El manlleuenc Salvi Delmuns acaba de rebre la medalla d’or del Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona, un reconeixement als seus 50 anys de col·legiat. Nascut el 1940, la seva ha estat una vida consagrada a la cura del bestiar, sobretot boví i cobrint una àrea geogràfica que abastava de Toses a Centelles i des d’Alpens fins a Pruit. Abans de retirar-se, el 2005, també va exercir de veterinari municipal i va passar 14 anys d’interí a l’escorxador de Sant Vicenç o a l’illa càrnia de Vic.
L’afició pels animals li ve de petit, però en comptes de vaques va començar amb gallines…
La meva àvia tenia quatre gallines i cada any les feia vacunar de la pesta pel veterinari titular de Manlleu, el senyor Pujol de Vall. Jo, que no devia arribar als 10 anys, ja les hi aguantava. A casa teníem ocells, gats, gossos de caça… Tres finques amb explotació de bestiar.
I d’aquí l’interès per la veterinària.
Vaig acabar el batxillerat i quan va ser l’hora d’anar a la universitat, a Saragossa, als meus pares no els feia gaire gràcia. Em deien que havia de ser metge. És per això que vaig començar Medicina a Barcelona, a la Universitat Central i l’Hospital Clínic.
Però no li va agradar.
Tenia vocació de veterinari. Amb 18 anys ja em van deixar anar a Saragossa. Vaig completar els estudis sense problemes, els monogràfics del doctorat i quan teníem la tesi a mig fer, sobre la vaginitis granulosa de la vaca [una malaltia que provoca esterilitat], es va morir el meu padrí i la vaig deixar. És l’única cosa que em reca no haver acabat, perquè he estat als Estats Units, Israel, Alemanya, Anglaterra, França, Itàlia… He tret el nas a tots els països on hi ha vaques. Quan estudiava vaig tenir la sort de poder estar al costat del veterinari de Manlleu, senyor Joan Collell, que durant tota la carrera em va ensenyar molt. Un cop acabada, el senyor Joan Baucells, de Sant Hipòlit, va ser un altre gran mestre.
I per què es va acabar aficionant més a les vaques que als porcs, per exemple?
A la facultat vaig ser cap d’interns de la Càtedra de Patologia i el catedràtic era un gran especialista en vaques, fins i tot va muntar una ambulància per transportar-les. El senyor Collell i el senyor Baucells també en sabien un pou. I el tercer motiu són les pestes dels porcs: creia que la pagesia, prou tocada com estava, es podia mantenir tenint vaques una mica bones.
A Osona, però, hi ha acabat havent molts més porcs…
I sort n’hi ha! Voltant pel món, em vaig acabar de convèncer que la nostra terra no és país per a vaques: les cases de pagès són petites i no tenen prou terra. Els nois i noies que hi naixien van poder anar més a estudi que els seus pares i la demanda de mà d’obra de la indústria els va donar feina de seguida. Eren fiats, més responsables, més treballadors… I aquestes virtuts van atreure els industrials. Abans els únics ous que hi havia eren els de pagès, ara hi ha granges que en fan tants com vulguis; la majoria de porcs i vedells són dels escorxadors… Viure del camp està molt fotut, malauradament.
“La nostra terra no és país per vaques: les cases de pagès són petites”
Quin futur augura a les explotacions lleteres?
És complex. Hi ha menys consum de llet. Encara que potser es comprarà més formatge, els preus no donen per a gaire alegries. Has de comptar maquinària, mà d’obra… I la vaca, per més que doni, no dona prou. No veig cap remei per a les petites explotacions.
Vostè assegura que les millors vaques de llet són a Israel. Per què?
Han anat fent una selecció i la seva producció de llet no la igualen ni els Estats Units ni el Canadà. Allà vaig estar a The Volcani Agriculture Institute, punter al món en agricultura i ramaderia, i ja munyien tres cops al dia, donaven la grana de cotó, que aquí no es coneixia… Em va semblar que calia apostar per la inseminació i d’Israel en vaig importar dosis de semen una bona temporada, però després van detectar un brot de glossopeda en un ramat de xais del desert i el mercat comú europeu ho va privar.
EL 9 NOU de divendres dedicava un ampli reportatge a les mesures preventives per evitar la pesta porcina africana. N’hi haurà prou?
És vital que totes les granges tinguin bons tancats. Si travessés Franca i entrés aquí, hi ha tants porcs senglars… El senglar és un problema molt viu. No solament per la pesta, pot contagiar la brucel·losi, fins i tot la tuberculosi, i ara han perdut la vergonya, van fins al peu de les cases.
Encara que ja no exerceixi, és d’aquells que serà veterinari tota la vida. Es nota.
Gràcies a Déu he treballat per vocació. Quin plaer portar un vedell al món o una garrinada d’una truja que no pot parir, o guarir un animal malalt… He seguit sempre uns principis de cobrar a consciència, el preu just, i he tingut molt present una cosa que em va dir el meu pare: no comptis mai el que guanyes al cap del dia, perquè no en tindràs mai prou, i si no en tens prou, no seràs feliç. El que he fet no hauria estat possible sense l’Àngel, un col·laborador que vaig tenir 35 anys, i la meva dona, que va pujar quatre fills i va estar sempre al peu del canó. Als anys setanta, ella, des de casa, amb l’emissora ja m’anava informant de les cases i urgències que sortien. No hi havia mòbils!
Si li pregunto per una anècdota, quina li ve al cap?
He treballat sempre. No parava per Nadal ni per Cap d’Any. Un dia, en un part d’una vaca a les Llosses, amb el cuidant no ens en sortíem. Vam demanar ajut a la casa i l’amo, que era Bernabé Martí, espòs de Montserrat Caballé, ens va ajudar. Vam treure el vedell viu. La part més trista de la meva carrera, en canvi, va ser quan havíem de matar els porcs de la pesta a trets.
Matar els porcs per la pesta ha estat el pitjor de la meva carrera
A trets?
Amb carrabina del 22, no hi havia altra manera.
La d’avui no és la primera vegada que surt al diari, però normalment hi apareixia com a ocellaire.
Ui! És una afició que encara tinc, i mira que ha viscut una evolució un pèl negativa… Tot i això, l’hem de conservar com sigui, perquè és típicament catalana. Hi ha societats que fa més de 250 anys que estan constituïdes. La de Manlleu, fundada el 1858, la van crear tres manlleuencs. Un era el meu avi.
Parlant d’orígens, vostè és de Manlleu i viu a Vic. Ja dorm tranquil?
Orgullosament diré que només hi menjo i hi dormo. Mantinc casa a Manlleu i hi vaig cada dia. Estic molt agraït a Vic, però la meva família fa centúries que era a Manlleu i estic orgullós de ser manlleuenc.
De llet també en beu cada dia? Si diu que no, quedarà molt malament…
Sí, sí! Mig litre cada dia [riu].
