Va ser un dels periodistes més influents en l’època que el règim franquista començava a decaure. La seva columna a El Correo Catalán, amb el títol “Cada cual con su opinión”, des d’on feia comentaris de l’actualitat política, era llegida per tothom, “fins i tot pels ministres de Madrid, que se’ls miraven amb la lupa de la censura i la indignació sempre a punt”. El desaparegut Manuel Cuyàs recorda que el periodista Wifredo Espina (Vic, 1930) va arribar a ser “un mestre d’escriure entre línies” per esquivar la censura.
Lluís Foix afegeix que Espina “pessigava dia sí i dia també” el govern franquista un cop la llei de premsa de Manuel Fraga, llavors ministre d’Informació i Turisme, suavitzava la censura i el control del règim: “Opinava del que li semblava. Sabia, però, que les línies de l’autoritarisme franquista no permetien traspassar ni les insinuacions sobre els abusos del règim”. Ell ho feia, poc o molt, però ho feia i per això els seus articles dominicals –unes opinions que sobresortien per la seva frescor, independència i criteri propi– eren de lectura obligada. Les opinions de Foix i Cuyàs formen part del recull d’articles 70 anys de periodisme.
Wifredo Espina vist per 30 autors, que recentment se n’ha fet la segona edició. Espina acaba de fer 93 anys. Prefereix respondre el qüestionari per correu electrònic. Viu entre Barcelona, “on tinc els serveis mèdics més a prop”, i la casa de Castellterçol, “on el silenci i la calma permeten concentrar-me i reflexionar”. Fa poca vida social i escriu poc, tampoc concedeix entrevistes. Aquesta és una excepció: “Espero que no sigui l’última”, bromeja. El llibre, diu, li ha fet molta il·lusió per “les paraules plenes d’estima” que li dediquen “tants autors il·lustres”. Tot i això, a aquesta edat diu que es relativitza més tot: hi ha una barreja de goig per haver format una família i una carrera professional reconeguda, però també hi ha un sentiment de nostàlgia. “Nostàlgia d’uns anys en què tot era futur, projecte i il·lusió” i que ara es barreja amb “una creixent tristesa en veure que tot s’acaba, que ja no estic en la recta final, sinó en el final de la recta”.
Agraeix els elogis, però utilitza el qualificatiu planià de “collonades” per modèstia i per situar-los en la seva justa mesura. Ell es mostra satisfet, especialment, d’haver contribuït “a l’esforç col·lectiu d’instaurar una convivència més democràtica amb la ploma”. I, sobretot, d’haver posat el seu gra de sorra en la llibertat de premsa, un dels pilars de la democràcia, promovent que la clàusula de consciència i el secret professional fossin reconeguts en la Constitució de 1978.
És crític amb el periodisme actual: “La premsa ha passat de ser el quart poder que havia de controlar la resta a ser un instrument al seu servei”. Tot això provoca que s’imposi una societat “banal i frívola” que silencia els crítics i fa d’altaveu del pensament únic i gris; “de tarifa plana”, conclou. Ara qüestiona la independència dels mitjans i d’alguns professionals: hi ha “massa periodistes polítics i polítics periodistes”. Creu que massa sovint es deixa de banda un codi deontològic que els periodistes catalans van ser dels més avançats a implantar-lo.
Es feia abans millor periodisme que ara? Tot i que admet que ell no pot ser imparcial, sí que considera que durant la transició hi va haver un impàs amb molta llibertat: “L’Estat anava reculant en la censura i els poders econòmics no s’atrevien encara a imposar-se sobre les redaccions i les firmes més reconegudes”. Per ell, la relació entre els periodistes i polítics hauria de ser “professionalment, distanciada; humanament, correcta”.
Articulista en diversos mitjans com La Vanguardia, l’ABC o també EL 9 NOU, Espina és autor de diversos llibres. Un dels destacats és Quan volien silenciar-me. Memòries d’un periodista inconformista, on repassa la seva trajectòria, des que el van fer fora de L’Ausona per haver proposat eliminar el jou i les fletxes de la capçalera, la història d’El Correo Catalán, del qual va ser subdirector, o la fundació del Centre d’Investigació de la Comunicació. Li agrada recordar la seva vinculació amb EL 9 NOU. Curiositats de la vida, va néixer un 3 de març i EL 9 NOU també va sortir al carrer per primer cop aquest dia, tot i que amb 48 anys de diferència. Però a més, Espina va ser protagonista d’una de les primeres edicions, la del 10 de març de 1978. La seva fotografia a la Sala de la Columna fent el pregó del Mercat del Ram era la que obria la portada així com el titular amb el seu discurs fent un clam a favor de l’autonomia de Catalunya en un moment en què encara no s’havien escollit els ajuntaments democràtics. Collonades, en diu ell.
{{ comment.text }}