Ricardo Orive està a punt de jubilar-se després de gairebé 40 anys com a guarda municipal a Roda de Ter. El 8 de juliol serà l’últim dia que es vestirà d’uniforme, però abans ja té dates importants marcades al calendari, entre les quals un dinar de comiat amb els companys de l’Ajuntament i un altre amb policies i vigilants d’arreu de la comarca d’Osona. En aquesta entrevista repassa trajectòria, com va venir amb la família des d’Úbeda, a Jaén, i anècdotes i vivències amb el distintiu d’agent 1002 clavat al pit.
Amb ganes que arribi el 8 de juliol?
Tinc sentiments contradictoris. D’una banda, la jubilació és una cosa que sempre esperes, però tendeixes a veure-la lluny. Ara que s’acosta em fa pena deixar la que ha sigut la feina de la meva vida. Estic trist i alhora content.
Com va començar de guarda municipal a Roda?
En acabar el servei militar em vaig interessar per oposicions, i les de Roda van ser de les primeres que van sortir, l’any 1986. M’hi vaig presentar i les vaig aprovar. D’entrada és allò que penses que serà temporal, o que més endavant passaràs a un altre cos, però al poble m’hi vaig trobar molt bé. Tant, que el 1992 em vaig examinar de mosso d’esquadra i també vaig entrar, però a l’hora de sospesar-ho va poder més com de còmode hi estava i el que em semblava que podia aportar a Roda.
Llavors ja hi vivia?
No. A Vic.
Però vostè no és nascut a Osona…
Vaig venir de petit amb la família des d’Úbeda, a Jaén. Al meu pare el van contractar com a conserge a l’institut Jaume Callís de Vic. Vivíem, també amb la meva mare i els meus germans, en un habitatge a dins mateix de l’institut. L’any que ell es va jubilar va ser el que jo vaig aprovar les oposicions a Roda.
Sempre havia tingut vocació de policia?
Em cridava l’atenció, per influència familiar a diferents cossos de seguretat. No és una feina que triïs per diners, sinó per les ganes de servir.
I diu que al poble de seguida s’hi va trobar bé.
La primera impressió va ser com de pel·lícula de l’oest: un lloc petit, amb no gaire gent i de bon portar. Però el dia a dia em va ensenyar que les coses no anaven per aquí. On hi ha persones hi passen coses, tant bones com dolentes.
Quins són els serveis més habituals d’un guarda municipal?
N’hi ha d’invisibles, com els expedients, que ens ocupen almenys dues hores cada dia; i llavors l’ordre a les entrades i sortides d’escola, les comprovacions i la gestió d’instàncies, el repàs del mobiliari urbà, els gossos… I sobretot els problemes entre veïns. Fem molt de mediadors. Evidentment que tothom és lliure de denunciar i, si ho vol, acabar als jutjats, però soc dels que penso que parlant la gent s’entén. Avui en dia saltem de seguida. Ens costa entomar els problemes mantenint una certa tranquil·litat.
Hi ha alguna situació en què vostè ho hagi passat malament?
Em vaig trobar que pocs anys després d’entrar al cos, la primera persona amb qui formàvem equip, el veterà, falsificava documents i me’n va intentar donar la culpa. Hi va haver un gran desplegament, detencions, vaig haver d’anar a judici a l’Audiència de Barcelona… I tot va començar d’una manera molt tonta, perquè jo havia multat un ciutadà que conduïa sense carnet i que estava al cas de les seves malifetes. Un altre cas gros va ser el 2017. I sorgit igualment d’una manera molt causal: ens va venir a veure una senyora preocupada per la seva filla. En començar a investigar vam descobrir que la seva parella estava posada en gihadisme. El que va venir després no va ser agradable i durant un temps fins i tot em va caldre protecció dels Mossos d’Esquadra.
En aquests 40 anys ha canviat molt la delinqüència?
I tant. Com la societat. Els últims temps notem la gent molt alterada. Atures algú per fer-li un avís de trànsit, sense intenció de denunciar, i de seguida te’l trobes exaltat. Ens fem un tip de demanar calma. Pel que fa a la delinqüència, abans era tot més domèstic. No hi havia tantes xarxes organitzades ni violència.
És difícil ser guarda municipal i alhora veí de Roda?
Sí, perquè les dues facetes no se separen. Aquest diumenge mateix estava fent un cafè, sense treballar, i vaig haver d’intervenir en un conflicte entre dos senyors. Amb el company de guàrdia vam haver d’activar els Mossos.
La relació amb ells ha canviat molt, oi?
Recordo que quan van començar a desplegar-se a la comarca, algunes nits ens carregaven al seu cotxe perquè féssim rondes i els ensenyéssim el poble. Era tot molt casolà. Actualment treballem coordinats, tenim telèfon directe, una emissora específica per consultar identificacions, matrícules… I ells també saben com i quan reforçar-nos.
Ha tingut mai cap estira-i-arronsa amb els governs municipals?
Entenc que som servidors públics. Estem a les ordres d’un equip de govern amb un determinat model de municipi. En aquests gairebé 40 anys hem tingut de tot, alcaldes que han mirat més per la seguretat i d’altres que menys, però en general se’ns ha escoltat. Vam començar que fèiem les patrulles amb el nostre cotxe particular. Ara tenim vehicles i material.
I efectius? Quants són?
Tres de carrera i dos d’interins. Penso que com a mínim en caldrien deu, perquè tots cinc no treballem sempre.
I ara què?
Sé que arribarà el dia de la jubilació, però encara no me’n faig càrrec. Més enllà de les ganes de viatjar a alguna ciutat europea, de moment no tinc res planificat.
I per a Roda? Què li agradaria els anys que venen?
Resoldre el problema de la travessera. El volum de vehicles és elevat.
Fa falta la variant?
Crec que sí. O, si no, un sistema alternatiu, però s’ha de trobar solució als moments de pic de cotxes. També apostaria per tenir vigilància a Roda les 24 hores. Una plantilla de guàrdies més gran que l’actual.
Es veu complint els tòpics de jubilat, com ara parar-se a mirar obres?
No diré que no [riu]. Sí que tinc clar que la nova etapa em demanarà un canvi de mentalitat, i segur que trobaré a faltar una mica de moviment. Tot i això, me l’imagino bonica i ara mateix ja estic rebent molt afecte per part dels companys i d’altres cossos de la comarca. Marxo amb harmonia.
