Amb tot just 6 o 7 anys ja va començar a acompanyar el seu pare, en Ramonet de Bartrons, pasturant ramats de xais i ovelles amunt i avall. A l’olostenc Josep Salvans, en Cuca, ningú no li va demanar si volia ser pastor, però de seguida que s’hi va ficar “em va agradar”. Va quedar atrapat a una professió que ha exercit i defensat durant més de 60 anys.
Ara, amb 75 anys i ja jubilat, mira enrere amb un punt de nostàlgia –“les ovelles sempre m’han agradat molt”–, conscient que aquesta és una feina que s’està perdent. El seu és un dels 17 testimonis que recull el llibre Pastors i ramats. Retrat d’un ofici que desafia el pas del temps (Cossetània, 2025). Dijous passat es va presentar a la llibreria Muntanya de Llibres, de Vic, amb la presència dels dos autors, Pep Puig i Xavier Bayer, i del mateix Salvans.
Donar-hi format de llibre va ser una proposta que Cossetània va fer a aquests dos divulgadors i realitzadors de Vilafranca i la Llacuna, que el 2019 havien iniciat un cicle de documentals que, sota el mateix títol, van ser emesos pel Canal 33. En total van entrevistar 17 pastors i pastores, entre els quals Josep Salvans i Carles Suriñach, veí de Sora.
“Volíem que aquest treball servís per constatar la importància d’un ofici en vies d’extinció i valorar la feina dels pastors”, va detallar Pep Puig. I és que, d’aquí a pocs anys, “s’aniran perdent molts dels seus coneixements adquirits durant segles”.
Els autors han pogut constatar que, malgrat que “tots fan la mateixa feina”, cada pastor “té les seves coses i una manera personal de connectar-se a la terra i al bestiar”, detallava Bayer. De la trajectòria d’en Cuca els va sobtar una singularitat: “És l’únic pastor que fa vacances”, somreien.
I és que, més enllà de menar els seus ramats, Josep Salvans ha estat, entre d’altres, impulsor dels gegants d’Olost, membre actiu del grup excursionista local –l’any 1976 va arribar a participar en una expedició del Bages al cim del Makalu– i un viatger empedreït, a la recerca dels racons més recòndits del planeta. I malgrat aquest esperit lliure i tastaolletes, es va mantenir sempre fidel a la professió heretada.
“La vida de pastor és difícil i molt poc reconeguda”, admetia dijous. Factors com els preus de la carn, la burocràcia o la tendència general cap a l’estabulació dels ramats està condicionant el futur de l’ofici, malgrat iniciatives com la creació de l’Escola de Pastors i Pastores de Catalunya.
En aquest sentit, consell per a futurs navegants: “La teoria està molt bé, però si algú vol aprendre l’ofici li recomano que vagi tot un any darrere d’un pastor”.
Mentrestant, però, es continuen perdent ramats d’ovelles any rere any. I l’entorn de les comarques d’Osona i el Lluçanès n’han viscut últims exemples: “De cinc ramats que hi havia, quatre s’acaben de vendre a un ramader de Pubill d’Areny, a prop de la Franja”, anunciava Salvans, que també ha estat membre actiu de l’associació Camí Ramader de Marina per promoure els vells camins de la transhumància.
“El de pastor és un ofici que s’ha d’anar aprenent dia a dia, i si el perdem costarà molt de recuperar tot aquest saber popular vinculat al paisatge, la natura i el bestiar”, insistien els autors.
