Els vigatans que aprofitin l’estiu per passejar pel seu entorn poden arribar fins a la Guixa i testimoniar, d’un tros lluny, l’agonia que viu l’antiga masia i molí de Sant Llorenç, al sector del Graell. El seu futur depèn d’un enrevessat procés urbanístic.
L’antic mas del molí de Sant Llorenç, al nucli de Sentfores, continua sumant decaïment i degradació. Cau, literalment. La seva sembla, talment, la crònica d’una mort anunciada. Una crònica que viu un punt d’inflexió l’any 2007, quan fins i tot es destapa una crisi institucional entre Ajuntament i Generalitat a l’entorn de la reurbanització del sector del Graell, motivada pel crit d’alerta llançat per la plataforma Salvem la Guixa-Sentfores.
Aquella polèmica va abocar en una complexa situació jurídica i urbanística, que encara avui no està resol-ta. Pel mig, l’oblidat molí de Sant Llorenç, testimoni de l’antiga activitat agrícola d’aquest sector, que continua caient a trossos.
La història ve de lluny. L’any 2001 es va fer una modificació de planejament i es va classificar una gran part del Vic oest com a sòl urbanitzable, creant diferents sectors de creixement, entre els quals el del Graell. Això va donar peu a desenvolupar un pla parcial del Graell. Darrere el projecte d’urbanització hi havia el mateix Incasòl, que el 2007 va iniciar les obres d’urbanització. S’hi dibuixava un autèntic barri amb diversos blocs de pisos. La masia estava condemnada. Havia d’anar a terra. Sobre les seves cendres s’hi havia d’aixecar part d’un edifici, i la resta l’havien d’ocupar una zona de parc i de vialitat.
A finals de 2007, amb les obres ja iniciades, es va procedir a una primera recerca arqueològica de l’entorn, que patrimonial de la zona, amb restes d’un antic assentament romà; de l’antiga ermita de Sant Llorenç de Boada –dinamitada a la recta final de la Guerra Civil i de la qual ja només en queden els fonaments–, o del mateix molí de Sant Llorenç, que encara conservava part de l’antic equipament moliner dins les ruïnoses parets del mas.
En plena pugna amb la Generalitat, i ja amb les obres aturades, l’Ajuntament va declarar el molí bé cultu-ral d’interès local. L’àmbit del Graell es va acabar incorporant a una àrea residencial estratègica (ARE), promoguda per la mateixa Generalitat. Anys després, durant la redacció de l’actual POUM, i veient l’escàs interès de desplegar l’ARE, l’Ajuntament va sol·licitar a la Generalitat que es deixés sense afecte aquesta àrea. El tràmit es va completar el passat mes d’abril, quan va quedar definitivament derogada.
El nou planejament urbanístic de Vic protegeix la masia –que ha mantingut l’etiqueta de BCIL tot aquest temps– i la qualifica d’equipament. Legalment, però, encara no està inscrita al Registre de la Propietat, per què la complexa situació jurídica i urbanística que arrossega la finca fa que, ara mateix, no tingui un propietari únic. Quan es desenvolupi el nou pla parcial i es torni a fer la reparcel·lació, l’antic molí serà definitivament equipament municipal. Serà llavors que s’haurà d’abordar la restauració de la masia.
Un fil de llum pel pobre molí, quan ja fa 15 anys que en van haver de marxar els últims masovers.
El canonge Collell el citava
A qui no li ha passat per alt el delicat estat de conservació de l’antic molí de Sant Llorenç és al cronista vigatà Miquel S. Cañellas. “Si no s’hi posa mà acabarà com el molí d’en Saborit, pur enderroc”, adverteix. Cañellas lamenta, a més, que els terrenys “estan malauradament desaprofitats des de l’any 2008 en què van haver de marxar els darrers masovers”.
Aquest molí de blat i casa de pagès estava situada al costat d’una esglesiola romànica que van fer esclatar el febrer del 1939. “Durant la guerra els republicans van fer servir el local com a polvorí del camp d’aviació del Graell i no es volia deixar material bèl·lic en mans de l’enemic”, rememora el cronista. El molí estava connectat a d’altres molins de la zona per una sèquia que començava a la petita represa de la font de ferro a la Guixa, popularment coneguda com la presa del Marquès, i continuava pels molins del Roig, el Clos, Can Serè o el mateix molí de Sant Llorenç.
Fins a finals del XIX, aquest entorn va ser un dels llocs habituals de celebració d’aplecs. Així ho havia recollit el canonge Jaume Collell en el seu llibre Memòries d’un Noy de Vich: “L’Aplech tipic d’estiu era el de Sant Llorenç. Molts anys més que un aplech semblava una fira. Tot lo que ara són camps de conreu al voltant del molí de sant Llorenç, aleshores eren prats amb pollancredes hermoses; y tot s’omplia de gent que després d’haver fet la visita al Sant, s’escampava per tots los indrets ab un bullici tranquil y una alegria dis-creta que eran la nota característica de les reunions vigatanes. Allí hi compareixien a vendre, no sols les parades de pastes fines com a la font de Sant Pere, sinó totes les marmanyeres de plaça ab uns coves y pane-res de fruita que feien denteta. Allí sortien los primers rahims y’ls sucosos présechs y’ls perfumats melons; y les colles d’amichs y les families més vistoses de la ciutat allà s’assentavan fent rodona, menjant alegrement lo be de Déu de fruyta estiuenca, los pans de pessich y algun pollastre rostit”.
Els últims masovers, que van deixar la masia fa una quinzena d’anys, “també eren els responsables del pou de glaç d’aquest sector”, apunta Cañellas.
