La bretxa digital és la desigualtat entre persones a l’hora de treure profit de la tecnologia de forma equitativa. Una realitat que, tal com exposa l’experta en bretxa digital Mar Beneyto, s’estudia observant el sistema de relacions d’una persona, i que pot afectar diferents perfils, un dels quals és la gent d’edat més avançada.
L’any passat el Laboratori d’Innovació Social i Digital de la UVic-UCC (LISD) va elaborar un estudi que deia que el perfil que es queda més fora és la dona gran d’origen immigrat, sense estudis i pocs ingressos econòmics. Per què aquest?
Després de fer l’estudi, en què hi van participar unes 260 persones, vam veure que aquest perfil era el que tenia menys tecnologia a casa, l’utilitzava per menys coses i que, a més, tenia l’autopercepció de tenir-ne menys coneixement. I aquí també hi afegiria les persones que no tenen xarxa, és a dir, sense família o amics i sense participar en cap entitat o organització de la ciutat, perquè no tenen a qui anar a demanar ajuda. Al final, les persones aprenem majoritàriament de les persones, més que de cursos. Per tant, la persona que està sola i aïllada no té aquesta oportunitat de compartir tecnologia.
Quedem-nos amb l’adjectiu de gran. En un panorama d’evolució de la tecnologia constant, sobretot des de la pandèmia que va obligar a fer-la servir molt, les persones d’edat avançada encara són de les que més pateixen la bretxa digital?
Encara es troba i, de fet, és més un tema d’ús i d’hàbits que no pas d’accés. En el moment en què no has estat ni en un sistema educatiu ni tampoc en un àmbit laboral mediat per la tecnologia, no creixes amb competència digital, sinó que la desenvolupes de més gran. Per tant, hi és encara, si més no en l’autopercepció. En l’estudi, de fet, va sortir que les persones d’edat avançada són les que s’autoperceben amb més dificultats en comparació amb els joves, o que tendeixen a demanar més ajuda. I això s’accentua en les de més edat, cap als 75 anys.
“Les persones d’edat avançada són les que s’autoperceben amb més dificultats”
És clar, potser hauríem de diferenciar què entenem per persona gran, perquè no és el mateix tenir 60 anys que tenir-ne 80.
Exacte. És que en res és el mateix, i digitalment tampoc. Trobes el perfil de persona de 65 anys que ja va tenir un contacte amb l’ordinador, potser una feina ja vinculada al món digital i, per tant, l’ha seguit, ja sigui per això o per interès. Però sí que és cert que amb majors de 80 ja és més complicat. A més, en edats més avançades s’hi pot afegir una disminució del rendiment cognitiu o alguna patologia, que fa que encara en quedin més fora.
Canvia també l’experiència entre persones grans de ciutat i de zones rurals?
Canvia, perquè va relacionat amb el tema de la xarxa. A les ciutats és més fàcil trobar llocs, ja siguin espais municipals o privats, on anar a demanar ajuda, com ara per saber com funciona un telèfon. Per exemple a Vic, hi ha persones que a part d’anar a l’oficina d’acollida municipal a demanar ajuda per fer un tràmit també van a la botiga on han comprat el mòbil, que a vegades acaba sent l’espai de referència. A més, en cas de no tenir dispositiu mòbil, a la gran ciutat trobaràs una biblioteca, centre cívic o escola equipada, i això a l’àmbit rural és més complicat.
Pel que fa al perfil més aïllat, quins són els obstacles més comuns que troba en el dia a dia?
Haver-ho de fer tot digitalment és l’obstacle actual més comú. Sense anar més enllà, La Meva Salut suposa un repte molt gran, així com la majoria de tràmits bancaris, també si desapareixen els punts d’atenció. Llavors, si les persones que ens movem, entre cometes, digitalment a vegades ja ens costa entendre alguns tràmits, imagina’t una persona que no té aquesta intuïció digital.
Quin efecte té?
A la Xarxa de Facilitació Digital de Vic (un projecte que lluita en contra de la bretxa digital), el perfil que més hi va és gent que ha de tramitar alguna ajuda de lloguer o una beca de menjador social. En aquest sentit, estic convençuda que aquesta bretxa digital el que fa és que hi hagi moltes persones que no estiguin informades de les sol·licituds o les ajudes a les quals poden optar.
Podríem dir, per tant, que l’exclusió digital és alhora una exclusió social?
Jo sempre dic que la bretxa digital no deixa de ser una extensió de la desigualtat social. No diu res de nou sinó que replica i amplia coses que ja passaven abans de l’entrada massiva de la tecnologia a la societat.
Com es resol?
Amb el cas de la Xarxa de Facilitació Digital de Vic, per exemple –que agrupa la Comunalitat de Vic, el Punt Òmnia, el CAP del Remei, la Creu Roja i el Laboratori d’Innovació Social Digital de la UVic–, el que fem és un projecte de veïns ajudant veïns. S’ofereix una formació sobre competència digital, així com de perspectiva d’interseccionalitat, a voluntaris, que després van a punts d’acompanyament per ajudar altres persones amb temes digitals.
“La bretxa digital no deixa de ser una extensió de la desigualtat social”
I més en l’àmbit estructural, què hauria de canviar?
Penso que s’han d’acabar les fórmules màgiques d’una formació plantilla que serveix per tothom i s’ha de passar a punts d’atenció o formacions més personalitzades. A vegades s’han deixat de fer formacions bàsiques de com s’engega un ordinador, quan encara hi ha gent que no sap engegar l’ordinador. Per tant, cal que hi hagi punts d’acompanyament, formació més personalitzada i, d’altra banda, també és molt important la investigació per anar revisant on som.
Veure com evoluciona per anar canviant a base d’això.
Exacte. Perquè, a més, intueixo que la intel·ligència artificial farà una estrellada amb el mateix patró, és a dir, de gent amb més risc d’exclusió o de vulnerabilitat sociodigital que quedarà fora. Coneixent l’estat de la qüestió actual mitjançant la investigació, s’han d’anar construint propostes que també penso que han de poder comptar amb capital i un canvi de mirada en l’àmbit de la política pública.
Com s’encara el tema de la intel·ligència artificial?
Jo sempre dic a tothom que no hi entra per por que s’hi posin, perquè si no quedaran enrere. Així com altres tecnologies es qüestionava si es quedarien, la intel·ligència artificial ha vingut per quedar- se. No s’ha d’obligar ningú a fer-la servir si no vol, però sí saber de què va, tant per saber per què la pot utilitzar com per què no. I també entendre què hi ha al darrere, com el tema de la protecció de dades, per protegir el ciutadà, sobretot aquell que es troba en més risc d’exclusió digital.
En aquest sentit, com es preveu que evolucioni la bretxa digital en les persones d’edat avançada?
Malauradament, i és important dir malauradament, intueixo que continuarà sent el que és –perquè no deixa de ser desigualtat social–, si no és que es faci una superinversió perquè això no passi. Mentre no es valoritzi socialment a tota aquesta generació, que un dia van ser nosaltres, veig molt difícil que canviï. M’agradaria poder ser més optimista.
