El crim del Museu seria un títol prou cridaner com per convertir-se en una bona novel·la negra. De fet, així és com la premsa es va referir als fets que van ocórrer a Vic la matinada del 23 de gener de 2001. La realitat, però, és que el crim no es va produir a l’interior del Museu Episcopal –de fet, en aquella època es trobava en construcció l’edifici actual–, sinó que de bon matí els paletes que hi treballaven van trobar el cadàver d’una persona en un racó del perímetre de la construcció. En concret, al vessant del carrer de Sant Miquel Arcàngel. “Era una escena dantesca”, recorda l’aleshores cap de la Unitat d’Investigació de la comissaria dels Mossos d’Esquadra a Vic, Toni Alcántara. Al terra, i cobert amb tot de teles i plàstics característics de les obres, hi havia un home “amb la cara totalment desfigurada”. La causa de la seva mort es va fer evident ben aviat, ja que uns metres més enllà van trobar una barra de ferro per aplanar els encofrats “plena de sang en un dels seus extrems”.
De fet, la identificació del cadàver no es va poder fer fins unes hores després i hi va jugar un paper molt important un tatuatge de la víctima. La seva mare, aquell mateix migdia, es va presentar a la comissaria explicant que feia un parell de dies que no veia el seu fill, i com a referència va deixar anar el mateix nom femení que el cos tenia tatuat al braç. Es tractava de Domingo Bautista, un veí de Vic de 39 anys. Els Mossos tenien sobre la taula el repte de descobrir el motiu d’una mort executada amb molta brutalitat, però prenent poques precaucions, ja que va tenir lloc en ple nucli antic de Vic i deixant un munt de restes orgàniques escampades per l’escena del crim.
Amb el cadàver identificat, els Mossos van acotar l’entorn de la víctima i van confirmar que es tractava “d’un pobre home”, un client habitual de bars amb un marcat ambient d’alcoholisme i drogues a la ciutat. De fet, això els va permetre saber on havia passat les seves últimes hores en vida, ja que el propietari d’un local a la zona de la plaça Santa Teresa va confirmar que cap a la mitjanit havia marxat “amb una bossa de plàstic plena de llaunes de cervesa”.
Tot seguit, la Unitat d’Investigació va marcar un possible recorregut de l’home des del bar fins al lloc on es va trobar el cadàver –a mig camí del carrer de l’Escola, on vivia Bautista– “i vam anar a picar a porta freda”, a intentar copsar si algun veí o persona de la zona havia vist alguna cosa. Una tasca que en paral·lel també va fer el periodista d’EL 9 NOU Víctor Palomar. I la tècnica va donar resultats a totes dues parts: d’una banda, els Mossos van trobar un home que cap a quarts de 2 de la matinada estava tancant la seva autocaravana en un garatge del nucli antic i que va confirmar que havia sentit “dos homes i una dona discutint molt fort al carrer”, recorda Alcántara. De l’altra, el periodista també va trobar una altra font ciutadana que li confirmava que la matinada del 23 de gener hi havia hagut una discussió pujada de to entre dos homes i una dona a prop del Temple Romà. La publicació d’aquesta informació en l’edició d’EL 9 NOU del 26 de gener “va jugar un paper molt important en la investigació”, reconeix Alcántara. I és que diversos ciutadans es van posar en contacte amb els Mossos per explicar que aquella nit havien vist un grup de dos homes i una dona caminant i discutint des de la plaça del Carbó en direcció al Museu Episcopal. Entre ells, una persona que fins i tot va reconèixer i identificar un dels homes, “perquè havia anat a escola amb ell”.
Amb un nom i cognom d’un dels possibles assassins sobre la taula, es va desplegar un dispositiu de vigilància a l’entorn del seu domicili –situat al carrer de la Ramada– i finalment el jutge va autoritzar l’entrada a l’habitatge per fer-hi un escorcoll.
Al pis, tot i que ja feia uns quants dies que s’havia produït el crim, els Mossos hi van trobar “un xandall ple de sang a la zona dels baixos” i unes sabates que també contenien restes orgàniques. Les proves coincidien de ple amb la possible execució d’una agressió amb resultat de mort violenta, i per aquest motiu va quedar detingut José Antonio Giménez, de 24 anys i també veí de Vic. L’acusat compartia pis amb la seva parella, Lorena P.C., de 18 anys, que també va ser acusada aquell mateix dia.
El cas va arribar a judici per primer cop a finals del 2002. El fiscal va demanar en un primer moment 20 anys de presó per als dos acusats per un presumpte delicte d’assassinat amb traïdoria. Davant del jurat popular es van desgranar diverses proves, com per exemple que la sang trobada al xandall de Giménez corresponia a la víctima. També es van escoltar relats contradictoris, en què l’home deia que els cops de barra mortals els havia clavat la noia, i la noia deia que Giménez havia apallissat fins a la mort Bautista “perquè li devia un pot de Trankimazin”. Divergències entre les parts a l’hora d’interpretar la Llei del Jurat i el resultat de les votacions van fer que el procés quedés anul·lat. El judici es va repetir el maig del 2005, i de nou es van repassar les proves i fets del cas conegut com el crim del Museu.
En aquesta ocasió, el jurat popular va considerar culpable d’assassinat José Antonio Giménez, mentre que va argumentar que Lorena P.C. no havia participat directament en el crim i la va absoldre. A l’hora de publicar la sentència, el jutge de l’Audiència Provincial de Barcelona va estimar els arguments de la defensa de l’autor de la mort de Domingo Bautista, i finalment Giménez va ser condemnat per homicidi i no per assassinat. El magistrat va considerar que la mort s’hauria produït en el marc d’una disputa. Finalment, l’homicida va ser condemnat a 13 anys de presó.
