Quin record conserva de la seva arribada a Vic?
Ja no me’n recordo. En aquell moment venia de cap de seguretat ciutadana al Bages i acabava de pujar de sotsinspector. Tot era nou per mi i amb la il·lusió d’encetar una nova etapa.
Què s’emporta de tots aquests anys a Osona?
Soc un enamorat d’aquesta comarca. M’agrada molt, fins i tot m’hi desplaço els caps de setmana per fer activitats a l’aire lliure. Professionalment m’ha aportat molt i m’ha fet créixer. És molt heterogènica amb els municipis més grans, com Vic, Manlleu i Torelló, que tenen les seves problemàtiques amb la seguretat, però també amb els altres més petits que també tenen les seves. Llegir les necessitats dels 50 municipis d’Osona i donar-hi resposta no és senzill. He comptat amb un equip de persones molt gran i amb molt d’ofici que només puc donar-los les gràcies.
Què s’endú d’ells?
Tot allò més intens que recordes, en positiu i en negatiu, està relacionat amb les persones. Les coses que passen al nostre ofici és feina, però les coses que treuen la son o fan somriure estan relacionades amb les persones. Tenim desgràcies familiars, malalties o situacions complicades, però també estones de riures i converses. Aquestes són les coses que t’emportes. I a nivell extern, amb els policies locals, vigilants municipals i alcaldies, passa una mica el mateix, hem treballat conjuntament i hem viscut moments complicats, però hem tirat endavant. Quan tens aquestes relacions només recordes coses bones. Em quedo, doncs, amb les coses bones que he pogut aprendre.
Els seus companys el descriuen com una persona propera, atenta, agradable. S’hi sent identificat?
No faig cap esforç per ser-ho. Això és una empresa de serveis que presten persones. Llavors el més important són aquestes. És molt senzill i hem de posar l’accent en això, però no com a estratègia, sinó que t’ho has de creure. He anat ascendint, però intento mantenir el punt de policia de base. He estat al mateix lloc que la resta de companys. Sense ells no he fet res. Per tant, el capital humà és el més important que tenim.
Creu que el cos dels Mossos també posa l’accent en les persones?
El cos dels Mossos ha viscut un creixement important, en assumpció de competències i de personal. En un primer moment, sí que hi havia un estil de direcció potser més protocol·litzat i de mica en mica ha anat agafant aquest perfil més humà. Ara estem en un moment en què s’aposta molt per les persones. Ara bé, és veritat que traslladar aquesta importància des d’una comissaria és més senzill. Des d’una organització molt gran, com és la nostra amb més de 18.000 efectius, a vegades costa més de percebre.
També ens han dit que sempre està al peu del canó i es preocupa molt pels seus companys. Va patir el 2021 quan hi va haver l’assalt a la comissaria?
Estava aquí aquell dia perquè estava de guàrdia. Està clar que vaig patir, sobretot perquè ningú prengués mal. Va ser un fet greu i més que un punt d’inflexió va ser de reflexió. A més de l’atac, hi ha unes derivades posteriors. No li vull treure importància, però acte seguit, hem de fer la nostra feina i mirar quins aprenentatges i oportunitats hi ha darrere d’això.
I per la covid-19?
Va tenir un pacte important perquè teníem uns projectes que van quedar aturats. Va ser una parada, però nosaltres vam haver de continuar treballant amb baralles, detencions o violències de gènere. Va ser una situació complicada amb moltes incerteses. Com en altres professions, també vam haver de gestionar l’estat d’ànim de la nostra gent.
Quin altres episodis l’han marcat?
Em quedo amb aquells dels quals hem après. Cal reflexionar sobre la gestió de la seguretat del segle XXI. Hem après a refer sistemes per fer front a determinades qüestions i n’hem buscat de nous. Per exemple, a Manlleu vam tenir una època més complicada amb gent multireincident que cometien delictes contra el patrimoni. Des de la serenitat i interlocutant amb l’Ajuntament i la Policia Local vam treballar conjuntament per fer-hi front des de tots els vessants, des de la seguretat objectiva, és a dir, aconseguir reduir els delictes, fins a la percepció de seguretat, la subjectiva. Aquí en vam aprendre i s’ha fet bé. Podíem millorar? Això sempre, però d’on veníem on som, podem estar-ne satisfets.
De què s’aprèn del crim de Sant Hipòlit de Voltregà?
Doncs que hi ha molta feina a fer en l’àmbit preventiu, no exclusivament policial. És una situació molt greu, trista i complicada. En l’àmbit policial ho podríem acabar en la detenció, però cal mirar quines intervencions es poden fer prèviament i això no és només policial. Per exemple, quan nosaltres tenim un problema amb persones drogodependents que reiteradament cometen fets delictius contra el patrimoni perquè necessiten drogar-se, jo no hi veig un delinqüent, hi veig un malalt que delinqueix. Aquesta persona no deixarà de robar mentre no entri en un centre. No vull dir que no haguem de fer res, però hi ha casos que si et centres en les conseqüències i no ataques les causes, el resultat sempre és el mateix. Algú pot pensar que posar-lo a presó és un èxit? Jo no. La seguretat del segle XXI passa per treballar des de diferents agències amb corresponsabilitat. Ja estem començant a fer-ho en aquest sentit, però no és fàcil.
La relació entre societat i policia a vegades va d’extrems. Tot plegat són herois o els dolents de la pel·lícula. És una cosa que dol el cos? Costa de portar?
No vull ni que vinguin a abraçar-me ni que vinguin a tirar-me pedres. Personalment, em crec i faig la meva feina que per això em paguen. Som policies, ni legisladors, ni jutges ni fiscals. Tenim uns recursos, un encàrrec i una missió que és la seguretat de les persones. Hi ha qüestions controvertides, com els desnonaments, però complim la legislació vigent i les ordres judicials. Si es vol que la policia actuï diferent, s’ha de canviar la legislació i els jutges l’aplicaran.
Com definiria la comarca des del punt de vista de la intervenció policial? Què hi predomina? Ha canviat gaire la tipologia de delictes des que va entrar?
Tot canvia a la vida. Quan vaig entrar a treballar a la policia era una cosa i ara n’és una altra. Per exemple, llavors hi havia molt robatori a l’interior de vehicles a Vic i Manlleu. Era un tipus de delicte que realitzava molt la delinqüència local. De fet, hi ha una sèrie de delictes que estan molt relacionats amb moments vitals de persones. I en una comarca com aquesta, on no ens movem amb unes dades de delictes molt grans, si hi ha un grup de persones molt actiu ens impacta.
I ara què predomina?
El cas més clar de tots, aquí, a Catalunya, a Europa i arreu són les estafes per internet, que estan creixent exponencialment. Per això s’ha creat una regió policial virtual. En tot cas, els furts i les estafes estan entre els dos principals delictes.
A quin índex es troba la resolució dels casos?
Al voltant del 35% i el 40%. Hi ha alguns tipus de fets que tenen una resolució molt alta. Quan en algunes juntes locals només parlem de delictes contra el patrimoni, que són el 75%, és perquè no n’hi ha de greus contra les persones. I això és important. Si en tinguéssim de greus, riu-te’n dels delictes contra el patrimoni.
Quins tenen una resolució molt alta?
Els delictes contra les persones. Van des de les amenaces, lesions, violència de gènere, contra la llibertat sexual, fins a les agressions sexuals. N’hi ha pocs, però les resolucions són del 90% perquè la gran majoria l’autor és conegut. Els delictes del trànsit també tenen una resolució alta perquè estan relacionats amb l’activitat policial. És a dir, com més activitat hi ha, més delictes hi ha. Si no poses ningú controlant el trànsit ni fent tests d’alcoholèmia, no hi haurà delictes. Passa el mateix amb els delictes contra la salut pública. Com més recursos hi posem, més delictes afloren.
I a l’altra cara de la moneda?
Alguns dels delictes contra el patrimoni. Tenim una resolució molt baixa en els furts i estafes, mentre que els robatoris amb violència i intimidació és més alta. Aquí també hi ha reincidència i, per tant, són persones locals que tenim capacitat generalment d’identificar.
I entremig?
Hi ha els robatoris a domicilis i establiments.
Que algunes investigacions es portin des de Manresa en dificulta la resolució?
No, passa en comptades vegades. Amb la regió policial hi ha dos tipus de relació: la jeràrquica, que ens marca les estratègies a seguir, i la de donar suport a les àrees bàsiques. Tota la macroestructura de Mossos d’Esquadra està per donar suport al territori. Això és el tot. El sentit de la policia és donar servei al ciutadà. Allà tenim agents i comandaments amb un nivell superior de formació. Se’n fan càrrec ells perquè requereix una especialització. Això ens permet també que aquí puguem continuar amb la resta de coses. No es pot parar la màquina per destinar recursos a investigacions més complexes.
Han arribat una dotzena de nous agents a Vic. Per molt que es graduïn noves promocions, mai n’hi haurà prou?
Per fer què? Perquè mai hi haurà ni prou metges, ni docents… Els darrers anys hem anat incorporant gent nova i això ens ha donat oxigen i tenim més capacitat, potència i musculatura. Però no només això. També incorporem gent d’una altra generació que ens dona una visió diferent i aporten frescor. La combinació espectacular és posar una persona nova amb una amb experiència, que té bagatge, molt d’ofici i una motxilla ben plena de vivències.
Més policia és igual a més seguretat?
De policia n’hi ha d’haver, però els problemes de seguretat, a vegades, tenen causes que són molt transversals. Hi hem de ser, hem d’actuar de forma reactiva, però sempre hem de llegir més enllà, preguntar-nos per què passen aquestes coses. I tots sols fent prevenció i buscant les causes no ens en sortirem.
Ha aprovat les oposicions per fer d’intendent. On va?
Vaig al Complex Central Egara com a cap de la nova Divisió Tècnica de Seguretat Ciutadana i de Planificació de Dispositius. Crec que puc aportar tot el coneixement dels anys que he estat al territori amb diferents responsabilitats.
Osona és la comarca on es van començar a desplegar els Mossos ara ja fa gairebé 30 anys. Què creu que significa pel cos aquesta comarca?
Quan vaig venir aquí vaig pensar que passava a ser al cap de la comissaria del desplegament. És una mica romàntic, però per mi és un privilegi i un honor haver treballat aquí.
Li sap greu marxar? Està content amb el canvi?
M’entristeix marxar d’aquí perquè s’hi està molt bé, però m’hauria sabut més greu haver-ho fet abans. Amb quatre anys de cap pots desplegar les idees que tens. A més, quan decideixes promocionar a certs nivells ets bastant nòmada. De tot arreu, t’emportes coses bones. I aquest canvi ara m’il·lusiona.
I els de casa estan contents? El veuran més o menys?
Visc a Manresa. D’allà a Vic tinc el mateix que de Manresa a Terrassa. La meva dona ja sap que amb aquestes responsabilitats la vida personal es veu afectada sí o sí. Hi ha unes necessitats que s’han d’atendre.
