Abans i tot del 6 de setembre de 2017, quan la vigatana Marta Rovira (ERC) va aixecar el dit a l’hemicicle del Parlament per demanar que es debatés la llei del referèndum, al soterrani d’un edifici particular de Vic ja hi havia més d’un centenar d’urnes emmagatzemades per l’1-O, com a mínim les de tot Osona, el Ripollès i part del Bages. Segons ha pogut saber EL 9 NOU, hi havien arribat en caixes de 15 uns dies abans, a finals d’agost, i la majoria hi van passar entre tres i quatre setmanes, ja que es va decidir retardar la data de distribució fins poc abans del referèndum.
La seva ubicació, i que ja havien arribat a la comarca, va ser un secret a l’abast de persones comptades, la qual cosa va despertar el neguit de moltes altres: des dels ciutadans que estaven decidits a votar i temien no poder fer-ho fins aquells amb qui representants polítics o d’entitats sobiranistes s’havien posat en contacte mesos abans, sondejant-los sobre la possibilitat de participar en la logística prèvia a l’1 d’octubre. També va ser aleshores quan van començar els escorcolls de la Guàrdia Civil, però a Vic no hi va haver cap moviment. Ni una sospita, almenys aparentment.
Tot i que els tempos no es van seguir mil·limètricament arreu dels pobles i ciutats d’Osona i el Ripollès, va ser unes cinc setmanes abans de l’1-O quan es va citar els anomenats coordinadors de cada municipi per comunicar-los que, tal com era previsible, el referèndum no comptaria amb la infraestructura habitual d’unes eleccions. Entre les prioritats hi havia començar a treballar per garantir la disponibilitat de locals electorals i cada coordinador també tenia l’encomana de teixir una petita xarxa de persones de confiança que poguessin custodiar les urnes.
A partir d’aquí, les històries es multipliquen: des de qui les va repartir entre els seus col·laboradors la nit abans de l’1 d’octubre, fent-los entrar el cotxe al garatge i intentant no cridar l’atenció dels veïns, fins a qui va actuar amb temps, convidant-los a fer un tallat o una cervesa que acabava amb traspàs d’urnes. En d’altres casos va ser el mateix coordinador qui no les va rebre fins al dissabte, quan la incertesa ja havia desembocat en “moltes nits de no dormir tranquil”.
Amb tot, “la sensació general és que l’estructura va rutllar molt bé” i les persones que hi van prendre partit en destaquen la confidencialitat, perquè “sempre que ens havíem de comunicar ho fèiem per Telegram i el que era important, tan sols cara a cara. El mòbil, a més a més, el deixàvem a dins del cotxe o lluny d’on parlàvem. No podíem estar segurs de no tenir els telèfons punxats”.
El resultat és que les votacions de l’1 d’octubre van començar amb urnes als col·legis, encara que algunes hi van arribar més tard del que estava previst. Contra tot pronòstic, també hi va haver paperetes, però Osona les va haver d’esperar fins entrada la matinada de diumenge, quan una furgoneta que venia de Manresa les va descarregar en una nau industrial en terme municipal de Gurb.
Les paperetes no van arribar des de Manresa fins a la matinada de diumenge
Aquella nit, el carrer on està situada va ser un continu de cotxes circulant amb els llums apagats. “Semblava de pel·lícula”, explica una de les persones que tenia l’encàrrec de recollir les paperetes del seu municipi, “hi vaig arribar a l’hora que m’havien citat, a les 12, i em van dir que me n’anés a fer una volta perquè no es veiés massa aglomeració al mateix lloc. Quan hi vaig tornar, mitja hora més tard, vaig veure com arribava la furgoneta, aixecaven la persiana i entrava cap a dins a tota pastilla. A 2/4 de 2 arribava a casa i vaig enviar un missatge només a una persona dient-li que el menjar era al forn”.
Com aquesta història, la de cada cotxe que va aturar-se davant la nau, però només el minut just per carregar. “Si hagués transportat droga crec que no hauria patit tant”, apunta un altre, “tenia la sensació d’estar fent un acte molt i molt greu”.
Unes hores després el punt de recollida de paperetes es va traslladar al centre de Vic. Tot i això, la majoria de municipis guardaven un roc a la faixa, ja que ajuntaments, coordinadors del referèndum o membres de l’ANC i Òmnium s’havien encarregat de fer-ne imprimir per si no arribaven les oficials. Només a la ciutat de Vic, per exemple, n’hi havia 8.000 de preparades a banda de les que van arribar de matinada.
UN EQUIP DE CINC PERSONES
En el cas concret de la capital d’Osona, les 32 urnes que s’havien de fer servir l’endemà van passar la nit de dissabte a l’interior de vehicles. “Ens va semblar que seria l’últim lloc on algú podia anar a buscar-les”, comenta una de les cinc persones que integraven l’equip coordinador de l’1-O a la ciutat. Les paperetes, així com les llistes del cens electoral, s’hi van afegir ja de matinada, pels volts de les 5 i abans d’un esmorzar que va congregar una vuitantena de persones en un espai amagat. Era el moment crucial: “I va ser tens, molt tens, perquè sabíem que a aquella mateixa hora hi havia molta gent que continuava defensant els col·legis”.
L’arribada del dia del referèndum posava el punt final a unes reunions que havien tingut lloc setmanalment des del setembre, sempre en punts diferents: “Compartíem un grup [de WhatsApp o Telegram] amb un nom que no tenia res a veure amb el que fèiem realment i un dia decidíem, per exemple, quedar a l’auditori 2 per assajar, al 3 per revisar els instruments… Normalment tot eren cases particulars”.
L’equip de Vic, que va comptar amb la iniciativa i complicitat de càrrecs electes municipals, també havia dissenyat diversos plans alternatius per si alguna cosa s’acabava desviant del camí traçat: havien comprat recipients molt similars a les urnes oficials, tenien dues impremtes preparades per imprimir paperetes en qualsevol moment, contacte amb centres educatius concertats on s’haurien pogut traslladar les votacions i, entre altres, un serraller que obriria els col·legis si algú n’hagués sabotejat els panys.
Igualment, preveient que la constitució de les meses seria complicada, alguns partits polítics van coordinar-se amb aquest equip per assegurar que davant dels locals electorals hi hauria gent “disposada a passar-hi tot el dia i amb ganes que la jornada transcorregués amb normalitat”.
CENS UNIVERSAL, UNA PETITA CRISI
El cens universal va obrir la porta a votar a qualsevol col·legi, independentment del lloc d’empadronament. Que va ser una jugada mestra de l’organització del referèndum és indiscutible, però també va provocar un daltabaix dissabte a la tarda, quan la majoria de coordinadors van saber que es votaria fent servir aquest sistema. “En una reunió convocada d’urgència, ens van explicar que s’utilitzarien tauletes i mòbils i he d’admetre que em va caure el món a sobre”, confessa un d’ells, “després d’haver-nos format amb els responsables de mesa, per entendre tot el que calia fer, aquesta notícia d’última hora suposava una moguda tremenda”. És per això que els plans van variar: dotar d’internet els col·legis electorals es va convertir en màxima prioritat. I, en la mesura del possible, avisar també la gent perquè l’endemà s’hi presentés amb els mòbils carregats.
CONFIDENCIALITAT PER SOBRE DE TOT
Malgrat el que implicava assegurar que l’1-O es pogués votar, totes les persones lligades a la logística del referèndum “no teníem altre remei que fer vida normal”. I de combinar la quotidianitat amb “un engranatge que et sobrepassa” en van sortir aventures. Una de les millors anècdotes és la de dos companys que guardaven les urnes de municipis diferents i que van passar tot el dimarts abans fent una excursió per les Guilleries. El tema del referèndum va ser recorrent i tant l’un com l’altre preguntaven si hi hauria urnes, però seguidament s’intentaven convèncer que sí, que “segur que estava controlat”. No es van arribar a revelar el secret.
Una altra de bona és la dels veïns de Sant Pere de Torelló o d’alguns municipis del Moianès, que s’havien organitzat dies abans per muntar un dispositiu que fins i tot incloïa persones amb binocles. Situades a les rotondes d’entrada al poble, tenien la missió d’alertar de l’arribada de cossos policials. També hi hauria urnes que es van arribar a guardar dins d’una església, però EL 9 NOU no n’ha pogut confirmar els detalls. A la pregunta del milió, si en queden d’amagades a Osona o al Ripollès, qui va veure el soterrani hi respon sense pensar: “Les d’aquí estaven comptades, no crec que en sobrés cap”.
