Després dels atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017, molta gent devia fer-se la mateixa pregunta: realment ningú va veure-ho venir? I si és així, com pot ser? Un sentiment col·lectiu d’incomprensió i estupefacció que es va sumar a la tristesa per les víctimes i que també van haver de pair les famílies, veïns, amics, professionals… que havien tractat amb els joves integrants de la cèl·lula terrorista.
Qüestions com quins indicadors van passar inadvertits o en què es fonamenten els processos de radicalització van aflorar socialment de seguida i en el judici de després, i també han motivat un estudi científic dels Mossos d’Esquadra que ara s’acaba de publicar a la revista acadèmica ‘Behavioral Sciences of Terrorism and Political Aggression’.
La policia catalana ha treballat en la recerca conjuntament amb un grup especialitzat de la Universitat de Còrdova i amb investigadors de les de Granada i Burgos, i extreu com a principal conclusió que, malgrat que els autors dels atemptats presentaven factors de protecció –feina, estudis o amistats no radicals–, aquests elements no van pesar prou per compensar la influència acumulativa de factors de risc més potents i interconnectats.
L’estudi descriu una radicalització fonamentalment presencial i familiar, i no tant a través d’internet, com sovint es creu.
“L’inici del procés es remunta al 2015, quan sí que era molt important la propaganda en línia d’Estat Islàmic, però basant-nos en la informació disponible, la que podem contrastar, en el cas de Ripoll va ser molt més transcendent la força del grup”, expliquen fonts de la Comissaria General d’Informació dels Mossos, que afegeixen que es tractava d’un “grup molt tancat: quatre parelles de germans amb molta influència dels grans sobre els petits i en què pesava fort la relació humana”.
Aquest vincle el va completar l’imam Abdelbaki es-Satty en la figura de líder espiritual, i es va reforçar mitjançant la identitat religiosa compartida i la percepció que Occident atacava l’Islam.
Tot plegat va derivar en actituds antidemocràtiques, segregacionistes i de justificació de la violència en tant que “resposta legítima”, les quals, segons l’estudi, secundaven tots els integrants de la cèl·lula.
Des del punt de vista psicològic, l’anàlisi destaca la importància de la “passió obsessiva per la causa” i la “cerca de significat personal”, ja que molts dels joves havien hagut d’entomar situacions vitals adverses i marginació, a més a més d’haver patit o exercit violència i conviure amb un conflicte d’identitat permanent arran de pertànyer tant a la societat catalana com a la marroquina.
A l’altre plat de la balança, el treball assenyala com a factors protectors que la majoria havien completat l’ESO i que la meitat tenien contracte laboral, tot i que principalment es tractava de “feines precàries, temporals i de baixa qualificació”.
També que els faltava suport i figures de referència en la família, malgrat que d’altra banda comptaven amb una xarxa social diversa quant a amics o companys d’esport.
L’autoestima i l’empoderament personal, que podrien haver frenat la radicalització, tampoc es van traduir en més resiliència, sinó que “van alimentar una visió messiànica i grandiloqüent d’un mateix envers la causa, fins a l’extrem d’arribar a sacrificar-s’hi”.
Basant-se en les evidències disponibles, els experts també apunten que els joves convivien amb grans mancances pel que fa a supervisió adulta, confiança social o participació en la vida cívica de Ripoll.
“El buit de tot això i de la família el va ocupar l’imam, una persona de més edat, amb més coneixement i que els nois podien fàcilment admirar”, expliquen des de la Comissaria General d’Informació.
La metaanàlisi utilitzada per a la recerca ha tingut en compte diversitat d’estudis sobre el terrorisme a Europa, centrant-se en el perfil d’individus de segona generació d’origen marroquí amb poca formació –i fins i tot pràctica– religiosa formal, però amb un gran sentiment de pertinença a l’Islam.
“Els factors de protecció perifèrics no tenen prou força si els de radicalització estan molt lligats els uns amb els altres”, expliquen els Mossos, “això ens indica que no només s’han de treballar els factors en si, sinó com trencar el lligam entre els de risc”.
Al parer de la policia, l’estudi és rellevant perquè confereix base acadèmica a un cas real, “el nostre, de Catalunya, entrellaçant el que vam viure el 2017 amb les descripcions teòriques ja existents sobre processos de radicalització”.
L’objectiu és continuar generant coneixement i, d’aquesta manera, estar alerta. “Entendre què va passar i posar-hi base científica segur que suma de cara a plans de prevenció”, conclouen des de la Comissaria General d’Informació.
