EL 9 NOU i EL 9 TV van organitzar dimecres passat una taula rodona per presentar el dossier monogràfic que es va distribuir la setmana passada sobre la salut mental d’infants i joves, un tema que requereix una anàlisi pausada en contrast amb la rapidesa de la societat actual.
Conduïda per la cap de Política i Societat d’EL 9 NOU i coordinadora del dossier, Txell Vilamala, va comptar amb la participació de la psicòloga clínica d’Osona Salut Mental-CHV Eulàlia Izquierdo, l’artista Paula Valls, amb un testimoni personal d’haver patit anorèxia, i la psicòloga d’Osonament Carlota Noguera.
Totes tres van coincidir en una preocupació creixent per l’increment de patologies, com els trastorns afectius i alimentaris, que es va accelerar amb la pandèmia i que es relaciona amb l’ús generalitzat de les xarxes socials.
Un repte crucial és la necessitat de millorar la detecció i intervenció precoç per reduir l’estigma que impedeix als joves demanar ajuda abans que el malestar esdevingui greu. Les ponents van emfatitzar que la solució passa per un enfocament preventiu i la col·laboració activa en xarxa entre recursos comunitaris, com el programa Ocell de foc, i els serveis especialitzats.
A més a més, es va destacar el paper vital de les famílies i l’entorn proper com a pilars de suport, essent essencial la seva conscienciació i formació per evitar delegar tota la responsabilitat en els serveis públics.
Aquestes són algunes de les idees clau de la taula rodona:
Eulàlia Izquierdo
- Em preocupa que molts infants i joves no tinguin un procés de maduració personal que els permeti desenvolupar recursos reals per gestionar emocions i afrontar situacions positives i negatives de la vida.
- Veig un augment molt clar dels trastorns d’ansietat, de l’estat d’ànim i dels trastorns de conducta alimentària, relacionat també amb l’impacte de pantalles, xarxes socials i ideals impossibles.
- Necessito treballar amb diagnòstics però intento prioritzar les dificultats i les necessitats de cada jove, per evitar que una etiqueta esdevingui la seva identitat i limiti el canvi.
- Crec que calen més professionals especialitzats en salut mental infantojuvenil i millor organització perquè el temps s’orienti sobretot a l’atenció directa i de qualitat.
- Considero clau el treball en xarxa i l’atenció integrada amb altres serveis del territori, perquè només així podem evitar duplicacions, detectar abans i acompanyar millor.
- Vull que la transició de la infància a l’edat adulta no sigui un tall als 18 anys, sinó un pas acompanyat, flexible i adaptat al ritme real del neurodesenvolupament dels joves.
Paula Valls
- He après que posar paraules al meu malestar i explicar el meu trastorn de conducta alimentària ha estat una eina de supervivència i també una manera d’ajudar altres persones.
- Reconec que vaig normalitzar etapes de molta tristesa i foscor, i ara sé que hauria necessitat que algú m’ajudés a entendre que allò no era “normal” i que mereixia ajuda abans.
- Accepto que tinc una personalitat molt emocional i tendència a l’obsessió, i que això és un gran recurs creatiu però també un risc que he d’aprendre a regular i protegir.
- He descobert que les pantalles i les xarxes poden ser molt malaltisses per la comparació constant, però que, ben utilitzades, també poden ser una eina útil per a la meva feina artística.
- Necessito un entorn implicat, format i present (família, parella, amistats) perquè la meva recuperació no és només el temps al centre, sinó sobretot el que passa fora.
- Reivindico el dret a parlar de la meva malaltia quan vull, però també el dret a no haver d’anar sempre amb “la capa de superheroi” i a no quedar reduïda al meu diagnòstic.
Carlota Noguera
- Em preocupa arribar als joves massa tard, quan el malestar ja és moderat o greu, i per això poso l’accent en la detecció precoç i la prevenció.
- Veig que l’estigma no és només cosa dels joves, sinó sobretot de la ciutadania en general, i considero essencial treballar-lo en escoles, esports i espais comunitaris.
- Defenso que no tots els joves han d’arribar al servei especialitzat: si des de comunitat intervenim bé i a temps, evitem col·lapsar el sistema i reduïm patiment.
- Crec molt en programes comunitaris com Ocell de foc, que es desplacen als espais on ja són els joves i fan fàcil demanar ajuda per malestars lleus o inicials.
- Entenc la família, l’escola, l’esport i altres agents socials com a peces clau; cal dotar-los d’eines perquè siguin detectors i acompanyants, no només derivadors.
- Imagino la cura de la salut mental com un espai comunitari ple de relacions reals, amb joves parlant tant del que fa mal com del que fa bé, potenciant les seves capacitats més que les seves dificultats.
