“La tradició dels perdedors de la Guerra Civil, sense ser tan vistosa, és la nostra”

Juntament amb Montse Muntadas i el dibuixant Jan, l’arquitecte ripollès Santi Llagostera acaba de publicar La casa del dibuixant, una obra en forma de còmic sobre l’arquitectura de muntanya ripollesa. La casa del dibuixant reincideix en l’arquitectura de muntanya ripollesa?A mesura que vas vivint, vas entenent més coses, i en el pròleg faig una síntesi de com està l’arquitectura popular i de pagès. Parla de les tendències que s’haurien de mantenir. La idea és catalogar una idea per tal que es mantingui la personalitat d’aquesta arquitectura. Ja fa anys que són els garants d’aquest estil arquitectònic, des que en van fer unes làmines als anys 2000 explicant quina mena de cases predominaven a la comarca.Sí. Veiem que hi ha diversos punts que s’haurien de tenir en compte, i en realitat no s’hi estan tenint. Un és el morter de calç, perquè els arquitectes continuen fent saltar l’arrebossat. Un altre que les cases de pagès tenien a dalt un espai per assecar el gra, que afavoria que la barbacana fos molt prima. I no sortia pels quatre cantons, sinó com a màxim la volada era a dos cantons. També hi ha la fusta pagesa que es tractava amb betums, que quedava fosca. Ara es fa amb vernissos i queda clara. La façana es fa amb pòrtland gris, la fusteria clara, el gruix de la teulada és superior per l’aïllament, els porticons van per fora en lloc de per dins. El disseny global canvia, i en aquest còmic es parla de totes aquestes coses en sentit positiu, alhora que es recomanen set o vuit llibres per llegir. Ah, i el còmic regala les postals de quatre cases de pagès dibuixades per Jan per poder enviar, i compartir l’arquitectura del nostre territori. Creu que aquesta és una guerra perduda o encara hi ha camp on defensar-la?Es tracta d’una arquitectura que en un 70% o 80% encara existeix al camp i als pobles rurals. És una arquitectura dels Països Catalans i de tota la península en realitat, feta amb fusta, amb cal, amb teula i amb pedra. No cal parlar de guerra perduda, sinó d’una reflexió cap als planejaments, cap a una part legal, per defensar aquesta mena de procediment tradicional. Cal treballar-hi pel dia a dia perquè el planejament municipal decideixi tenir-ho en compte. De moment, però, no hi és. Als POUM dels principals municipis de les comarques gironines, l’arquitectura més pobra, o més senzilla, o que no és noucentista o modernista o clàssica, no existeix. No té cap categoria, i, per tant, no hi ha ningú que cregui que cal protegir-la. Es continua conservant aquesta tradició arquitectònica quan es fan cases noves?La tradició va lligada als materials. Quan el pagès tenia la pedra i els arbres al costat, feia una arquitectura relacionada amb aquestes matèries. A partir de 1960, els pagesos comencen a fer els coberts per guardar-hi el tractor amb totxana i uralita, perquè eren els materials més econòmics, que condicionaven l’arquitectura popular. No és la pedra i la fusta que ja era molt cara. Era una arquitectura per a gent de molts cèntims. Aquesta és l’altra reflexió. L’arquitectura popular depèn dels materials menys costosos en cada moment. Un pagès o un home amb recursos limitats difícilment farà servir materials nobles. O sigui que el que abans eren productes econòmics, s’han convertit en superlatius?Correcte. Els estudis d’arquitectura que guanyen premis i es consideren els Messi del seu àmbit, tenen en compte aquestes premisses?Diria que hi ha arquitectes que tenen prou nivell i que mantenen la idea que les mides de les barbacanes no poden ser excessives, la tenen ben interioritzada. Ara gairebé ningú posa ciment pòrtland gris sinó ciment blanc o calç. La fusteria també tendeix a ser fosca. I alhora hi ha molts altres despatxos que passen de tot, però els que tenen un cert nivell, i han llegit més, o reflexionem més, ho coneixen. Estem parlant de proporcions i bellesa. Això és del que parlem quan ho fem de patrimoni. Fa uns mesos l’Ajuntament de Ripoll va aprovar una carta verda per tenir en compte quina mena d’arbres es poden plantar al municipi. En l’àmbit arquitectònic aquest seria l’objectiu de cara a incorporar-lo en el pla general?Sí. Per mi caldria precisar. El catàleg exhaustiu de masies que teníem hauria de dir quina mena d’arquitectura ens cal. Però no el que es va fer no precisa ni la volada de la barbacana, ni el gruix de la façana, ni el morter. Es parla d’aspectes més tècnics de la propietat o de singularitats de la finestra. En quins casos ho troba a faltar?Vaig mirar-me les normes de la Mancomunitat de la Vall de Ribes, que diu que les façanes de les cases cal que siguin de pedra. Si et mires fotografies de fa noranta anys t’adones que hi ha cases que són de pedra i d’altres que són fetes de calç. Allò és molt amunt i, per tant, molt alpí. Aquest és un mite que té arquetips imaginaris que cal canviar. És la reflexió. Sembla que estiguem en una altra òrbita, però quan vas dècades enrere t’adones que no cal perquè la nostra tradició era una altra. Quan vostè veu un poble nou com La Molina, amb cases suïsses, s’horroritza?La història de l’arquitectura és molt complexa. A la Cerdanya, als anys cinquanta, apareixen arquitectes, que igual com a la colònia Espona de Sant Joan, hi ha pendents de teulades que no són del 25% o 30% sinó molt més. Aquests arquitectes, com Duran i Reynals, feien les grans cases a Puigcerdà, i estan empeltats de la tradició alpina i en fan una forma culta. L’afinen, la poleixen. Això va produir-se després de la Guerra Civil. El batalló d’esquiadors anaven a esquiar als Alps, i van comprar set o vuit cases. Eren militars, que adaptaven l’estil alpí. El 1939 no era un problema, però el 1960 sí que ho era, perquè es va convertir en moda. I la moda sol ser un problema.Quan observes la destrucció de Ripoll pels carlins, t’adones que el municipi es va refer amb un estil neoclàssic. En aquell moment tenien això al cap, i és el que va predominar. També t’adones que a Queralbs abans de la guerra hi havia l’estil neoromànic. A la plaça del Raig, que és on aparquen els cotxes, hi ha dues cases que tenen finestres que semblem romàniques. Es van restaurar segons preceptes catalanistes i neoromànics. A grans trets vull dir que la tradició alpina, incorporada pels guanyadors de la Guerra Civil, continua imposant-se. La nostra no és tan vistosa, ni tan cridanera, ni tan expressionista. Però és la nostra, sense estar influïda per les modes.

“La tradició dels perdedors de la Guerra Civil, sense ser tan vistosa, és la nostra”

Bolca un remolc carregat amb quatre vaques a la C-17

“Amb les malalties hem de fer prevenció, no erradicació”

Detenen un conductor begut després de fugir d’un control pel Carnaval de Taradell

“Volem que ens escoltin abans de legislar”

LA PREGUNTA

Creu que l’absentisme és un dels principals problemes del mercat laboral?

Moren cinc joves en un incendi a un bloc de pisos de Manlleu

Aquell local d'adolescents

Trànsit recomana als conductors evitar la C-17 aquest matí

Els menors morts en l'incendi de Manlleu van quedar inconscients i no van poder fugir

Multitudinari comiat a Manlleu als adolescents morts en l'incendi

Manlleu homenatja els morts de l'incendi

Els Mossos atribueixen a una intoxicació per fum la mort dels joves de Manlleu

Una veïna del bloc de Manlleu afectat per l'incendi: "Per sort estic viva i ho puc explicar"

Especial El 9 Informatiu per l'incendi mortal de Manlleu

Una nit llarga i trista a Manlleu