L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) acaba l’any amb un relleu a la presidència. Al capdavant s’hi estrena una rodenca, la infermera d’atenció primària i especialista en atenció familiar i comunitària Emi Camprubí, de l’Equip d’Atenció Primària (EAP) Santa Eugènia de Berga.
Com va anar que l’hi proposessin a vostè?
Feia un any que jo estava a la junta i es buscava un relleu perquè acabava el mandat. En una votació en assemblea vaig sortir jo, buscant un perfil nou, sent especialista i d’un entorn rural, que dona una altra visió.
Com ho afronta?
M’estimo molt la infermeria familiar i comunitària i és un repte tocar altres tecles com la gestió i poder defensar la professió. A la vegada ho agafo com una oportunitat per seguir fent coses que ja s’han fet bé des d’AIFiCC, però també poder sortir del barcelonacentrisme i acostar-nos més a l’entorn rural.
És una associació científica, nascuda fa gairebé 30 anys. Què fan exactament?
Busquem l’excel·lència professional. Estem al costat de les companyes de l’atenció primària ajudant-les a formar-se i a fer recerca perquè puguin ser millors professionals i atendre més bé així com resoldre totes les seves inquietuds. També estem al seu costat per defensar-les, no com un sindicat, però sí per representar-les davant les institucions quan el Departament ens demana l’opinió. No estem en meses sectorials ni arribant a acords, però si veiem que es vulnera algun dret podem posicionar-nos.
Tenen 1.100 socis. Són la veu principal?
Som l’única associació de l’especialitat, però hi ha vora 6.000 infermeres d’atenció primària a Catalunya. Per tant, tenim marge de recorregut per arribar a més gent.
Vostè ha volgut ser sempre infermera?
Inconscientment, sí, però em va costar molt veure què és el que volia i fins a Batxillerat no ho vaig tenir clar. He de dir que vaig tenir moltes pressions per fer Medicina, perquè em deien que tenia capacitat, però són professions diferents. Una cosa és la medicina, que cura, i l’altra, la infermeria, que cuida, i jo crec que soc persona cuidadora.
És una feina vocacional?
Crec que sí. No crec que ningú s’hi posi pensant que tindrà feina de per vida perquè perds un aspecte molt important de la infermeria.
La gent les valora prou?
Cada cop més, tot i que a l’atenció primària veiem que es demana sovint visita per al metge quan moltes de les consultes les atenem nosaltres.
Vostè, per exemple, és experta en cura de ferides complexes, que potser és una de les atribucions que no se’ls coneix prou.
La cura recau en nosaltres, tot i que per curar una ferida complexa necessites un equip multi i interdisciplinari perquè tothom hi té a dir. Són ferides que tot i tractar-les correctament no han curat als 21 dies i són un repte per a la infermeria. Jo quan vaig començar la residència vaig veure que m’agradava molt i per això em vaig formar i també he fet docència i investigacions.
També forma part de la Unitat Docent Multiprofessional de la Catalunya Central de l’ICS. Com acompanyen les noves generacions?
La meva figura és la de coordinar la docència a la Catalunya Central. Acompanyem les residents i ajudem els tutors a planificar com s’han de formar perquè adquireixin totes les competències per ser especialistes. Volem que ens triïn per fer l’especialitat, que són dos anys. Creiem que ho fem bé, som un equip molt potent i totes molt apassionades.
Quines característiques té la seva especialitat?
Té la persona al centre i tot el seu entorn, la família i la comunitat. Moltes especialitats hi tenen una part de la persona, un òrgan en concret o un sistema. Nosaltres cuidem coneixent la persona i sent part del seu entorn.
Per això la va triar?
Una infermera que venia a curar ferides complexes a casa meva em va fer veure que jo volia ser com ella, algú que arriba a casa i sap qui som tota la família, que entén l’entorn, que s’adapta i que nosaltres la tenim com a referent.
Continuen pujant amb vocació els joves?
La infermeria té molts rams i és una sort que hi hagi gent per a tots, per estar a quiròfan o per anar en una ambulància. La familiar i comunitària ha de ser bastant vocacional perquè implica molt temps. Jo tinc unes tasques i no vindrà ningú a rellevar-me després com passa en una planta d’hospital. Hi has de ser, t’esperen al domicili. Les que venen a fer l’especialitat jo sí que veig que venen amb molta vocació i en venen de tot arreu, fins i tot de les Canàries.
Creu que s’ha d’anar tendint a aquesta especialització de les infermeres?
Sí, hi ha sis especialitats i ho hem de fer perquè és la manera de treballar amb coneixement i competència i que beneficiï molt positivament la persona que atenem. Des d’AIFiCC creiem que l’especialitat és la millor manera de formar una infermera per estar a l’atenció primària, és el futur. També m’agradaria dir, però, que cal un reconeixement de l’especialitat. Tenim moltes especialistes a Catalunya en familiar i comunitària que no estan podent treballar en l’atenció primària per com funciona la contractació o perquè Catalunya és l’única comunitat on encara no estem reconegudes. Estem contractades com a infermeres a seques, tot i fer unes oposicions i una residència. És un talent al qual la salut pública hi aboca molts diners de formació, però no està veient-se de cara a la població, i hem de tenir també poder d’atracció per retenir el talent. Ara mateix tenim una borsa i cal prioritzar-la.
Abans deia que vostè representa l’entorn rural a l’associació pel fet de ser d’una EAP amb vuit consultoris locals. Això vol dir molta coordinació?
La ruralitat té una peculiaritat que és la dispersió. No és el mateix estar en un edifici tots junts, on és més fàcil parlar i si falta una companya la cobreixo perquè soc a la porta del costat. Els consultoris rurals disposen d’un o dos metges i una infermera. En el meu cas, com a infermera experta en ferides no és el mateix que em diguin si puc anar aquí al costat a veure una ferida que m’enviïn una foto amb el consentiment de la persona perquè ho vegi. Necessites més coordinació i recursos personals. La cobertura no és tan fàcil quan falla algú perquè significa tancar un consultori i que la població se’n ressenti. Tot plegat ens fa que haguem d’estar més preparades. Una altra diferència és que no disposem de transport de mostres al laboratori cada dia ni tenim tots els aparells a mà, però a l’atenció primària som com una petita família i ens coneixem tant que ens adaptem per fer possibles aquests desplaçaments.
