple, és un lloc on s’hi troben com peix a l’aigua, mostrant-se d’una forma molt desenfadada. Els altres partits tenen una manera de fer potser més tradicional, i en canvi el discurs emocional de l’extrema dreta es fa molt més viral.
Penso ara en Alvise Pérez i Se Acabó la Fiesta, que no va utilitzar cap mètode tradicional de campanya i a través de vídeos virals va arribar al Parlament Europeu.
I no només això, sinó dient molt clarament que era per afavorir la seva situació personal. No s’amaguen les mentides, i tampoc els interessos particulars.
El fact checking (és a dir, que els mateixos periodistes ens esforcem a desmentir notícies falses) és útil. O només en faran cas els convençuts?
És útil perquè no ens podem quedar quiets davant de les mentides, s’han de poder verificar. Arribarà a qui arribi, a l’audiència que ja tingui un pensament crític. Però el fact checking ara entra dins de la nostra feina.
Les regulacions dels poders públics són necessàries, o podrien ser contraproduents per a la llibertat de premsa?
La regulació la necessiten les plataformes. Estan actuant com si fossin mitjans quan en realitat no ho són. Tenen la mateixa responsabilitat, o més, però no es regeixen per les mateixes lleis i acaben fent el que volen. Acaba depenent de la seva voluntat. Als mitjans tradicionals hi ha més bagatge, mecanismes de correcció si s’ha fet alguna notícia incorrecta, però a les plataformes i actualment, no.
En aquest context que estem dibuixant, formar futurs periodistes és més difícil que només un parell de dècades més enrere?
Jo penso que sí. Hi ha discursos que fan forat entre els joves, com aquest que tots som periodistes, només pel fet de tenir el mòbil i les xarxes. Els joves han viscut entre l’individualisme i l’eufòria acrítica per la tecnologia. No han vist res més, i en els quatre anys que són aquí a la Universitat han d’adquirir una altra perspectiva. La Universitat ha de ser el lloc per reflexionar, amb totes les limitacions que pot tenir. Si no aquí, on? Jo els ho dic moltes vegades: aquí és el lloc on heu de pensar perquè, quan estigueu treballant, pugueu decidir com voleu fer les coses.
